Panorama
Aquest dilluns al matí, Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals per al 29 de novembre. Ho ha fet tres dies després que el Congrés rebutgés la convalidació dels dos decrets d’habitatge del Govern, coneguts com a «decrets Maricarmen» pel nom de Mari Carmen Abascal, una veïna de 87 anys desnonada a Madrid el 23 de setembre. El primer va caure per 178 vots en contra i 172 a favor. Junts va votar conjuntament amb Vox i el PP, quan una abstenció dels seus set diputats hauria bastat perquè tirés endavant. La seva «proposta de mínims» canviava la pròrroga obligatòria per una de voluntària i hi afegia el desallotjament dels ocupants en 48 hores.
La coartada dels «inquiokupes», bandera de l’extrema dreta, no era suficient per tapar el que es pot llegir com una defensa dels interessos immobiliaris, en sintonia amb els de Foment del Treball. El president de la patronal havia advertit que els decrets «socialitzaven» la propietat privada, servint una safata de plata a Pedro Sánchez — potser la última —, per a convocar eleccions. Al capdavall, qui ha desencadenat les eleccions és la Maricarmen.
Sánchez ha admès errors i ha demanat a la ciutadania que es mobilitzi perquè el Parlament li doni «una majoria molt més àmplia». Aposta perquè l’habitatge, que ocupa un lloc central entre les preocupacions de la gent, li serveixi de palanca. Al baròmetre del CIS de maig, gairebé la meitat de les persones enquestades l’assenyalaven com un dels tres principals problemes del país. Les places s’han anat omplint d’indignació i de necessitat, amb una acampada a la Puerta del Sol que ja dura més d’una setmana. Ja no ens trobem en un escenari de lluites marginals: segons el Banc d’Espanya, el 32,5% de les llars que no són propietàries destinen més del 30% dels ingressos nets al lloguer; a Barcelona, el 43,5%. Només a Catalunya, el 2025 es van practicar 6.814 llançaments judicials, segons el Consell General del Poder Judicial: prop de dinou cada dia. D’aquests, 5.025 derivaven de procediments per impagament del lloguer.
Els escenaris
Aquell vot va obrir una porta d’escapatòria a Pedro Sánchez, i aquest matí l’ha creuada. Els escenaris no són encoratjadors per al president socialista: una legislatura de corrupció al voltant del partit i de la seva família, un Congrés on, com ell mateix ha dit, «molts confonen pactar amb trair», i una crisi a Ceuta que encara cueja. Però les mobilitzacions pel dret a l’habitatge ofereixen a l’esquerra un context electoral més favorable que el de fa un mes, amb les condicions de vida al centre del debat.
És l’última jugada mestra de Pedro Sánchez? Està condemnat, finalment, a caure? Era realment una opció tan bona?
De primeres semblaria que el marc Maricarmen és favorable al PSOE, però el PSOE també és responsable de no haver fet tot el que podria haver fet. La pressió social i dels seus socis ha empès el Govern a posar límits a l’especulació immobiliària, i el parc d’habitatge públic continua sent molt reduït després d’anys de polítiques insuficients. Qui ha governat set anys haurà d’explicar per què la Maricarmen va sortir de casa en llitera.
L’esquerra despullada
Divendres, Rufián demanava a la Moncloa «cap fred», perquè, deia, el PSOE «no té res a la seva esquerra per poder sumar». Tenia raó. Sumar, IU, Más Madrid i els Comuns han anunciat que es presentaran plegats sota la marca Front Ampli, però no tindran candidat fins al 17 d’octubre. Als despatxos sonen Mónica García, Ernest Urtasun o Ada Colau, que s’ha mostrat disposada a encapçalar-lo si el front és «realment ampli». Podemos se’n queda fora, i Irene Montero reclama primàries obertes per a tota l’esquerra. Queden menys de dos mesos per a les eleccions.
Una possibilitat de victòria passa necessàriament perquè l’esquerra a l’esquerra del PSOE sigui capaç d’articular aquest front ampli que il·lusioni i mobilitzi part de la gent que està desmobilitzada. Però també, sí, que sigui capaç de donar arguments a una part de la població que es veu seduïda pels cants de sirena d’un discurs xenòfob que li promet el pa, havent robat prèviament les engrunes a algú de pell una mica més fosca.
Sense una generositat gairebé sense precedents, les opcions de les esquerres són limitades.
Ara mateix, l’esperança és en un altre lloc: en les manifestacions i acampades de la gent, i en la força dels sindicats de llogateres. En què demandes com evitar els desnonaments de llars vulnerables sense alternativa residencial, garantir lloguers assequibles i ampliar el parc públic esdevinguin el centre de la campanya. I en què les opcions de la dreta, servils amb el rendisme, quedin guardades en un calaix.
Aquesta força també podria prendre la forma d’una vaga general, que el moviment per l’habitatge i diversos sindicats ja fa mesos que preparen. Seria una manera de recordar que allò que es guanya amb un conveni es pot perdre amb el lloguer, i de pressionar qualsevol govern, surti el que surti el 29 de novembre.
Panorama català
La dissolució de les Corts converteix en paper mullat bona part del que Catalunya tenia pendent a Madrid. Hi ha el finançament que va permetre a ERC investir Salvador Illa, el traspàs de Rodalies i la condonació d’una part del deute del FLA. Per a Junts, hi ha les competències en immigració i l’oficialitat del català a la UE.
Junts arriba a aquestes eleccions en el pitjor moment. El baròmetre del CEO de juliol li donava entre 4 i 5 diputats al Congrés, dels 7 que té ara, mentre que ERC en podria arribar a sumar 10 o 11. Aliança Catalana no es presenta a les generals: Orriols s’hi ha compromès per estatuts. Però, segons el baròmetre del CEO de juliol, en unes espanyoles el 23% dels seus votants triaria Junts i el 22%, Vox. Junts ha votat amb Vox per no semblar tou davant d’Orriols, i el 29 de novembre es disputarà amb Vox els mateixos votants.
Sánchez ja ha fet els seus càlculs. Ara els faran els llogaters.
