Tota persona que vulgui lluitar per la protecció patrimonial a Barcelona ha de saber una dada fonamental: les coses de palau aquí van molt a poc a poc, de manera que poden passar anys fins que un edifici o un entorn es modifiqui completament per l’acció de l’Ajuntament.
Un exemple clar, omnipresent en aquestes pàgines al llarg dels darrers mesos, és el de l’estació de Mercaderies de la Sagrera. Mentre escric tremolo com si aquesta peça fos d’estricta actualitat, ja que amb l’actual consistori mai no se sap si l’enderroc s’haurà dut a terme aquests dies, sobretot quan fa setmanes que se’n parla.
Tanta menció temporal pot resultar una mica indigesta. Mentre comptem les hores desgraciades per a aquesta demolició insensata, no està de més recordar que la causa és alinear el terreny, una tasca més senzilla ara que la zona té molts menys barraquistes, però és clar, les autoritats ferroviàries i municipals potser coneixen la transcendència de l’immoble tant per al barri com per a la història del ferrocarril no només a Barcelona, sinó arreu d’Espanya.
questa causa, perduda com la majoria de les relatives a la protecció patrimonial, és força invisible en uns fastos no gaire proclamats, tret d’anuncis puntuals, de la ciutat mundial de l’arquitectura, que, tanmateix, es pot localitzar en gairebé tots els barris barcelonins, fins i tot en racons ben insospitats.
És el que passa en un passatge sense nom entre el carrer Trinxant i el de Tomás Padró, al costat de la Meridiana i just a l’inici del Camp de l’Arpa en aquelles latituds. Fa tres o quatre anys, la piqueta es va carregar unes casetes i molts vam pensar que havia arribat l’hora per a un dels conjunts d’habitatges més antics de tot aquest perímetre, ja que com a mínim daten de 1870 i han vist molt més del que nosaltres arribarem a comprendre al llarg de la nostra vida.
Aquestes finques es van quedar òrfenes d’una companya i, malgrat la noble campanya de catalogació patrimonial impulsada per l’Associació de Veïns del Clot/Camp de l’Arpa, es trobaven en la més absoluta incertesa, sense saber si sobreviurien en el nostre segle, tan ancorat en el vici del present.
Doncs bé, per sort aquest buit encara no ha estat la punta de llança per acabar amb els voltants, sense que això impliqui detectar una intervenció amb gaire sentit. L’únic que s’ha fet és decorar-lo per vendre una idea mitjançant un cartell que parla de verd infinit a partir d’un jardí artificial que de gaire etern en té poc. Com ha de ser-ho si vivim en el regne de l’efímer i de l’oblit instantani?
Perdonin la digressió. Aquest tros de Barcelona, una misèria aïllada i gairebé ignorada per tothom, és una frustració més. Es col·loca un reclam, un hi cau i així es pot activar aquest text, que en realitat és una introducció per a d’altres que vindran on sí que penso aprofundir en diversos interrogants que turmenten el meu pobre cervell.
Barcelona té un dèficit brutal de verd en comparació amb altres referents europeus. La diferència rau en com aquí som experts a fer-nos publicitat de cara a la galeria. La famosa postal d’abans no s’ha esvaït i encertar la tecla per impactar des de l’efecte és una marca típica que deixa pòsit des de la superfície i sol malmetre el fons, tret que la ciutadania hi intervingui.
Ho dic perquè, en realitat, les dues divas amb ganes d’aparèixer per aquí podrien ser hipotètics èxits derivats del 15M, que aquesta primavera complirà quinze anys. La primera és marginal, però això no implica cap pobresa, excepte perquè, de vegades, se n’aprofiten aquells que l’haurien pogut tractar molt millor, mentre que la segona, cèntrica i arrogant, rep cops que la perverteixen sense pietat, com si volguessin destruir-la en els seus fonaments, frescos i amables.
Parlo de Can Batlló, pertanyent a diversos barris tot i que se situa sobretot a la Bordeta, i de la superilla de l’Eixample, dos baluards de les transformacions de la capital catalana en el nostre segle.
La premsa, per tancar d’una vegada la pesadesa dels nostàlgics del 15M, acostuma a recórrer al tòpic segons el qual el que va passar a les places durant aquelles jornades va servir per a la creació de Podem, cosa que sona una mica a macro i microeconomia. Tirar de brotxa grossa estalvia reflexions i investigacions a fons, mentre que fixar-se en allò petit sol revelar més veritats i episodis que haurien de figurar amb lletres d’or en la història de la nostra comunitat.
Si continuéssim amb els llocs comuns ens dirien que, després de la càrrega dels Mossos dirigida per Felip Puig, es va acabar l’espectacle, que no ho era, sinó la possibilitat de reivindicació, cosa que va ser entesa per un grup de veïns combatius que van entrar al recinte de Can Batlló el 10 de juny de 2011, fins a aconseguir que l’Ajuntament els cedís el bloc 11 del recinte, gènesi d’una ambició preciosa, visible en la manera de gestionar l’immens parc i en l’esperit d’una totalitat beneficiosa, tant que em commou mentre hi passejo.
La sensació és la contrària quan entro a la superilla de Consell de Cent, un dels baròmetres de la contesa electoral de 2023, cita en què els Comuns van obtenir una quarta part dels vots a l’Eixample, dividit davant el projecte, així com en els suports al partit de l’alcaldessa Ada Colau. El seu successor al capdavant del consistori no es va amagar un cop elegit. Les seves idees eren unes altres i mai no les ha renegades, tot i que és molt conscient, a imitació de Pedro Sánchez, del benefici indubtable que suposa adoptar les dels seus adversaris a l’esquerra, cosa que resulta molt útil per robar-los segments des del poder i procedir a la seva eliminació de l’espai polític.
Això no exclou com el carrer Pelai va ser un banc de proves per exaltar la càrrega i descàrrega, pròpia d’enclavaments dedicats al consum; en aquest sentit, Consell de Cent no podia quedar enrere, tot i que el dilema és comprovar com els preus, sobretot en els sectors propers al passeig de Gràcia, i els locals són qualsevol cosa menys accessibles per als residents, expulsats d’aquest parc temàtic per a expats, generosos a deixar altres zones, de la Sagrada Família a la Rambla, als seus parents, els turistes, units en encarir els preus i expulsar els de tota la vida sense gaire miraments.
Per la resta, no deixa de ser paradoxal com Can Batlló té un verd i unes propostes orientades al veïnat, hàbil per poder maniobrar des d’una certa posició preeminent, mentre Consell de Cent sucumbeix a un descontrol planificat des d’un caos òptim per malbaratar la seva essència, perquè, no està de més recordar-ho de cara a pròximes entregues, Collboni pot fer seus els postulats de la seva antiga aliada, però sempre els modificarà a pitjor per adaptar-los a les seves inèrcies, després transmeses amb matisos per fer més versemblant l’engany.
