Aquí tienes la versión en castellano
Com hem de començar d’alguna o altra manera us explicaré una efemèride molt significativa. La fotografia juga un paper molt important en el meu mètode d’investigació urbana. No puc sortir a passejar sense dur la càmera, i a hores d’ara, el meu arxiu d’imatges sobre Barcelona en conserva gairebé mig milió, que ningú sol·licitarà fins que mori. Coses de l’estalvi i aprofitar-se millor de l’obra aliena.
El més curiós és que, tot preparant aquest article, vaig consultar els meus fons relatius a via Laietana, adonant-me de no tenir cap instantània presa expressament de la Prefectura Superior de Policia, ubicada al número 43 d’aquesta artèria oberta el 1908 per a enllaçar millor el centro amb la zona marítima de la capital catalana, aleshores plena de centres de poder.
Potser mai vaig disparar cap fotografia per por, doncs, més d’una vegada, els guàrdies civils de travessera de Gràcia em feren esborrar la meva tarja perquè, segons paraules repetides durant anys, els centres oficials han de romandre fora d’aquesta mirada.
O, si volen, és la cantarella de Max Weber, segons la qual el monopoli de la violència l’ostenta la legalitat, que pot plantar càmeres per a controlar millor a la ciutadania i, ja de pas, anem al gra, declarar el 18 de juliol a la protagonista d’aquest text com lloc de Memòria Democràtica, això sí, sense foragitar a la policia del recinte, doncs, tal i com defensa el President Salvador Illa, les forces de l’ordre respecten l’actual ordre vigent.
La declaració no desentona amb el quedar bé amb tothom del líder socialista, qui oblida com, des de 2003, hi ha peticions per a que l’interior d’aquest epicentre de tortures sigui accessible als ciutadans per, d’aquesta manera, recordar millor el que hi passà, com a mínim, des de 1941, quan esdevingué la central de la repressió barcelonina.
La por la clau de volta. Potser per això a Madrid la seu de Presidència de la Comunitat no pot ni tan sols lluir una placa de Memòria Democràtica, doncs l’Audiència Nacional suspengué aquesta qualificació fins a nou avís per a no perjudicar al govern d’Isabel Díaz Ayuso, sense gaire ganes d’exhibir tenir la seva seu on la vella Dirección General de Seguridad. Potser això succeí perquè el temor al passat des del present és incommensurable. Potser molts han oblidat com Barcelona en Comú si posà una placa l’any 2019, vandalitzada pels uns i pels altres, fos per ràbia o per mala consciència. Potser, si segueixo això semblarà un Bolero, aquesta és la causa de comprovar com determinats mitjans de comunicació no s’atreveixen a escriure reportatges sobre tan espinosa qüestió, com si la memòria fos un problema, quan, en realitat, és una praxis per a vertebrar temps històrics, sanejar contaminacions acústiques i sanejar ferides i error per a avançar envers el futur, sí, sense por.
Els extrems solen tocar-se, però aquí hi ha dues antípodes que mostren la desconnexió de la política amb la societat civil. La Comissió de la Dignitat és un dels grups que aposta per a convertir via Laietana 43 en un centre d’interpretació i memòria de la tortura. Duen cinc anys de concentracions davant de l’edifici, amb 170 testimonis de les crueltats perpetrades durant la dictadura. Aquestes valentes declaracions també han resultat útils per a identificar a 42 agents responsables de maltractaments, paraula que sona massa suau.
Aquesta primavera, per a que pugui comprendre’s millor la distància en les posicions, s’han produït dos fets remarcables. Mentre la Comissió exposa, a mitjans de març la Justícia ha reconegut per primer cop les tortures a via Laietana. Dos mesos més tard, a una tribuna a EL PAIS, Rafael Argullol escrigué sobre els maltractaments rebuts als calabossos. Potser és l´únic intel·lectual mereixedor d’aquest que nom que s’ha mullat en aquest assumpte durant els darrers temps.
Des del meu punt de vista hi ha molts factors clau, que vull anunciar des d’una certa diferència, doncs doctors té l’Església i la majoria són redundants.
Via Laietana 43 no pot ser com el que han realitzat amb la presó Model, que sens dubte és un lloc de memòria, però els seus horaris son lamentables, com si el record fos una mescla entre espectacle i demanar permís per a accedir al recinte.
Per a desmarcar-se d’aquesta tipologia convé traslladar a la policia nacional fora del centre, entre d’altres coses perquè la via Laietana ja no pot ser l’eix de control des del que fou concebuda, com si es tractés d’una de les avingudes radials de Haussmann a París. L’edifici, una de les finques més antigues, doncs és prèvia a la reforma en part finançada pels hereus del negrer Comillas, ha d’adaptar-se a un ús museístic constant amb capacitat per a narrar la transcendència d’aquest enclavament comtal.
Per a fer-ho hi ha infinites possibilitats, des d’allò transmedia que inclogui les referències culturals sorgides durant la Democràcia, de Montalbán a Martínez de Pisón, dels documentals a les reivindicacions ciutadanes, així com un altra opció poc esgrimida: obrir els arxius de la repressió, inaccessibles pel 99% de la població des de la mort del Dictador.
L’Ateneu de Memòria Popular ha lluitat per a desclassificar-los. Tot i així, sorprèn com la seva iniciativa no ha rebut més suports de la classe política, ben feliç tirant-se dards sense agafar cap iniciativa mentre uns acusen als altres de manca d’ambició i tot es queda en paraules i més paraules, com sempre buides.
La Memòria per a ser eficient ha d’activar determinats mecanismes, altra cosa és si hi ha veritable interès de l’administració pels mateixos, sobretot a la Barcelona i l’Espanya de la nostra època, on l’excés d’informació provoca desinformació, causa de la major ignorància generalitzada, doncs les neurones, de mica en mica, perden la capacitat de filar processos.
Si això és amb el present ja podem imaginar amb el passat. Qui escriu aquestes línies nasqué després de 1975 i te memòria per educació familiar, interès i vocació. Sóc conscient de com això cada cop és més rar. Per això, temo que, d’aquí no gaire, via Laietana 43 no signifiqui res pels que vindran o ja hi són. I això, concordaran amb servidor, només perpetuarà la por, aquest cop des d’una altra modalitat d’inacció i silenci.
