La transició energètica a Catalunya corre el risc de quedar atrapada en debats parcials: quantes teulades podem cobrir, quants parcs renovables necessitem o quanta electricitat podem importar. Però el problema és molt més ampli. Descarbonitzar significa substituir progressivament els combustibles fòssils i construir un nou sistema energètic capaç de sostenir la indústria, la mobilitat i el residencial. Confondre electricitat amb energia o discutir cada peça per separat ens allunya de la qüestió essencial: quin model energètic volem per a Catalunya.
Des de la primera crisi del petroli, als anys setanta, hi ha hagut un llarg recorregut per a la implantació de les energies renovables. Ja s’han celebrat 30 reunions COP sobre el canvi climàtic, amb un reconeixement oficial que el camí passa per reemplaçar les fonts fòssils per energies renovables, evitant i reduint també la concentració de CO₂ a l’atmosfera.
Fins aquí, tothom —polítics i líders socials— ho incorpora al seu discurs. Fins i tot n’hi ha que defensen la importació de productes d’altres llocs i orígens per continuar el seu model de negoci.
Reiteradament, des del moviment del «sí, però així no», es fa ús del que tècnicament es denomina índex d’autosostenibilitat. Si es miren les hemeroteques d’aquests darrers anys, trobarem investigadors de certes universitats, representants de moviments ecologistes, premsa, mitjans de comunicació i fins i tot la mateixa administració —per exemple, alguna diputació— que presenten i difonen la idea que amb la cobertura de teulades i l’ús d’espais «antropitzats» es poden assolir índexs molt elevats d’autosostenibilitat.
Per demostrar-ho, correlacionen les dades dels estudis amb el consum elèctric residencial i de serveis de fa uns anys, oblidant que el repte, tal com es desprèn de les conclusions de les reunions COP, de les normatives europees i dels mateixos pactes avalats pel Parlament de Catalunya, és el reemplaçament de les fonts fòssils per fonts renovables.
Aquí hi ha una confusió essencial entre electricitat i energia. L’electricitat és només una part del consum energètic total. Per tant, cobrir una proporció elevada de la demanda elèctrica actual no significa haver resolt la transició energètica.
No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis, que representa menys del 15% de l’energia final total consumida. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic.
No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic
Deixant a part les fonts nuclears, segons les dades de l’ICAEN, més del 70% de l’energia final consumida és encara d’origen fòssil.
És a dir, des d’alguns sectors —molt recentment, per exemple, en una publicació a Regió7— es continua parlant de naps i des d’altres, de cols, amb totes les conseqüències que la disseminació d’aquestes visions incompletes té sobre la societat, la comprensió de la realitat energètica, l’acceptació de les propostes de futur i, per descomptat, la confusió de la població en general.
Per què sembrar cols si ens diuen que amb una dieta de naps ja anirem prou bé? Però tampoc es diu qui paga o com s’han de pagar les despeses. També trobem declaracions d’alts càrrecs de l’administració responsable de l’energia en les quals es reconeix que cal que hi hagi aportacions d’energia fotovoltaica i eòlica, és a dir, que són una peça més del «mix» energètic.
Però no s’acaba de fer bandera que el repte aprovat pel Parlament de Catalunya, fent-se ressò dels acords de la Unió Europea acceptats per l’Estat espanyol, té com a objectiu una societat descarbonitzada l’any 2050.
Això significa que fotovoltaica i eòlica no poden ser tractades simplement com dues fonts més que afegim a les existents. Si l’objectiu és abandonar progressivament els combustibles fòssils, han de convertir-se, juntament amb altres fonts no fòssils, l’emmagatzematge i les xarxes, en peces centrals del nou sistema energètic.
Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables. En la cistella energètica caldrà portar predominantment energies renovables, i limitar progressivament les funcions de les fonts fòssils.
Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables
Cal ser molt clars i fugir dels possibilismes per no espantar determinats sectors que han de votar en les pròximes eleccions. Si no és així, s’està fomentant la idea que només amb naps es pot continuar avançant, encara que això sigui, o pretengui ser, enganyar-nos a tots. Cal parlar de tot l’hort.
Electrificació, descarbonització, mobilitat, transport per carretera, transport aeri, transport marítim, residus, indústria, sector residencial, sector primari, xarxes elèctriques de transport, xarxes elèctriques de distribució, emmagatzematge de curta i llarga durada, inversions, infraestructures, flexibilitat, gestió intel·ligent…
Perquè la transició energètica no consisteix només a decidir quanta energia renovable volem produir. Consisteix a decidir quin sistema energètic necessita Catalunya i construir-lo. I aplicar allò del primer dia de classe de «física social»: el moviment es demostra caminant.
Està molt bé que el Govern i el Parlament desenvolupin lleis, normatives i regulacions: Llei del canvi climàtic, pressupostos de carboni, etc. Són condicions necessàries, però no suficients.
I aquí ens perdem. Perquè cal desplegar com es farà, i això ja no és com el paper, que ho aguanta tot. Cal mullar-se.
I alguns sectors semblen voler evitar que es passi a l’acció i continuen afavorint que es parli només de naps mentre, a falta de productes suficients, es continua amb la importació més enllà de l’hort propi.
Cal evitar aquests jocs. Cal afrontar una planificació apropiada i passar a l’acció, definint infraestructures, inversions i els equilibris entre els papers que han de jugar el sector públic i el sector privat.
Evitem continuar jugant al possibilisme perquè, de tant anunciar que ve el llop, al final pot acabar apareixent, espantant i dispersant la cabanya de projectes.
I potser ja és hora de començar a mirar no només els projectes que arriben a Catalunya, sinó també els nous projectes industrials i disruptius que no s’hi estan quedant. Aquesta també és una manera de mesurar les conseqüències d’una política energètica.
