El 23 d’octubre de 2025 morí el denominat, en part per peresa, gran cronista de Barcelona. Ho dic amb tanta claredat des d’un punt de vista que vull esgrimir abans d’analitzar el seu testament literari en forma de llibre, acabat de publicar per l’Editorial Destino.
Lluís Permanyer fou un cronista de l’Eixample al que importava poc o res tot allò que no ho era. Això pot veure’s als seus milers d’articles per a La Vanguardia, alguns dels quals amb expressions impublicables a l’actualitat sobre els barris dels metges, també detectables a llibres tan notables com La Barcelona lletja, on tingué el valor de definir certes arquitectures del Guinardó com a sudaneses.
Això, diran els partidaris del finat, és propi del seu humor. No seré jo qui ho negui, doncs al cap i a fi és una forma de veure el món des de l’eix classista de l’Eixample. De fet, les meves trobades amb Permanyer es produïren sempre en aquell territori, la primera quan servidor era un vailet i ell es deixava abrillantar les sabates a un establiment qui sap quan desaparegut d’una cantonada de rambla de Catalunya.
Hi ha, en essència, dos models d’estudi de Barcelona. Un és el de Permanyer, enfocat al centre urbà, vinculat amb el Poder i amb un esperit crític embegut del tarannà de la seva classe social. La seva forma de documentar-se és solvent, però camina poc i mai supera determinades fronteres, el que pot contenir el risc d’unes anàlisis amb massa prejudicis, tot i assolir cotes magistrals i valuoses des de la seva passió per l’Eixample. Per això mateix el seu Per Barcelona encerta quan lloa a Ildefons Cerdà i parla de la urgència d’homenatjar a l’enginyer que refundà la urbs comtal un cop anaren a terra les muralles, sigui amb un monument, bé amb ingents dosis de la meva amada pedagogia urbana.
A vegades, no tantes, em serveixo una mica de la seva recepta, però la meva escola es la de Huertas Clavería i Fabre, ampliada per com enfoco les investigacions i per una deriva dels temps. És una vergonya que no s’hagi reeditat el conjunt de Tots els barris de Barcelona, set volums imprescindibles que esbocinen totes les deficiències de la dictadura i les urgències a realitzar davant la imminència de la Democràcia.
La visió general d’aquests dos periodistes es nodrí de passeigs i preguntes, allò normal, doncs gastar sola condueix a sentir curiositat que, en general, només pot resoldre’s amb qüestions i respostes. En el meu cas segueixo la seva lliçó, duent-la una mica més lluny perquè he sentit la necessitat d’escriure la Història a fons dels barris per a que els seus edificis, carrers, torrents i circumstàncies tinguin més identitat, tot comprenent com el patrimoni fon temps històrics, a més de ser una porta per a potenciar la pluralitat federal barcelonina.
La visió general d’aquests dos periodistes es nodrí de passeigs i preguntes, allò normal, doncs gastar sola condueix a sentir curiositat que, en general, només pot resoldre’s amb qüestions i respostes
Fa poc, durant un passeig amb alumnes, els hi vaig comentar una por futura després de llegir el Per Barcelona de Permanyer. En aquest segle camino molt, redacto infinites conclusions i a vegades fins i tot m’escolten, mentre hi ha cops on prefereixen ignorar-me o silenciar-me. És molt temptador posar-me medalles, però la major felicitat és veure que alguna de les meves peces de periodisme ciutadà han servit per a canviar detalls i millorar la vida ciutadana als barris. Per tant, i aquí és on vull arribar, de res serveix cridar el jo, doncs al cap i a la fi aquest s’ha de supeditar al bé comú.
Des del municipalisme, des dels estris legítims per a cadascú, s’ha de treballar pel col·lectiu, per això les seves possibilitats són sensacionals pel progressisme del segle XXI, com m’explicà Josep Fontana durant una entrevista.
L’egolatria no serveix de res. Malgrat això, Lluís Permanyer, de qui vaig lamentar tantíssim silenci després del seu decés, ens ofereix un darrer brindis transformat en Batman. Abans de llegir Per Barcelona esperava una bomba de rellotgeria perquè vaig escoltar unes declaracions sensacionalistes, segons les quals aquesta obra es publica l’octubre de 2026 perquè conté duríssimes declaracions contra algunes personalitats.
Les crítiques es centren en Ada Colau, amb alguna fanfarroneria útil des d’una vessant històrica contra Convergència a Barcelona per les seves invencions malsonants contra Pasqual Maragall, titllat, entre altres dolçors, de borratxo.
L’alcaldessa, segons l’autor la pitjor de la Història, quelcom comprensible perquè només n’hem tingut una, ho feia tot malament, però tampoc és res sorprenent. Colau pot caure bé o pitjor, però ningú la contempla des del llarg plaç. El 2023 perdé perquè el seu partit no treballà pels barris i, en canvi, la marca tingué un espectacular 25% a l’Eixample de Permanyer.
Pel cronista la lideressa era nefasta, però tampoc ens desgrana en absolut els motius de tanta basarda, pròpia d’un establishment que segueix rebutjant-la per ser dona, d’esquerres, nascuda a un barri de classe mitja com el Guinardó i, per tant, sense el pedigrí per a figurar al preuat club de la burgesia de manaires.
Ella, a diferències de Permanyer, no tenia capacitat alguna per a entendre Barcelona. Ell, superlatiu, i així ens ho explica en aquest estrany homenatge que es montà, podia escriure una nota i tots els mals es solucionaven en un tres i no res, fins al punt de tenir la sensació que perdérem a un incommensurable alcalde, d’excepcional clarividència al veure sempre amb antelació qualsevol defecte, això sí, tan sols al centre urbà, excepte quan denuncià, com sempre abans que ningú, la placa dedicada al germà de Franco al barri de Plus Ultra.
Permanyer odiava el tramvia. Aquí ho recalca en un solt on desemmascara un problema. Les seves cròniques són documents preciosos per a completar l’immens trencaclosques de l’Eixample i per això les llegirem d’aquí cinquanta anys. Els seus darrers retrets són els d’un senyor de Barcelona d’una altra època, sense energia per a comprendre com el tramvia no és gens del segle XIX, sino un bé portentós pels nostres decennis des de múltiples premisses que, des de la sostenibilitat i altres velocitats, podrien connectar molts enclavaments mitjançant una Modernitat peremptòria que serveixi pel bé comú, que mai du noms ni cognoms, només la bellesa del nosaltres.
