El temps i la meva forma de passejar han acabat per brindar-me una espècie de súper poder, consistent en caminar sobre una superfície actual que, al meu cap, pot nodrir-se de planisferis passats.
Intento conjugar aquest do, que també pot ser una llosa, mesclant-lo amb reflexions útils a llarg plaç. Sens dubte més sòlides si es copsen per escrit. Aquests dies em cridà l’atenció pensar com l’any 2025 es reparà poc o res entorn al centenari del Barri Xino, batejat pel periodista Paco Madrid, qui inventà el terme a un article per a El Escándalo, content de comparar els baixos fons de la Ciutat Comtal amb els d’altres capitals arreu del món.
La seva aportació era innovadora i marca època, sense per això inaugurar determinades dinàmiques, doncs, des d’una vessant literària, el lloc gaudia de fortuna des de Narcís Oller i, des d’un punt de vista canalla, apuntava maneres des de temps enrere amb temples del vici com l’Edén Concert, als que a la dècada dels vint s’afegiren altres perles com la Criolla, tan ben copsades per Paco Villar, o Cal Sagristà, ambdós indiscutibles punts de trobada d’una més que curiosa comunitat festiva, amb allò homosexual transvestit i sense armari.
La veta de Madrid no fou una obertura, sinó un ventall. En aquest sentit, convé recordar el famós capítol de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra, on els burgesos baixen a aquest baluard de perdició per a esglaiar-se amb la misèria imperant, no sens adonar-se’n de ser ells els depravats per voler recrear-se davant la suposada desgràcia aliena.
No seré jo qui resumeixi tota la tirallonga d’odi del poderós enfront aquest pedaç marginat de Barcelona, el mateix que Companys hagués bombardejat i no es trepitja a Aloma, de Mercè Rodoreda, entre d’altres coses perquè apareix a la novel·la mitjançant la visió en un quiosc de Una mena d’amor, llibre de César August Jordana, amb protagonisme del futur Distrito Quinto.
Ara que el cinema aborda l’atemptat de les Rambles és un bon moment per a plantejar-se com les institucions i la creació ignoren certes fites de la nostra Història, bé per comoditat o pura desídia interessada. Passa amb el Procés, si bé aquesta tardor, alguns, entre d’ells servidor, cercaran de remeiar el buit amb ficcions no tan fictícies i també passa des de fa dècades amb el Xino, del que volgueren sepultar el seu teixit de records després de les Olimpíades, quan s’optà per a ressuscitar el seu nom de tota la vida, aquell Raval d’arrabal, el de l’espai buit per la pesta negra i la frustrada muralla de Pere el Cerimoniós, els dels focs de les prostitutes o la rumba extinta que immortalitzà Casavella a El triunfo, per no parlar de les senyores que fumen de Robador, sedades a novel·les més o menys recent, com, sense anar més lluny, una de Mathias Enard.
A base d’amnèsia, siguem sincers, a ningú l’importa gaire el que fou, i amb tota probabilitat, tampoc el seu deix actual. La facècia de canviar el nom fou un rentat de cara molt d’acord amb la façana, ampliant-se l’operació amb l’aniquilament dels carrers que ocupaven la rambla del Raval, tan ben descrits per André Pieyre de Mandiargues a la novel·la La marge amb darrera edició al nostre país l’any 1995, com si no es volgués recuperar la seva plasmació d’un món invisible i perdut, amb o sense vendre exemplars.
Mandiargues com a compensació te una plaça que no li assegura cap tipus de reconeixement, tampoc als francesos de farà una centúria, de Paul Morand a Francis Carco de Pierre Mac Orlan a Jean Genet, que contribuïren a difondre el mite d’una Barcelona canalla mitjançant els seus relats i novel·les. No deixa de ser significatiu com foren estrangers, amb l’excepció de Sagarra i el malaurat Josep Maria Planes, els que dinamitzaren la imatge de la capital de Catalunya des d’uns paràmetres de bruta vivacitat que no encaixaven gaire amb allò apocat, tan típic en aquestes latituds, habituades a vendre’s progressistes quan, en realitat, beuen por i conservadorisme pels quatre costats.
D’aquí la refundació ravalera, com si no es volgués acceptar el preciós gra al cul que fou el Xino, tan ben narrat per Vázquez Montalbán, del que poc o res roman. Casa Leopoldo ha tancat un altre cop i el carrer de Sant Rafael, el mateix on assassinaren a Salvador Seguí, ha canviat de nom, sense ponderar la seva transcendència històrica en favor d’una activista veïnal, Maria Casas Mira, a qui, no està de més dir-ho, podien haver homenatjat a qualsevol altre raconet.
Si s’hi fixen, es prefereix la façana, ben recognoscible a la sèrie Ravalejar, molt compromesa des del conte de fades amb una barbaritat de diners que promou fantasies amb bones intencions i molt rotllo modern. No la critiquem, tan de bo es complissin els seus desigs, però si ho fem amb la peresa municipal i la seva nul·la voluntat d’activar recursos molt assequibles.
Des d’aquestes pàgines he argumentat més d’una vegada com la pedagogia urbana és una eina econòmica per a enfortí identitats comunitàries, enorgullir-les pel que foren els llocs on viuen i, de pas, alterar el paradigma d’una ciutat prostituïda a un turisme d’ínfima qualitat. D’altra banda, el tarannà d’aquest mecanisme fins i tot serveix per a elevar l’autoestima barcelonina, prou dèbil si fem cas a com s’accepta una publicitat segons la qual som una urbs on una hamburguesa es diu Kevin Bacon, lema amb ferum a brossa moderna i més aviat poc profitosa, no pas com el que aquí propugnem.
Imaginen un Xino/Raval amb consciència de tot el seu bagatge per tenir-lo registrat als seus murs, esdevinguts fonts de coneixement? Vázquez Montalbán ho aprovaria sens dubtar, si bé això només és una anècdota, sens dubte bonica, però justament els nostres anhels consisteixen en metamorfosar-les per a filar quelcom longeu capaç de desprendre’s de tanta bolla efímera, existent per l’incondicional amor de BCN al presentisme i la seva esperança d’enterrar, tard o d’hora, les pluralitats de Barcelona, recognoscibles en l’acumulació de sediments que és qualsevol extensió urbanitzada al llarg dels segles.
