L’altre dia escrivia en aquestes pàgines sobre la desmemoria amb el passat, un article més d’una sèrie que podria ser eterna donada la tendència barcelonina a cultivar l’amnèsia com a do suprem, en especial si es vincula amb qualsevol temps fora del present. Això, malgrat tot, no tan sols és un monopoli de les autoritats, que apliquen l’oblit de manera més cínica per a poder culminar els seus plans, com passa a Vallcarca, plena d’Història i sense consciència pública de la mateixa per a facilitar la seva escombrada i reconstrucció des de la postal, sempre des de la sostenibilitat per a concretar renders que no desitja el veïnat.
Aquest sembla haver despertat els darrers mesos pel que fa a la casa del carrer Bolívar 36, coneguda com la dels gossos i present als meus textos de Catalunya Plural com a mínim des de 2017, quan un misteriós ple municipal aprovà estendre una rambla verda que es carregaria aquesta via secundaria, tota excepte la casa Comas d’Argemir, de Vilaseca Casanovas i un dels exemples més curiosos de modernisme en pujada, amb una coronació carnavalesca més que notable, vistosa i fins i tot imitada a un terreny similar, quan començà a Can Baró el carrer de Tenerife, just després de la plaça de la Font Castellana.
Aquestes setmanes els socialistes s’han guanyat encara més l’animadversió de determinades associacions de Vallcarca, indignades per com venen la moto verda mentre especulen amb el barri, una tradició difícil de salvar a causa de totes les hectàrees que adquirí en el passat Núñez i Navarro. El consistori de Jaume Collboni ha optat per una tàctica molt agressiva que en absolut és innovadora, doncs els anteriors ajuntaments ja pretengueren arrasar el carrer Bolívar i el nucli antic junt al metro, protegit amb ungles i dents per alguns que no desperten unanimitat en les seves simpaties malgrat la seva feina protectora d’immobles que haurien de restaurar-se, mantenint-los com a vivendes o transformant-los en equipaments.
En aquest sector hi hagué un campament barraquista que trigà un munt en ser desnonant, ocupant-se més tard amb New Jerseys per a impedir una repoblació. Al costat, els carrers de Cambrils, Argentera, Farigola i Calendau han desenvolupat un habitat propi, amenaçat amb expulsions i enderrocs per a propiciar el parc central de Vallcarca, que no té cap mena d’intenció de conservar aquells elements pretèrits, en l’actualitat ben amanits amb horts fora de la llei i per tant poc grats a les autoritats, que fins i tot a l’època de Colau preferien desfer-se d’aquestes iniciatives privades per a dur a terme les seves, amb un exemple arquetípic al torrent de Lligalbé del Baix Guinardó, en principi renaturalitzat de cara a les eleccions de 2027, això sí, sense respectar res que recordés els seus orígens.
El mateix passarà amb aquest nucli antic de Vallcarca, el qual, vist des de l’aire, és amb tota claredat un barri en la seva estructura, una unitat urbanística a liquidar mitjançant una tàctica ben coneguda pels que ens dediquem a aquestes matèries. Consisteix en el següent: deixar que un edifici o entorn vagi podrint-se per a intervenir més tard i així enterrar-lo per sempre més.
En aquest ample racó de Vallcarca es simbolitza el que és la ciutat en disputa entre una classe política obcecada en actuar sense consultar ni acceptar matisos i sectors poblacionals encara lliures de lobotomització i disposats a defensar la pluralitat identitària dels barris.
Tornem al carrer Bolívar. Mentre escric aquestes línies tot es troba disposat per a, finalment, desplegar la piqueta al seu tram entre Ballester i Agramunt. Així, malgrat les queixes decennals, s’esfumaran de la nostra vista finques de 1790 i altres models residencials no pas tant significatius que donaran pas a un dipòsit pluvial dins de la futura rambla amb sis-mil metres de verd.
I la casa dels gossos? Abans de reprendre la qüestió espero em donin permís per a fer un incís que sonarà rar, però imperatiu donada la tònica d’anys i panys. Abans he comentat el tractament que servidor ha donat a aquesta vila des de fa gairebé una dècada. Moltes vegades veig com associacions o periodistes ni ho consideren quan parlen del tema o roben informació. A diferència d’ells, m’agrada citar a qui aporta, com Antón Rosa, qui en un article aparegut a finals de setembre contribuí a la investigació sobre l’edificació amb dades molt notables, entre elles la possibilitat que pertanyés a un manyac de Sants, Joan Martí Nogués, qui és prou possible que traslladés el negoci i la vivenda en aquest enclavament, tal com pot apreciar-se per un annex posterior a la façana.
Rosa també parlà amb el vell propietari, a qui l’any 2002 digueren que no tenia sentit realitzat cap remodelació, doncs el destí d’aquelles quatre parets era el no res, morir. Quan, abans de la pandèmia, tingué la gentilesa d’obrir-me la porta i conversar amb mi i un grup d’alumnes de passeigs pronuncià paraules més o menys idèntiques. Pocs dies després vaig anar al cadastre, comprovant que mancava de dades sobre Bolívar 36 perquè estava sentenciada i, tampoc es salvà, això si es bestial, amb el pla de protecció patrimonial del Districte de Gràcia dut a terme després del cant del cigne que foren les protestes per les viletes d’Encarnació i l’alzina bicentenària
Es degué a un descuit? Diversos poden ser els motius. Un el no considerar a Vallcarca i tota la seva riquesa, privilegiant-se el gruix de Gràcia. La segona opció radicaria en la més pura ignorància, que s’activa amb el tercer punt, l’aparició d’influencers de xarxes socials que sí tenen impacte per a comunicar desgràcies malgrat, en general, mancar de coneixements profunds. Els que sí hem treballat per a tenir-los entre caminar i consultar fonts som veus que clamem en un desert i, per això, moltes vegades s’arriba tard per a evitar el mal de topar-te amb un solar on abans hi havia bellesa.
Per parlar, fins i tot ho vaig fer sobre la casa dels gossos amb Janet Sanz quan era tinent d’alcalde de Barcelona en Comú. Ella, molt intel·ligent, es tragué de la màniga una proposta que encara podria plantejar-se, doncs per ara la prioritat és arrasar amb allò comprés entre Ballester i Agramunt.
La seva solució consistia en deixar la finca tal qual i seguir amb la rambla verda, amb l’immoble al seu bell mig, quelcom d’una poesia subtil i un gest d’atenció democràtica ben distint al que ens trobem en aquest present de polítics que ni llegeixen ni escolten. De fet, que siguin les associacions ciutadanes les encarregades d’advertir mostra un greu dèficit democràtic, confirmat per com l’oposició no ha mogut un sol dit en un assumpte que podria donar-li rèdits i confiances en un barri molt cremat. Tampoc ens estranya. El patrimoni no és atractiu pels regidors, molt adaptats a ser representants de BCN sense trepitjar Barcelona, un problema a revertir si per casualitat algun esccolit a les urnes aposta per la política i aposta per eradicar tantes sobredosis de cinisme.
