«Total, per un parell de follades que foté.» Això declarà Oriol Bohigas a principi dels anys vuitanta, quan es reformà la plaça de la Mercè, en cert sentit punta de llança dels canvis urbanístics barcelonins amb l’arribada dels Ajuntaments democràtics.
La frase es referia a Pablo Ruiz Picasso i al número 3 del carrer de la Mercè, inexistent des d’aquells enderrocs. Aquella vivenda fou la principal del pintor malagueny a Barcelona, ciutat on tornà per darrer cop el 1917 per a presentar el ballet Parade al Liceu, viure el seu incipient amor amb Olga Khokhlova i potser observar amb relativa atenció tota la conflictivitat social del moment.
1917 fou l’any de les tres grans crisis espanyoles després d’acabar la bonança deguda a la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta posició suposà grans beneficis pels empresaris, enriquits entre el tèxtil i els queviures, no així els treballadors, més que mai esclaus a sou. Tot i així, els primers en rebel·lar-se durant aquells dotze mesos foren els militars, a qui seguí la classe política, ufana per convocar l’assemblea de Parlamentaris a la Ciutadella, penúltim pas envers una improbable revolució, fracassada per complet un cop es reprimí a mitjans d’agost la vaga general.
Per a Picasso les energies eren a un altre indret. Des de 1914 molts artistes havien abandonat Paris per a instal·lar-se a la capital catalana. Malgrat certes exposicions sobre la seva presència, la memòria sobre el seu pas aquí és més aviat escassa, fins al punt que s’ignora on s’allotjaren durant aquell període Robert i Sonia Delaunay, així com Marie Laurencin, notable pintora coneguda, per a un gruix de la historiografia al voltant de les avantguardes, per ser una de les parelles de Guillaume Apollinire.
En canvi, sí coneixem on residiren Olga Sacharoff, el seu marit Otho Lloyd i Francis Picabia, indubtable artífex de modernitat que durant aquell estrany interval s’alià amb el galerista Josep Dalmau per a publicar la revista 391, continuadora de la 291, creada a Nova York per Alfred Stieglitz.
Les galeries Dalmau encara esperen una placa que les recordi al número 18 de Portaferrissa, on romangueren entre 1910 i 1923, després de superar el seu esclat fundacional al 10 del carrer del Pi. Ningú les recorda, com passa amb d’altres centres decisius de la cultura barcelonina, oblidats per una desídia municipal, mescla, com sempre, de vagància volguda i una profunda ignorància amb el passat, sigui aquest remot o recent, doncs qui atén homenatges més allà de la postal és Ocaña, qui exposà a la galeria Mec Mec al 31 del carrer Assaonadors i capital per a comprendre aquell període.
Però la desmemoria es un clàssic de la protagonista d’aquestes pàgines. Al menys, des de 2022, Francis Picabia té una placa al 28 de República Argentina, aquella arteria d’una Vallcarca que crida per a ser escoltada mentre tan sols rep silenci i menyspreu per part de l’Ajuntament de Jaume Collboni.
Aquest barri, que tan sols pertany a Gràcia per l’arbitrària divisió en districtes formulada el 1984, té una llarga Historia emmudida per a facilitar millor la seva demolició. Ho podem observar a fotos antigues i també mitjançant els nostres estimats passeigs. Un dels meus nuclis de predilecció és el passatge Isabel, doncs junta dins seu i als alentorns una sèrie de construccions de gran rellevància. La meva preferida és Villa Esperanza d’Andreu Audet per com junta excepcionalitats sent un clar exemple de protomodernisme i sintetitzar aquell instant en que aquesta vall càrcara esdevingué un ideal per a respirar aires fantàstics ben lluny del centre comtal.
Qui podria afirmar-ho des de la seva condició de pioner seria Rubén Darío, feliç per anar més enllà de Vallcarca, fins acaronar el cel el maig de 1914, quan s’acomodà junt a la seva amada Francisca al carrer de Ticià, metres invisibles per a la majoria, que sol associar al poeta de Nicaragua més aviat amb Madrid, però és normal, doncs aquí la preocupació per les cases d’escriptors és escassa, a diferència d’altres llocs del Vell Món, on es mimen i es cuiden.
Sense anar gaire lluny, per així tornar a Vallcarca, obcecada en cridar la meva atenció, res indica el pas d’Olga Sacharoff i Otho Lloyd pel carrer dels Albigesos, una d’aquelles endimoniades pendents del barri. És meravellós imaginar a la parella en aquella ubicació allà pel 1916 junt amb d’altres exiliats il·lustres com el cubista Albert Gleizes i, sobretot, Arthur Cravan, germà menor d’Otho Lloyd i ídol del postureig cultureta a principi del nostre segle, quan La Central, que ara compleix trenta anys i per això la felicitem, lluïa a la seva seu del carrer Mallorca el cartell del combat del 23 d’abril de 1916 a la poc abans inaugurada plaça de Toros Monumental, una altra víctima d’una deliberada amnèsia.
Aquest duel de púgils fou una farsa i un dels primers esdeveniments dadaistes fora del Cabaret Voltaire de Zurich. La premsa picà, els boxadors s’embutxacaren bons dinerets i el 2002 Isaki Lacuesta comença a guanyar-se la seva fama d’alternatiu, sempre des de la protecció institucional, amb un documental sobre el personatge, desaparegut a les aigües del Golf de Mèxic després del seu periple barceloní.
Picasso marxà i no tornà. Bohigas es carregà el seu domicili sense cap tipus de respecte per la transcendència del mateix per a la Història de l’Art. Tampoc fou res estrany en l’arquitecte Déu, gran coneixedor del patrimoni, però encara més entusiasta en teixir la seva pròpia quadrícula sense pietat alguna entre l’ego i la necessitat de refundació. Altres, que no li arriben ni a sola de la sabata, segueixen el seu camí amb les fites que fomentaren una Cultura internacional, potser per això Picabia digué allò de «Il n’est pas donné a tout le monde d’aller a Barcelona», amb antics recintes de la lidia amb valor arquitectònic i sense ús present.
La cirereta a tot aquest pastís seria el Palau de les Belles Arts, exterminat per raons ideològiques i d’aprofitament dels seus ferros el 1940 pel Franquisme de l’alcalde Mateu, goita, curiosa redundància, els dels ferros. El 1917 acollí l’Exposició d’Art Francés amb més de mil quatre-centes peces. La seva inauguració es degué a l’Exposició Universal de 1888, acollí el 1910 el naixement de la CNT i contemplà moltes controvèrsies de caire polític abans de convertir-se en els jutjats franquistes. El solar d’avui en dia és la metàfora de la nostra ruïna del passat, ampliada a Vallcarca venent-la verda mentre la piqueta procedirà en breu a arrasar amb els seus fonaments.
