El 12 de novembre, el Govern va portar al Congrés la Planificació de la xarxa de transmissió elèctrica amb un horitzó de 2030, el document que ha de traduir els objectius del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) en línies, subestacions i interconnexions. Llegit amb calma, revela la distància entre el que proposa el PNIEC, les noves demandes de la xarxa i el temps que triga a construir-la.
Fa uns mesos vam escriure que Espanya podria anar pel bon camí, però que el camí havia canviat. El pla de la xarxa no ho diu, però les seves xifres apunten en aquesta direcció. No demostren per si mateixos que el PNIEC s’hagués equivocat; el que sí que mostren és que els seus objectius i l’escenari amb què està dimensionada la xarxa ja no coincideixen.
La demanda que el PNIEC no va veure
El Ministeri admet que les sol·licituds de nou consum «superaven de molt» el que s’havia previst al PNIEC. Per això la planificació treballa amb un escenari de 375 TWh, en comparació amb els 344 TWh del PNIEC: un 9% més i, segons la sèrie peninsular del document, un 48% superior a la demanda del 2025. Val la pena qualificar-ho: és un escenari d’estudi, amb un marge conservador, no una previsió ferma.
Les sol·licituds de connexió compten igual. Les sol·licituds d’hidrogen són set vegades superiors als 12 GW dels electròlisers a la PNIEC. Per als centres de dades, el pla preveu 9,3 GW, quan l’Estratègia d’Intel·ligència Artificial 2024 parlava de 2.500 MW de potència de càlcul (que no mesura el mateix que la capacitat de connexió).
En total, el pla preveu cobrir 47 GW de nova demanda, al voltant del 20% del que es va sol·licitar, amb 12,4 GW per a hidrogen i derivats i 9,3 GW per a centres de dades. Va més enllà de les referències de la PNIEC i l’Estratègia d’IA, tot i que deixa fora la majoria de les sol·licituds. I tenir capacitat de connexió no garanteix que aquesta demanda acabi apareixent.
La conclusió, per tant, no és que el pla freni aquestes activitats. És que el PNIEC ha de revisar les seves previsions de demanda —indústria, transport, serveis, sector residencial i primari— i separar bé les sol·licituds, els projectes viables i el consum que realment entrarà en serveis, sector per sector. I sense oblidar la distribució.
Una inversió per al final
La inversió prevista a la xarxa de transmissió és de 17.143 milions d’euros, una xifra sense precedents. El que preocupa és quan: uns 14.300 milions d’euros, el 84%, cauran el 2028, 2029 i 2030. Només l’any passat, van ser 5.400 milions d’euros.
I el pla encara no ha estat aprovat: ha de passar pel Consell de Ministres. El mateix text reconeix que el processament d’aquestes infraestructures triga «moltes vegades» més de sis anys. Les dues noves interconnexions amb França, passant per Navarra i Aragó, es mantenen per després del 2030, i no està clar com s’uniran les zones amb molta energia renovable i les de nodes saturats. Una xarxa que hauria d’anar per davant de l’electrificació arribarà, esperem, al mateix temps. Despesar no és el mateix que posar-la en servei, però aquest calendari és un signe de risc, també per a l’economia.
El cost de no arribar
El pla compara alternatives. Si no es fes res de nou —amb la xarxa actual o amb la ja molt avançada— es perdrien uns 29.000 GWh de producció renovable a l’any i uns 3.600 GWh de demanda quedarien sense cobrir. Caldria utilitzar més energia tèrmica a causa de restriccions tècniques, amb més emissions i més costos. És una referència, no una predicció, però serveix per mesurar què està en joc.
Amb l’alternativa escollida, els descàrregues renovables caurien al 2,57%, en comparació amb el 12,24% sense acció. Per això és tan important que les obres arribin a temps. Cada TWh renovable que no s’integra i no es substitueix per gas augmenta les emissions i el cost del sistema, amb CO₂ de 82 €/t segons el mateix pla. I l’objectiu de la PNIEC de reduir les emissions en un 32% respecte al 1990, que requereix reduir més de 73 Mt en cinc anys, encara està molt lluny.
Una xarxa per a un parc que potser no arribarà
Pel que fa a la generació, el pla accepta les xifres del PNIEC: uns 160 GW d’energies renovables i 22,5 GW d’emmagatzematge el 2030. Les nostres estimacions són més cauteloses, amb una producció renovable d’uns 350 TWh en comparació amb els 388,9 TWh previstos. Avui dia hi ha uns 3,5 GW de bateries instal·lades, amb entre dues i quatre hores d’autonomia.
L’emmagatzematge continua sent el punt feble. El pla indica on les bateries serien més útils, però no les integra a la xarxa, i sense elles les hores sense sol ni vent continuaran en mans de cicles combinats.
Pel que fa a l’estabilitat, la resposta al tall de llum del 28 d’abril de 2025 implica compensadors síncrons, E-STATCOM i reactàncies. És necessari, però no suficient. El Sistema Automàtic de Reducció de Potència (SRAP), clau per integrar renovables sense posar més línies, «és voluntari», segons el mateix document.
Un dilema sense sortida fàcil
L’escenari d’estudi assumeix que la demanda peninsular creixerà un 48% entre 2025 i 2030, més d’un 8% anual. És una hipòtesi, però planteja un dilema. Si l’electrificació s’acosta a aquest ritme, la xarxa, l’emmagatzematge i la generació poden arribar tard, perquè la major part de la inversió és al final. Si creix molt menys, el PNIEC queda curt en electrificació. En ambdós casos, és hora de revisar les previsions i terminis, i monitorar-les de prop.
Dir-ho no és qüestionar la transició, sinó fer-la possible. Com hem argumentat en altres articles, proposem sis idees:
- Revisa el PNIEC amb les xifres ja gestionades pel mateix Govern: sol·licituds per a centres de dades i hidrogen, una previsió realista de les renovables i el paper de l’emmagatzematge, contrastant les aplicacions amb els projectes que realment poden tirar endavant.
- Planificar més sovint: revisa la xarxa cada dos o tres anys, segons indicadors reals de demanda i connexió, i no en cicles de sis.
- Canviar el focus en la inversió. El 2026, els marges de les xarxes es van ampliar, però els límits anuals vinculats al PIB haurien de tenir en compte les necessitats futures d’electrificació i seguretat, no només en l’economia passada.
- Exigir emmagatzematge i inversors que formen la xarxa, que proporcionin control de voltatge i inèrcia, on l’estabilitat i la integració renovable ho requereixin, i fer que SRAP sigui obligatori als nodes on redueix descàrregues i restriccions.
- Evitar el rebuig al territori deixant clar quins retorns i beneficis tindran les comunitats afectades.
- Donar més pes al canvi cultural. Les xarxes i els transformadors no són suficients: els hàbits de consum, l’autoconsum i l’eficiència han d’estar al centre de qualsevol estratègia climàtica.
El nou pla de la xarxa és necessari i millor fonamentat que els anteriors. Però les seves pròpies xifres diuen que el PNIEC, tal com està, no està garantit que arribi a temps. Revisar la demanda ara i comparar-la amb la generació, l’emmagatzematge i el calendari de la xarxa és la millor manera d’evitar haver d’explicar el 2030 per què no es va complir.
