Hi ha una temptació comprensible en la planificació energètica: escriure el futur com si ja estigués decidit. El PNIEC i la Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT) dibuixen un camí ordenat cap als objectius europeus de 2030, 2040 i 2050. Les renovables creixen al ritme previst i la descarbonització arriba a temps. El problema no és l’optimisme dels escenaris, sinó presentar com a certeses unes projeccions construïdes sobre supòsits incerts.
Ningú no demana que un pla endevini el futur. Se li pot demanar, en canvi, que expliqui què sap, què suposa i què podria canviar.
El que els plans donen per fet
L’expansió de la intel·ligència artificial impulsa la construcció de centres de dades, i la península Ibèrica atrau grans projectes per la disponibilitat de sòl i d’energia renovable. Tanmateix, el seu impacte apareix de manera marginal en molts escenaris de planificació. No és un detall: una demanda addicional important pot alterar l’equilibri previst entre generació, xarxes i emmagatzematge. Es planifica un creixement de fonts renovables però no sempre queden assegurades les línies d’evacuació pel seu ús.
Passa el mateix amb l’electrificació. Els plans pressuposen un ritme de transformació del transport, la calefacció i la indústria que depèn del preu dels vehicles, de la capacitat de les xarxes, de la inversió empresarial i de les decisions de milions de llars. És una variable, no una constant.
La geopolítica que va arribar després
El PNIEC i la PROENCAT es van elaborar abans de la crisi d’Ormuz. Per aquest estret circula una part essencial del petroli i del gas natural liquat mundials, i qualsevol pertorbació repercuteix en els preus europeus. Malgrat això, sovint es continua parlant dels costos de la transició com si els escenaris de preus anteriors mantinguessin tota la seva validesa.
De quin gas i de quin petroli parlem, i a quin preu? Quant costaran els panells, les bateries i els materials crítics que provenen de cadenes de subministrament concentrades en pocs països? Aquestes xifres sostenen els plans i poden variar dràsticament en poques setmanes.
L’energia nuclear tampoc no escapa de la incertesa. Ascó i Vandellòs han aportat una part molt rellevant de l’electricitat catalana. El calendari de tancament, els costos d’operació i el cost creixent de gestionar els residus condicionen qualsevol escenari. Decidir què fer amb les centrals sense posar aquests factors sobre la taula és planificar a cegues.
La promesa de les biorefineries
La distància entre el discurs i la realitat és especialment visible en els biocombustibles. Les biorefineries es presenten com una solució per a sectors difícils de descarbonitzar, com l’aviació o el transport marítim o la producció d’altres productes químics. Però la pregunta decisiva queda sovint sense resposta: d’on sortirà la matèria primera?
La Unió Europea limita l’ús de cultius alimentaris per fabricar combustibles, per evitar la competència amb l’alimentació i els canvis indirectes en l’ús del sòl. Queda la via dels residus, inclosos els olis vegetals usats, que també tenen límits normatius i una disponibilitat finita. Recollir oli de les fregidores és útil, però no substituirà tot el fuel i el querosè d’aviació en vint o trenta anys. La normativa europea exigeix proporcions creixents de combustibles sostenibles per a l’aviació; exigir-los, però, no equival a produir-los. Calen fortes inversions que encara estan pendents.
Assumir les coses com són
No es tracta de ser pessimistes, sinó de mirar la realitat amb seny. Catalunya afronta una cruïlla difícil. La política i les empreses tendeixen a pensar a curt termini, i aquestes últimes han de mirar també el compte de resultats. En aquest horitzó, resulta més còmode ometre les dades incòmodes que explicar-les. Però ometre-les només fa més gran la sorpresa quan els fets desmenteixen les previsions.
En les comunicacions actuals hi falten tres coses: explicitar els supòsits de cada escenari, presentar intervals i alternatives en lloc d’una única corba, i revisar les projeccions quan canvia la realitat. Això requereix analitzar fins a quin punt les conclusions depenen dels paràmetres escollits. Pot semblar una exigència acadèmica, però en energia, on tantes variables són incertes, és indispensable per donar solidesa als resultats.
Com sempre cal fer hipòtesis i definir escenaris, però metodològicament cal exigir que es faci també la anàlisis de les «bondats» d’aquestes i valorar la «sensibilitat» dels resultats concloents del estudi a la variació dels paràmetres, hipòtesis o límits imposats durant el procediments del tractament de dades i l’elaboració dels resultats i conclusions del treball.
Aquest camí metodològic pot semblar molt acadèmic, però la fortalesa del treballs efectuats ho requereix per omplir de validesa les conclusions i les potencials visions de futur que s’obren, i en energia a on la variabilitat de molts dels paràmetres es màxima es mes que mai essencial fer-ho.
I si això sembla massa, almenys caldria una nota a peu de pàgina: aquests objectius es compliran sempre que la demanda, els preus i el context geopolític evolucionin dins delsr marges previstos. No resoldria el problema, però permetria a la ciutadania, les empreses i les institucions saber sobre quin terreny prenen decisions. Potser seria la part més útil del pla.
