Aquí tienes la versión en castellano
El racisme i la xenofòbia sempre han estat presents a Espanya, però en els últims anys Vox ha aconseguit canalitzar i augmentar aquests discursos gràcies a conceptes com la «Reconquesta» o «Prioritat nacional» que milers dels seus simpatitzants llueixen en polseres amb la bandera d’Espanya.
«La integració no significa que Alemanya s’adapti als musulmans; integració significa que els musulmans s’adapten a Alemanya.» «Els governs Tory i Laborista han fallat a una generació de joves amb un currículum deficient que soscava el rigor acadèmic i la identitat nacional en favor de promoure la seva agenda d’immigració massiva.» Fratelli d’Itàlia és «fortament contrària a una societat multicultural, per considerar-la capaç de minar els valors identitaris de la nació».
L’acord de PP i Vox a Andalusia, parc en paraules, resulta molt similar a allò descrit més amunt per diferents documents de partits d’extrema dreta i neofeixistes en diferents punts del continent. Del Regne Unit a Itàlia.
La nova presidència de Juanma Moreno, considerat per molts com un perfil moderat dins del PP, farà els seus primers passos amb el tancament del Programa de Lengua Árabe y Cultura Marroquí (PLACM) que va començar fa dècades en diverses comunitats autònomes, emparat per un conveni bilateral entre els regnes d’Espanya i el Marroc signat en 1980. Ho farà a partir del curs 27-28, segons resa el text.
Des del Ministeri d’Educació no es pronuncien per ser una decisió política, diuen fonts del Departament que dirigeix Milagros Tolón.
El PLACM
El programa, encara que va fer els seus primers passos amb l’acord bilateral entre Espanya i el Marroc en 1980, no entra en vigor fins a 1985. Però no serà fins al primer Govern de Mariano Rajoy, en 2012, que es signa l’Acord d’Associació Estratègica en matèria de Desenvolupament i de Cooperació Cultural, Educativa i Esportiva.
L’article 14 estableix que Espanya i el Marroc donaran suport al PLACM facilitant, Espanya, l’ensenyament del programa als estudiants marroquins escolaritzats en primària i secundària, «així com als alumnes espanyols interessats».
A més, les autoritats competents, habilitaran les aules necessàries per als docents marroquins que imparteixin el programa i el Marroc supervisarà als docents, «eventualment amb l’ajuda de les autoritats espanyoles».
https://www.datawrapper.de/_/EFXFf/
Les xifres no semblen justificar que l’eliminació d’aquest programa a Andalusia ocupi el segon lloc de les prioritats de l’acord de govern que donarà la Presidència a Juanma Moreno.
Si es miren les dades d’escolarització per a aquests anys en primària i secundària s’obtenen xifres entorns als 800.000 joves, segons el Ministeri d’Educació. El percentatge més alt d’estudiants acollits al PLACM va ser en el curs 2018-19 i suposaven el 0,4% del total de noies i nois en el sistema públic.
Cal recordar que el cost per a Andalusia, a excepció dels consums com a aigua, llum i el PAS en els centres, és zero.
No ingerència
«Es mostra rebuig explícit a qualsevol programa d’adoctrinament a les aules i a qualsevol ingerència estrangera o intent de diluir la identitat.» Així acaba el text de l’acord d’investidura de Juanma Moreno en el qual es parla de l’eliminació d’aquest programa a Andalusia.
El programa es sustenta en què Espanya cedeix espais i temps en els centres educatius perquè es facin classes d’idioma àrab i cultura marroquina per a qualsevol estudiant, fora de l’horari lectiu. El professorat és personal funcionari del país veí i es controla a través de la seva Ambaixada.
El sistema és molt similar al que va establir, un any abans, l’acord entre Espanya i el Vaticà. Encara que hi ha diferències.
La Conferència Episcopal espanyola és el braç local que representa a la Santa Seu (un estat sobirà diferent d’Espanya). Aquella decideix qui és idoni per a fer classes de Religió catòlica i Espanya paga els salaris i, si no hi ha una causa molt justificada, no pot negar-se a contractar una persona concreta.
A més, el PLACM funciona fora de l’horari lectiu, al revés que el signat amb el Vaticà. La seva implantació territorial és voluntària, mentre que la implantació del conveni amb la Santa Seu és d’implantació estatal i obligatori per al sistema (encara que voluntari per als seus estudiants).
Els docents que imparteixen en el PLACM són funcionaris docents marroquins, com ho són els espanyols que treballen en els diferents col·legis i instituts espanyols més enllà de les nostres fronteres. Molts d’ells, al Marroc.
El model francès
França, ja des de 1975 i guiada per una directiva de la, llavors, Comunitat Econòmica Europea, va signar acords amb diferents països amb la idea que s’ensenyés en els centres tant la llengua com la cultura d’alguns dels països dels quals rebia una important quantitat de migrants.
L’objectiu de la directiva era que en els diferents països de la CEE els treballadors migrants poguessin estar connectats amb les seves cultures d’origen per al dia en què tornessin a ells. Portugal, Espanya, Tunísia, Itàlia, Marroc, l’antiga Iugoslàvia, Turquia i Algèria van ser els estats amb els quals es va signar.
Com en el model espanyol, el programa ELCO (Ensenyament de Llengua i Cultura d’Origen) comptava amb professorat funcionari del país en qüestió, contractats en origen i amb formació superior en ell. França no tenia control sobre les classes, que s’oferien fora de l’horari lectiu ordinari.
Amb els anys, les crítiques al model, precisament per la falta de control, van portar a una certa transformació en 2016 de la mà de la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem.
El ELCO va passar a ser el EILE (Ensenyaments Internacionals de Llengües Estrangeres). Els docents eren francesos i estaven controlats per la Inspecció educativa del país veí.
Oficialment des de 2020 ja només existeix EILE, però l’ensenyament de l’àrab continua sent polèmica. En 2024 un membre del partit de Marie Le Pen, canviat de nom com a Agrupació Nacional (Rassemblement National) en comptes de Front Nacional, va llançar dures crítiques a Najat Vallaud-Belkacem pel seu origen franc-marroquí. La líder, Le Pen, va desautoritzar les crítiques.
