El Ministeri d’Educació ha tret a informació pública el projecte de Reial Decret de garantia de qualitat dels centres privats de Formació Professional. Són 78 pàgines que, sobre el paper, regulen requisits de qualitat. En la pràctica, apunten a un fenomen concret: l’explosió de la FP privada i, dins d’aquesta, de l’oferta a distància.
«Aquest projecte no va contra la FP privada; al contrari, reforçarà la qualitat dels centres privats», va defensar la ministra Milagros Tolón en la presentació, acompanyada de la secretària general de FP, Esther Monterrubio.
La FP viu el seu millor moment. Supera per primera vegada els 1,2 milions d’estudiants i el Ministeri d’Educació presumeix d’una inserció laboral propera al 90% dels alumnes, però aquest creixement no s’ha repartit per igual.
Segons l’Observatori de la FP de CaixaBank Dualiza, l’alumnat de FP en centres privats no concertats va passar de 56.727 estudiants el curs 2015-2016 a 265.138 el 2024-2025, un augment del 367%. En el mateix període, els centres públics van sumar un 33% més d’alumnes —de 584.637 a 778.924— i els concertats, amb prou feines un 10%. La privada no concertada ha passat d’escolaritzar un de cada tretze estudiants de FP a gairebé un de cada quatre.
El motor ha estat la FP a distància. Les estadístiques del Ministeri mostren que l’alumnat en línia va créixer un 171% en cinc cursos i que ja el 2022-2023 gairebé un de cada cinc estudiants de FP cursava el seu cicle a distància. Més de la meitat ho fa en centres privats: el 56% en grau mitjà i el 59% en grau superior. Un títol pot costar entre 6.000 i 7.000 euros, la qual cosa explica l’interès de grans grups i fons d’inversió per un sector amb una demanda assegurada.
Les estadístiques del Ministeri mostren que l’alumnat en línia va créixer un 171% en cinc cursos i que ja el 2022-2023 gairebé un de cada cinc estudiants de FP cursava el seu cicle a distància
La paradoxa és que la llei ja obligava al contrari. El Reial Decret 659/2023, que ordena el sistema, encarrega a les administracions d’assegurar una oferta pública en modalitat presencial, semipresencial i virtual, amb prioritat per als sectors que generen ocupació. Aquesta oferta pública en línia no ha seguit el ritme de la demanda i el buit l’ha ocupat la iniciativa privada.
De la prova final a un 39% d’aula
El canvi de més abast afecta la modalitat virtual. Avui, la normativa estatal només exigeix presencialitat per a la prova d’avaluació final de cada mòdul; la resta es pot cursar íntegrament en línia.
L’esborrany redefineix la FP virtual com aquella en què entre el 61% i el 85% de l’activitat lectiva és en línia, de manera que entre un 15% i un 39% serà presencial, sense comptar les pràctiques en empresa. La semipresencial tindrà entre un 40% i un 60% de classes al centre. Una ordre ministerial fixarà la presencialitat de cada cicle i els títols que habiliten per exercir una professió regulada aniran al màxim.
«Si és un mòdul d’odontologia, has de saber tractar el pacient», va posar d’exemple Tolón, que va citar també les famílies sociosanitàries. «No pot ser que no hagis passat per una aula», va resumir. Les ràtios, que avui fixa cada comunitat autònoma amb enormes diferències —a Catalunya ronden els 90 alumnes per docent a la FP virtual i a la Comunitat Valenciana, uns 45—, passaran a tenir un sostre estatal: 50 estudiants per professor en la virtual i 25 en la semipresencial.
La retallada serà gradual: 80 el curs 2028-2029, 65 el 2029-2030 i 50 el 2030-2031. Quan l’alumnat en línia vagi al centre, s’aplicarà la ràtio presencial. A més, les hores lectives i de tutoria del professorat en virtual i semipresencial no podran ser inferiors a les de la presencial.
El decret també endureix l’accés. Fins ara, per autoritzar un cicle en línia n’hi havia prou amb tenir autoritzada la mateixa oferta presencial i estar impartint-la. L’esborrany exigeix haver-la impartit de forma completa i mantenir-la simultàniament; només per excepció s’admetrà un conveni amb un altre centre presencial. Passar de presencial a virtual requerirà una autorització nova.
Als nous centres se’ls demana a més una oferta presencial mínima: dues famílies professionals amb almenys dos cicles cadascuna o un itinerari vertical complet —bàsic, mitjà i superior— en una mateixa família. «No és només un espai on s’imparteix un cicle. Ha de ser un centre educatiu», va subratllar la ministra.
A això s’hi suma tenir compromisos previs amb empreses per garantir les pràctiques de tot l’alumnat, un dels problemes més grans de la FP dual des de fa anys; un pla d’innovació i internacionalització a quatre anys; un servei d’orientació; un espai amb simuladors o realitat virtual, i una memòria de viabilitat econòmica amb un pla de continuïtat per si el centre tanca.
Els centres hauran de dir-se «Centre Privat de Formació Professional» i la seva marca comercial no podrà induir a error sobre la seva naturalesa o la validesa dels seus títols. L’altra novetat és el control periòdic. Cada quatre anys, els centres presentaran una memòria amb dades de professorat, instal·lacions, abandonament i inserció laboral. Si no compleixen, es revocarà l’autorització, tot i que «la revocació no podrà produir perjudici a l’alumnat matriculat», va precisar Tolón. Seran les comunitats les que hauran de reubicar aquests estudiants. Els centres ja autoritzats tenen fins al 31 de desembre de 2030 per adaptar-s’hi.
«Extremadament dur» i només per a la privada
El Ministeri assegura que el text s’ha presentat a la CEOE, Cepyme, Escuelas Católicas i diverses comunitats autònomes, i que ha estat ben rebut perquè «a les entitats que treballen amb qualitat no els genera preocupació». Les comunitats, segons Monterrubio, creuen que els ajudarà a regular «el que està passant».
La patronal Escuelas Católicas ho veu d’una altra manera. «És un projecte extremadament dur, molt exigent», resumeix el seu secretari general adjunt, Luis Centeno. Al seu entendre, suposa «un salt d’enormes proporcions» que farà molt més complicat obrir o ampliar un centre. Cita les noves exigències d’instal·lacions, l’augment d’hores presencials i les ràtios: si un grup virtual té 50 alumnes però la part presencial s’imparteix a 25, «hauràs de fer doble espai».
La seva principal objecció és que les exigències només recauen sobre la privada. «Si fos per a tothom, d’acord», diu. «Fa sospitar per què aquestes exigències a la privada i després a la pública es queden igual.» L’esborrany, de fet, exclou expressament d’aquests requisits els centres sostinguts amb fons públics, de manera que la pressió recau sobre la privada no concertada, just el segment que més ha crescut.
Centeno qüestiona també el diagnòstic. El president del Govern i la ministra han parlat d’acabar amb els «chiringuitos», centres sense aules ni classes reals. «Si hi ha centres que no compleixen, per què no s’actua contra ells? Que s’hi enviï un inspector i es precinti», planteja. «Si veus un centre en un garatge, precinta’l.» Prefereix més vigilància «abans de fer un gir de cargol colossal» a tothom.
El responsable de la patronal assenyala altres punts: la dificultat d’aconseguir compromisos de pràctiques abans fins i tot d’obrir en zones rurals amb poques empreses i que la nova xarxa estatal de centres d’excel·lència sigui només pública. «No sabem per què no n’hi pot haver de privats», apunta.
En un punt coincideix amb el Govern: la preocupació pels fons d’inversió. Tolón va parlar de fons que arriben «per lucrar-se sense tenir en compte la qualitat». Centeno admet que veuen en la FP un negoci que amortitzen en cinc o set anys.
Però adverteix d’un possible efecte del decret: amb termini fins al 2030 i sense finançament públic, «qui tingui múscul financer» es podrà adaptar, mentre que un centre petit amb dos o tres cicles ho tindrà molt més difícil. «El Reial Decret pot ser la tempesta perfecta», avisa.
El buit que va deixar la pública
El decret respon a un problema real, però deixa oberta una pregunta de fons: per què la FP privada, i en especial la que és en línia, ha pogut créixer tant. Fonts del sector apunten que la inspecció educativa poques vegades actua d’ofici sobre els centres virtuals; sol fer-ho a partir de queixes, i les sancions es queden en requeriments, gairebé mai en la retirada d’autoritzacions.
Fonts del sector apunten que la inspecció educativa poques vegades actua d’ofici sobre els centres virtuals; sol fer-ho a partir de queixes
Apunten a més a la programació de l’oferta. Si un centre privat compleix els requisits, l’Administració no li pot denegar l’autorització. I en algunes comunitats certs cicles d’alta demanda, com els d’emergències sanitàries, només s’ofereixen en centres privats perquè l’Administració no ha obert places públiques.
La sortida més eficaç, sostenen aquestes fonts, no seria aixecar barreres sinó ampliar la FP pública en línia, a preu públic, fins que el negoci deixi de tenir sentit. El Ministeri acompanya el decret amb una altra mesura en aquesta direcció: un repartiment extra de 107 milions per a ofertes de FP per a treballadors de graus A, B i C, que s’hauran d’impartir en centres públics o de les comunitats. El text crea a més dues figures noves: els centres associats, que col·laboraran amb un centre principal en la formació de treballadors, i els centres de segona oportunitat per a joves de 16 a 29 anys amb especials dificultats, sempre sense ànim de lucre. També dona estabilitat a la xarxa estatal de centres d’excel·lència.
Mentrestant, el rellotge avança fins al 2030. Per a llavors, la FP a distància continuarà existint, però amb més aules, menys alumnes per professor i menys marge. El decret intenta posar límits a un sector que ha crescut a una velocitat extraordinària. Però sempre queda una pregunta molt anterior a la regulació: quant d’aquest creixement hauria estat possible si l’oferta pública hagués crescut al mateix ritme que la demanda.
El 2030 sabrem quins centres privats s’han pogut adaptar a les noves regles i també podrem saber una cosa potser més important: quantes places públiques de FP s’hauran creat mentrestant.
