Qui hagi seguit les Barcelones des de fa temps sabrà de la meva peculiar condició de cronista del torrent de Lligalbé, fet que aquesta tardor assolirà el seu esplendor amb la publicació d’un llibre on aquest espai del Baix Guinardó té gran protagonisme, històric i sentimentl.
Durant molt anys he lluitat per a salvar-lo de la seva completa destrucció. Com? Mitjançant propostes útils per a la ciutadania mitjançant la meva concepció de la pedagogia urbana, que en aquest racó de Barcelona podia tenir la seva màxima expressió, bé per l’oblit dels diversos governs municipals amb el barri, bé per la negligència a l’hora de proposar mesures intel·ligents, amb capacitat d’unir passat i present.
Pel torrent de Lligalbé la idea era molt clara. Aquest indret, gairebé mil·lenari en la seva denominació, configura(va) una espècie de tríptic patrimonial amb els passatges de Boné i Sant Pere. Aquest darrer arribava a la zona que l’Ajuntament devastà el passat mes de maig. El meu pla, presentat a les autoritats quan governava Barcelona en Comú aliat amb el PSC, consistia en eliminar els aparcaments i convertir aquest tot en una triple àrea verda combinada amb la protecció dels edificis de 1920 i els murs delimitadors del torrent per, d’aquesta manera, transmetre identitat de barri i conferir al veïnat de qualsevol edat un punt de trobada ple de sostenibilitat.
Doncs bé, quan vaig tenir la reunió només vaig rebre menyspreu o les habituals paraules de ja ho mirarem, gràcies per vindre, etcètera, etcètera. A d’altres ubicacions més o menys calentes del Districte, com la torre Garcini les meves elucubracions, que poden consultar a l’hemeroteca d’aquest diari, s’han emprat sense ni tan sols donar-me un copet a l’esquena. Tampoc el vull, doncs al cap i a la fi el periodisme ciutadà, al que tanta por tenen i per això mateix no n’hi ha gaire, consisteix en mostrar allò invisible per a realçar-lo, pas previ a probables actuacions per a que retorni a la ciutadania.
Al Lligalbé, això com a Sant Pere i Boné, això es concretarà de manera més que parcial, havent-se destruït amb premeditació, nocturnitat i alevosia qualsevol vestigi digne de ser mantingut. Començaren poc abans de la Pandèmia amb la Granja Guillén. Més tard desnonaren als nois de l’Hort el Brot per a posar un aparcament a l’aire lliure que s’omplí de sense sostre i petits traficants. Ara han escombrat amb els murs del rierol i també amb una desviació que anava envers Padilla. Només s’aguanta una paret amb totxanes del segle XIX, doncs per liquidar fins i tot han acabat amb una estranya fita de camí sense data exacta, però amb aspecte de ser més que antiga.
Una altra desaparició rellevant és la del tram del passatge de Sant Pere que irrompia al sector, on, durant els propers mesos, volen establir una zona verda de tres-mil metres quadrats amb, atenció, un circuit de salut i espais d’estadia, termes asèptics poc comprensibles per a la majoria.
Els habitants del barri tampoc s’havien implicat gaire a la protecció del Lligalbé. Tampoc crec que ho facin amb el que romangui a Sant Pere i Boné. Aquest poc compromís és culpa de com l’Ajuntament ha triomfat a la seva proclama d’irrellevància i invisibilitat, doncs si res comuniques sobre quelcom és clar que la seva existència és difícil de verificar, més en aquest temps de molta pantalla i poca curiositat. Dóna més joc, i així s’ha notat amb les associacions de veïns alternatives a l’oficial, la qüestió del trasllat del mercat de l’Estrella de Gràcia als Jardins del Baix Guinardó, entre d’altres coses per considerar una manca de respecte donar preponderància al barri fronterer, com si els afectats fossin menys.
No tinc cap mena de dubte en com és de positiu generar un paradís verd al Lligalbé. Si no és flor d’un dia, com insinuen alguns habitants propers, serà una excel·lent noticia. El lament és des de la consciència de la forma de procedir. Durant anys s’han tapat les orelles i han maltractat aquest bonics metres quadrats, gairebé com si fossin el fons d’inversió de Ravalejar amb el restaurant de Can Mosques. Volen exemples? Deixaren que se’n anessin a pastar fang rajoles centenàries de molt valor, permeteren assentaments miserables per a degradar aquest segment urbà i mai intervingueren quan els hi sol·licitarem salvar el seu tarannà. Perquè? Doncs per motius molt comprensibles: una tàctica per a eliminar fites patrimonials que fan nosa es propiciar la seva degradació. Una vegada es podreixen s’intervé des d’una suposada coherència, implacable i clínica, la mateixa que apareixerà abans de la clausura d’aquest decenni al passatge de Boné, que als meus escrits podria alternar un petit jardí a la seva cruïlla amb Sant Pere, quelcom que segurament realitzin, i la conversió en guarderia de les casetes amb jardí del seu cantó muntanya, quelcom que redundaria en el fondre allò preterit amb l’actuat, donat que un enorme percentatge d’elements patrimonials poden adquirir nous usos a la nostra centúria.
D’altra banda, poc més puc afegir. Farà cosa d’uns mesos, sense saber d’aquest trist final, vaig gravar per a la televisió de Barcelona un Va passar aquí sobre el Lligalbé. Al tancament de la peça em vaig reprimir una mica al voltant de profetitzar una destrucció completa al tractar-se de patrimoni d’una barri perifèric. Enlloc d’apostar per la pluralitat d’identitats prefereixen esmicolar. Molts viuen amb por a perdre més per la mania d’alinear terreny, el que suposaria acabar amb un munt d’immobles d’altres èpoques que són importants per a gran quantitat de persones, no només des de l’estètica, sinó des del sentiment.
Els hi donarà igual. Primer per ser peces de barri, segon perquè conceben la ciutat com una autopista de consum sense Història que narrar i tercer perquè d’aquí a cent anys ningú se’n recordarà del que fou el Lligalbé. Potser algú trobi els meus articles sobre el torrent a una carpeta perduda. Internet els haurà cancel·lat perquè haurà vençut el domini i els vianant que el transitin llegiran el nom en una placa, si encara n’hi ha, i continuaran cap endavant, sense rebel·lar-se ni tan sols meditar que una Humanitat orfe d’arrels és una espècie condemnada a l’estupidesa superlativa del control absolut.
