Aquest estiu hem sentit parlar del canvi climàtic gairebé cada dia. Tot és degut a la premsa escrita, televisió, radio… que fan menció a que és el responsable de tot, augment de les temperatures, incendis, sequera, falta de pluja, increment de la mortaldat, fort temporals. I que ho justifica tot. Al igual que en el passat quan quelcom passava i no quadrava amb el que s’esperava dins del marc oficial acabava atribuint-se a un tabú, a l’obra del diable. I aquí sorgeix una paradoxa: com més en parlem, menys sembla que discutim sobre què implica realment afrontar-lo. I el tabú no és parlar del canvi climàtic; el tabú és parlar de les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials i d’allò que caldria canviar
Des de Adan i Eva, els tabús han funcionat com a mecanismes de control social, religiós i de supervivència, delimitant allò que una comunitat podia actuar, fer i fins i tot pensar al posar prohibicions i marcar perills. Per controlar hi havien diverses opcions: el diable, el nom de deu, la blasfèmia, el sexe, la mort, la puresa… Però no és, per tant, un tabú en el sentit tradicional d’allò que no es pot mencionar.
Òbviament els tabús han anat evolucionant i variant segons l’època i cultura i han passat del càstig màgic o diví (malalties, catàstrofes o la mort) a un càstig en l’àmbit social o psicològic. Avui en dia, la transgressió del tabú es castiga més aviat amb l’aïllament social, la pèrdua de reputació o el silenci mediàtic.
En aquest context, la societat reconeix la existència del canvi climàtic però també els responsables polítics, econòmics i socials l’han convertit en el nou tabú del segle XXI malgrat que l’evidència científica és aclaparadora. Reconèixer el canvi climàtic i les seves implicacions reals obliga a qüestionar el dogma del creixement econòmic infinit i l’estil de vida global heretat del segle XX. Conseqüentment s’han activat mecanismes de negació, paràlisi o desviament d’atenció per evitar la conversa incòmoda sobre les transformacions sistèmiques obligatòries.
Reconèixer el canvi climàtic i les seves implicacions reals obliga a qüestionar el dogma del creixement econòmic infinit i l’estil de vida global heretat del segle XX
A diferència dels tabús tradicionals, la crisi climàtica no s’amaga sota la catifa: és a tot arreu però s’aborda sovint des de la superficialitat. S’assumeix un discurs institucional formal però molt tou que maquilla la realitat i que realment retarda i retarda la implementació de les reduccions d’emissions de gasos hivernacle necessàries i reconegudes essencials per realment combatre al canvi climàtic.
Ni els governs ni els mercats financers es veuen preparats per digerir obertament la lluita contra el canvi climàtic, la qual cosa implicaria pèrdues econòmiques immediates i canvis dràstics de consum a curt termini. Per ells, resulta més utilitzable ondejar la bandera del tabú del canvi que no pas dur a terme els canvis per una transició energètica. Com a botó una mostra. Els mitjans de comunicació actuals tracten el canvi climàtic oscil·lant entre la morbositat pels potencials desastres i la total dilució del problema, evitant gairebé sempre qüestionar les causes econòmiques estructurals lligades al ús dels combustibles fòssils. Tot i que el tema té més presència que mai, el resultat del tractament que s’aplica a aquestes noticies desactiva qualsevol mobilització ciutadana a través de narratives específiques.
Quan s’analitza el pes o temps dedicat a cada noticia es troba una falsa equidistància al no haver donat freqüentment el mateix pes a la comunitat científica que a lobbistes, negacionistes o els «sí però així no». Sembla haver-hi un fals equilibri periodístic i molt freqüentment es legitimen discursos sense base científica que son presentats sense cap rigor com realitats verídiques. S’acaba generant a la societat paràlisi per por o per fatiga informativa.
Per què la crisi climàtica funciona com un tabú?
Hi ha en joc el major dels interessos econòmics, l’energia. La crisis climàtica posa en dubte la pròpia estructura del sistema, el propi cor del capitalisme fòssil (petroli, gas, carbó…) i del model nuclear (urani) que proposa la idea d’un progrés infinit.
Qüestionar aquest model dona lloc a generar ansietat profunda davant de la realitat i s’ha preferit segrestar el debat científic per deixar aquesta temàtica com a part d’un debat que formarà part de la narrativa ideològica i que l’emergència climàtica acabi essent considerada com una arma de confrontació política electoral.
Aquesta simplificació acaba desviant la lluita contra el canvi climàtic a accions menors centrades en la biodiversitat, en recopilar dades, en simulacions, en lloc de realment abordar el reemplaçament de les fonts d’energia fòssils per fonts renovables i planificar un nou escenari energètic. Abans, tot era atribuïble sense cap mes anàlisis al diable, i ara tot és atribuïble al canvi climàtic i l’elusió del debat evita entrar en l’anàlisi i en les solucions i actuacions racionals. Clarament sembla un tema tabú parlar del què caldria fer.
S’evita el debat incòmode sobre els límits del creixement i els nous models energètics i conseqüentment els nous models de la economia i de l’escenari energètic. En una societat molt condicionada, en la pràctica, pels interessos de les grans corporacions energètiques es mantén l’estatus quo econòmic actual sense canvis i sense reducció en les tendències del consum. Es pot ser crític, però la por a la «catàstrofe» paralitza moltes decisions de transformació.
S’evita el debat incòmode sobre els límits del creixement i els nous models energètics i conseqüentment els nous models de la economia i de l’escenari energètic
El fet de ser un tabú fa que s’alleugi la pressió sobre les polítiques publiques i a igual que contra l’obra del diable es confiava amb l’ajut de la divinitat, mentre l’estructura eclesiàstica continuava actuant, aquí es fa creure que no cal preocupar-se perquè la tecnologia ho resoldrà tot màgicament mentre les grans corporacions energètiques , sense corregir el seu model, continuen endavant.
Conclusió
El tractament del canvi climàtic i l’elusió del debat operant com un tema tabú sobre les transformacions necessàries genera en la societat un fenomen de «saturació sense comprensió». Tothom sap que el problema existeix i és greu, però cada individu es sent impotent, confós o desconnectat davant la manca d’anàlisis estructurals i solucions col·lectives viables amb planificació i definició d’infraestructures per part de l’administració i responsables del govern.
Cal reclamar una actuació seriosa. Cal també reclamar un posicionament dels mitjans de comunicació per escoltar a tothom, sense confondre pluralitat amb equidistància, i demanar que contribueixin a formació i informació sobre la realitat científica evitant la situació actual dins d’una esfera marcada pel canvi climàtic com a tabú.
Només el desplegament planificat de la transició energètica amb un full de ruta detallat proporcionarà eines per afrontar-se al canvi climàtic i superar el fet que les actuacions pel seu combat estiguin controlades pel tabú climàtic en ple segle XXI.
