A l’anterior lliurament de les Barcelona vaig introduir el tema que ens centrarà durant aquest mes, per desgràcia quelcom semblant a Història de dues ciutats, si bé sense el pitjor i el millor dels temps dickensians.
La perifèria pot ser centre i aquest darrer hauria de ser, de debò, verd. No val amb lemes que reivindiquen la falsa i infinita vegetació de la capital catalana, encara menys quan l’eslògan ensuma a trampa de l’alcalde Collboni, hàbil, com vaig esgrimir farà dues setmanes, a l’hora de fer seus certs aspectes del decàleg dels seus adversaris a l’esquerra, els Comuns, pares, agradi o no, del concepte súper illa.
Això pot ser una bona mostra del trencament que l’ajuntament socialista ha efectuat en el relat urbà. Farà cosa de quatre anys, els dies passen i ens n’adonem tot de cop, el concepte súper illa suscitava apassionats debats als mitjans, la majoria addictes al culpa de Colau, i la ciutadania, poc informada i dividida a causa dels mals fums, doncs molts seguien obsedits a l’hegemonia del cotxe per damunt dels vianants.
Consell de Cent fou el gran triomf de l’urbanisme del període, èxit duplicat perquè l’alcaldessa i les persones de la seva suprema confiança saberen vendre que la seva idea era única, quan és exigua en comparació amb d’altres semblants a Europa, fantàstiques des de la seva aplicació, independent a la fanfàrria barcelonina, ben aficionada a mirar-se al melic com si no existís res més al món.
Consell de Cent és el quilòmetre zero d’un somni impossible junt a la seva indiscutible parella, el carrer Girona. Ambdós han capitalitzat una metamorfosi de la mirada. De cop i volta, quelcom insòlit, el passejant podia anar pel bell mig del carrer i admirar el patrimoni no tan sols modernistes d’aquestes vies tan significatives de la centralitat, factor que, des de la meva humil opinió, hauria de ser la punta de llança envers una veritable revolució.
Farà mesos la vaig precisar en aquesta mateixa columna, doncs no n’hi ha prou en fer peatonals dos carrers. Hauria de de tancar-se el centre al transit excepte en allò essencial, és a dir, propiciar enllaços que permetessin arribar a qualsevol lloc en vehicles motoritzats, no expulsats del rovell de l’ou, sino relegats a una funcionalitat lògica, doncs les ciutats han de ser per aquelles que les habiten, urgits al nostre segle de sostenibilitat sense pol·lució.
La reforma de Consell de Cent, innecessària als barris al tenir súper illes naturals entre artèries de circulació automobilística, suposà un gran increment de vots per a Barcelona en Comú a l’Eixample, prova de com aquesta formació no és la del progressisme dels barris i més aviat entronca amb dinàmiques visibles a d’altres latituds. A Itàlia, aquest tipus de votant, al que li dóna igual la redistribució de la riquesa malgrat creure’s molt d’esquerres, rep el nom de radical chic. Solen ser un consol perquè activen, sense saber-ho, palanques per a un municipalisme útil a la nostra centúria.
El problema és que allò aplicat a Consell de Cent, i les paperetes que recolliren, no tingué translació als barris, on els morats semblen haver renunciat, cras error, doncs és l’indret que dirimeix les victòries a Barcelona, sempre que l’upper no es mobilitzi en favor de Collboni, com es produí el 2023 amb en Trias.
Tenir tants partidaris a l’Eixample per una mesura en concret no exclou que molts residents de tota la vida s’hagi queixat a servidor per l’augment del preu dels lloguers, mal menor a simple vista per a la burgesia local, preocupada perquè al tram més calent de Consell de Cent la sensació és de trobar-se desterrats.
De que parlo? Anem per parts, com diria el nostre benamat esbudellador. La nostra protagonista d’avui es fragmenta en tres bocins, com la Gàl.lia de Juli Cèsar. D’Hostafrancs fins a Enric Granados, amb la seva gloriosa glorieta, s’aprecia un progressiu in crescendo de personal. Des d’aquí fins a passeig de Gràcia transitem pel preludi envers la massificació, que just després esclata estrepitosa i sense màscares cap a la supremacia expat.
Com ho percebem? El millor sempre és caminar per a així agafar el pols de les problemàtiques sobre el terreny. Allò idoni, i mentider, fóra dir-vos que la relativa abundància de llibreries a les proximitats, entre elles la tercera La Central, es la metàfora d’una revolució on aquest sector de l’Eixample s’ha renovat pel bé comú, catapultat més encara d’aquí poc amb la obertura de la Thyssen a passeig de Gràcia, perfecta al sabotejar patrimoni tot afavorint beneficis paradigmàtics del capitalisme.
Oh ves per on, quina sorpresa. Això dels beneficis paradigmàtics del capitalisme és al que ensuma el darrer tram de Consell de Cent, sobretot per a major gloria dels mal anomenats expatriats, els quals no han sigut enviats a l’ostracisme pels seus països; l’exili si és ben dotat pels aborígens, empentats a tocar el dos de la ciutat per no poder pagar lloguers que els Dickie Greenleaf del XXI, llegeixin a la Highsmith, si poden costejar-se.
També poden pagar 12 euros per un tros de Pizza, creure que el carrer és seu i transigir amb el caos del civisme en aquest entorn, que durant un breu sospir fou un oasi de pau, trencat ipso facto, doncs com em confessà una vianant ara són moltes les persones que senten por a caminar pel bell mig, doncs no les tenen totes com a conseqüència de la llei de la selva o la autoregulació dels conductors de cotxes i bicis, que no van per aquests paratges només per a càrrega i descàrrega.
Hauria de revisar l’estadística per a veure si s’han registrat morts. D’altra banda, el verd abunda molt la Sinatra, a modo suo, gairebé millor per a la foto. Cada capvespre rellueixen personatges sense el carisma dels mites comtals, són freaks de la postmodernitat, sense bigoti nostàlgic a la moda ni caputxes malgrat la calor d’aquests mesos, tan sols ànimes perdudes a la place to be, un oasi que no hauria de ser-ho, una excepció sense capacitat de confirmar ninguna norma, nomes la de la façana com a sancta sanctorum, sense ambició de transcendir la postal, terra desolada per no estendre els seus tentacles més enllà del seu precari domini.
