El temps passa, que és una barbaritat, i demà farà 15 anys del 15M. Vaig passar tota una setmana a plaça de Catalunya i ara faig broma des d’un cert desencant al voltant de com tota la meva generació diu que hi fou, una falsedat com una casa de pagès, normal si es vol, doncs tota la generació dels pares afirma haver format part d’una cèl·lula del PSUC.
Més enllà de certes fantasies d’alguns, el més interessant és que aquests tres lustres no han complert de cap manera les expectatives sorgides durant aquelles jornades, potser encara menys als barris, doncs els participants preferien deixar anar lemes i creure en una revolució quan, no ho oblidem, molts protestaven sense ideologia i més aviat des de la frustració considerable pel fet de no poder assolir el nivell econòmic dels pares.
Potser per això mateix no hi havia una veritable voluntat de treballar pel col·lectiu. Es digué que Podemos i els futurs ajuntaments del canvi nasqueren de l’impuls d’aquella primavera. Ho dubto bastant i no ho dic tan sols per la brevetat de l’experiència del 15M, sinó perquè l’esquerra morada no treballà gaire bé els barris mentre tingué el poder municipal.
Tot i així, el juny d’aquell llunyà 2011 sí que es mogué fitxa a La Bordeta. Des de feia dècades, els veïns desitjaven que Can Batlló, que ocupa una quarta part de la barriada, no fos presa de l’especulació dels seus terrenys. Dos dies abans d’una ocupació històrica, es cedí una nau de 800 metres a l’entitat Can Batlló és pel barri, que tenia pensat crear una biblioteca popular autogestionada, a més d’un centre per a joves i gent gran.
A partir d’aquell instant s’activà el somni d’aconseguir un espai autogestionat, sens dubte més sòlid un cop l’Ajuntament, capitanejat per Barcelona en Comú, aprovà la cessió de tretze mil metres quadrats a l’Associació Espai Comunitari Veïnal i Autogestionat de Can Batlló. Abans, des de 2011, el creixent nombre d’activitats organitzades per gent del barri mostrava una inequívoca voluntat de donar la volta a un mitjó massa trencat entre l’immobilisme de les anteriors administracions i la crisi econòmica de 2008, quan les promeses es frenaren, alliberant-se gràcies a una sèrie d’accions amb sabor a la idea del dret a la ciutat.
A la meva activitat de passejant i investigador de Barcelona he freqüentat La Bordeta durant anys, primer perquè em fascinava la seva condició de tercer home dels barris de Sants, com si aquest i Hostafrancs el jutgessin inferior, quan, en realitat, la seva història és apassionant, així com els seus carrers, als quals es poden intuir cursos fluvials o, per mencionar quelcom, tots els secrets dels seus immobles entre cases per a treballadors de finals del segle XIX, velles empreses amb rètols encara llegibles, bombes àcrates esclatades quan no tocava o una església, la de Sant Medir, capital per a comprendre millor les estranyes unions de l’antifranquisme el 1964, doncs en aquest temple nasqueren les Comissions Obreres de Catalunya.
Puc accedir a La Bordeta des de molts punts cardinals. A vegades ho faig des de Santa Eulàlia de L’Hospitalet. En aquesta frontera l’antiga illa Citroën apunta a la renovació de més de 35 mil metres quadrats, dels quals vuit mil seran per a equipaments i vint-i-dos mil per a un parc, acompanyat de més de dues-centes vivendes, amb un 45 % de caràcter públic.
És ben sabut que a Barcelona aquest tipus de projectes es desenvolupen amb gran lentitud. La setmana passada, quan vaig anar a examinar in situ l’estat de la qüestió, un gran nombre de veïns amb els quals vaig conversar manifestaren no fiar-se de Collboni, perquè segons ells ven molt i compra poc, és a dir, el veuen com un geni dels anuncis i una nul·litat en l’execució d’allò que, suposadament, planifica.
Els problemes amb l’actual administració també cuegen a Can Batlló. El xoc no es resolgué ni tan sols amb la flamant inauguració del parc del recinte, capaç de reconvertir des de novembre de 2024 l’immens patrimoni industrial en un jardí, havent-se plantat gairebé cinc-cents arbres, quatre mil plantes arbustives i mil metres quadrats d’una gespa especial, tot això regat amb un gran dipòsit d’aigua provinent de la xarxa freàtica de la ciutat.
El complex és espectacular. S’ha invertit bé el diner i els vells blocs del que fou una fàbrica de tots els oficis ara es distribueixen en una mescla prou curiosa per combinar instal·lacions esportives, esbarjo infantil, horts urbans i fins i tot un camí de l’aigua en record del vell canal de la infanta Lluïsa Carlota, essencial a les memòries del Vuit-cents i més enllà per a La Bordeta.
Reconec que, habituat a veure aquesta suma de somnis des de l’entrada de la Gran Via, és bonic moure’s i veure-la pel carrer de la Constitució, impressionar-me per l’edifici cooperatiu de La Borda i preguntar-me si els altres planificats no quedaran en no res, doncs allà mateix llegeixo que algunes obres havien d’acabar-se aquest estiu, però encara ni s’han començat. Potser això tingui relació amb altres comentaris veïnals. Alguns insisteixen amb força al voltant de com l’alcalde especula amb l’escola de Can Maiol, que ha de recalar a Can Batlló, mentre d’altres, malgrat tot ben contents per la metamorfosi, remarquen que els socialistes invertiren diners per la inèrcia dels anys de Colau sense que, en realitat, tinguin cap tipus de ganes de perpetuar el model perquè tenen altres prioritats; no en va, a la illa Citroën la previsió era la d’alçar pisos de luxe.
La clau, sospito, radica en la pressió veïnal. Malgrat tot allò aconseguit, encara hi ha molts blocs sense dinamisme, el que des d’un missatge positiu significa l’anhel de més propostes per a un endemà que ja és aquí, sempre que els lluitadors de La Bordeta plantin cara al poder, sent conscients que el barri els pertany. Sense acció col·lectiva, la victòria sempre suposarà un retrocés per a la ciutadania, com es demostra als barris on aquesta no es mobilitza.
