La ciutat de Barcelona sembla sumida les darreres setmanes en un instant estrany, gairebé esquizofrènic. L’alcalde, sense fre a les xarxes socials perquè manca d’oposició política al consistori, diu que posarà més bancs al carrer per a combatre la solitud, promet treure els plataners per a evitar tants refredats i fins i tot s’atreveix a pronosticar una Rambla habitada per persones de carn i ossos. D’aquesta manera, l’avinguda d’avingudes de la capital catalana tornaria a ser aquella meravella interclassista cantada per Washington Irving a mitjans del segle XIX.
Tot i així, la superfície respira altres ritmes. Les lloes virtuals no casen bé amb determinades actuacions al sòl que trepitja la ciutadania, preocupada pel creixent nombre de pistolers globals a la via pública, així com per l’increment de desnonaments i éssers humans que dormen a qualsevol banc, però no pas per a esmenar la solitud.
Això de foragitar les persones de casa seva és lleig, encara més si després ho lamentes quan has emprat les forces de l’ordre per a executar-ho i afavorir els fons d’inversió, però tranquils, sempre podem veure Ravalejar per a tenir la consciència tranquil·la, perquè tots són molt dolents i la ciutat va fatal. Per això no es mourà un dit, com tampoc es féu amb l’estació de mercaderies de la Sagrera, al final ruïna, d’aquelles que fotografio mentre constato la meva condició de cronista d’una ciutat extinta i penso en Manolo Laguillo.
He anat diverses vegades allà on treia el cap amb bellesa un gran patrimoni ferroviari, no tan sols per a Barcelona, sinó per a tot el país. L’estació, ensorrada sense considerar que tenia més d’un segle d’existència, generava una vista de tots els estrats propis d’una urbs, ajuntant-se amb la medieval Torre del Fang i el pont de Bac de Roda, el de Calatrava.
La tiraren després de molts intents de salvar-la d’un precari moviment veïnal, encara més fràgil en ser perifèric i, per tant, figurar al catàleg de la invisibilitat del municipi, que només ha intervingut a les barraques dels alentorns quan s’han produït incendis. Per a evitar que la reconstrueixin, excepte una supervivent just davant de l’estació desapareguda, han posat unes monstruoses estructures que no ens atrevim a definir com a New Jersey, donat el seu gegantisme.
Però aquest és un altre tema. Una clau essencial per a comprendre algunes derives de la ciutat democràtica radica en donar un ús contemporani a edificis d’una altra època. Per què no podia realitzar-se a la Sagrera? Un motiu no confessat és l’orgia de presentisme que caracteritza la filosofia de l’avui comtal, segons la qual allò pretèrit no ha de ser explicat sota cap circumstància per a propulsar les fites de l’administració. Això s’ha donat amb governs de qualsevol color polític i no és cap novetat; de fet, els Comuns jutjaven esnob tot allò patrimonial. Potser per això els barris no els recorden amb gaire estima.
Una segona causa és que el somni del presentisme engendra monstres i negligències pròpies d’aquells que mai trepitgen el teixit que els electors els han encarregat dirigir. Per això, aquesta és la seva argumentació, demoliren l’estació de mercaderies, doncs havien d’alinear el terreny. No deixa de ser curiós com alineació i alienació són paraules ben semblants, amb la segona ben adequada per als actuals responsables de la cosa pública.
La peresa a l’hora de fer política és quelcom desesperant que hauria de ser penalitzat. La mort de la Sagrera podia haver allotjat un museu del ferrocarril o inaugurar una sèrie a seguir amb El Molino, fantàstic per a acollir una exposició permanent sobre l’esplendor del Paral·lel, però s’ha preferit ressuscitar quelcom impossible perquè l’època no és la del music hall.
L’opció museística no seria pas l’única per a l’estació. Davant la precarietat d’habitatge es podrien haver emprès accions per a modificar l’interior, que també podria servir com a equipament a definir, convertint la seva part posterior en un jardí, a connectar amb el parc de la Torre del Fang, que per cert encara espera saber quin serà el seu destí. Arreglaren de pressa i corrents la zona verda i cregueren que així es calmava el veïnat per a aturar el seu creixent soroll, amb perill d’esdevenir mediàtic.
Com alguns lectors ja saben, viatjo amb certa assiduïtat per Europa. Farà cosa d’un mes vaig passar per davant de la gare du Sud a Niça, reemplaçada per Nice Ville, un modern complex que alterna els viatges amb múltiples botigues de tot tipus, com és natural amb restaurants i bars per a vianants i usuaris dels trens.
Què fer amb la fastuosa gare du Sud? Els diaris locals recollien el debat intern de la vila mediterrània. Volen transformar-la en teatre, complint així la màxima de donar nova funcionalitat a una estructura a preservar, tant des de l’estètica com des del patrimoni.
Com que és francesa, és més que probable que es prengués l’exemple paradigmàtic de l’estació d’Orsay a París, des de 1986, mitjançant la reforma de Gae Aulenti, una de les pinacoteques més celebrades del Vell Món, si es vol una continuació del Louvre per la cronologia d’allò exposat, amb nombroses obres mestres del realisme, l’impressionisme i els genis de finals del segle XIX, de Seurat a Gauguin, de Van Gogh a Cézanne.
Tampoc ens oblidem, i podríem afegir més name dropping per a confirmar l’error dels assessors de Collboni, del Roundhouse de Londres, un antic dipòsit de locomotores reconvertit des dels seixanta en recinte per a concerts i espectacles escènics.
Des de fa moltes legislatures es cerca una pedra filosofal per a tenir un magne centre artístic a la perifèria. Del Piramidón de la Pau ningú se’n recorda, així com de l’Espronceda Art Center. No gaire lluny de l’anihilada estació sembla un miracle la resistència de la Nau Ivanow. La vella dama de mercaderies és, en tots els sentits, una possibilitat perduda, exterminada des de l’excusa d’alinear. El mateix es produeix al 188 de la rambla de Badal, on els inquilins combaten perquè el seu immoble, datat del 1929, no vagi a terra. En el seu cas no es tracta tan sols d’allò patrimonial, sinó de poder viure sense ser expulsats, doncs mentre es publiquen promeses amb molts filtres, el plom de la realitat quotidiana es torna cada cop més gris per als anònims que solen mancar de veu, però no de vot.
