Fa poc més de 30 anys, en ple biaix d’optimisme de la Barcelona postolímpica, el cantant Peter Gabriel va fer una roda de premsa a la nostra ciutat amb l’alcalde Pasqual Maragall i va pronunciar una gran frase: “Barcelona és la ciutat on els somnis es fan realitat”. El somni, en aquella ocasió, no es va fer realitat: combinar la idea de Gabriel de crear un parc temàtic permanent de música i idees a Barcelona amb la idea de Maragall i el seu equip (entre ells el seu humil regidor de Joventut) de celebrar cada any un fòrum d’idees. El vam anomenar Imaginarium, va durar dues edicions que no van acabar de quallar, i el parc temàtic de Gabriel a Barcelona mai no es va fer realitat. En definitiva, no és exagerat dir que vam fracassar. Però no vam deixar de somiar.
La Mobilització Global Progressista (GPM per les sigles en anglès) dels darrers dies a Barcelona, que ha estat un gran èxit, recordava aquell esperit: reunir a Barcelona aquells que volen canviar el món. Com va dir Tim Walz, el governador de Minnesota (i un dels líders de la revolta anti-trumpista de Minneapolis), que va assistir in situ a l’esdeveniment, no és la primera vegada. Veterans del seu estat havien estat a la Brigada Lincoln lluitant per la democràcia a Espanya als anys trenta. No van ser els únics. George Orwell, a Homenatge a Catalunya, explica que la Barcelona dels primers mesos de la guerra el 1936 va ser el lloc del món on va presenciar, i compartir, més llibertat i igualtat. Per a ell, aquella Barcelona va ser per sempre un contraexemple de l’estalinisme i el feixisme. A Barcelona es van celebrar les Olimpíades Populars com a alternativa a les Olimpíades de Hitler, com va recordar una participant sueca, el seu avi havia estat un d’aquells olímpics.
A la GPM hi ha participat tota la socialdemocràcia del món, però ha anat més enllà. També hi han intervingut, per vídeo, Zoran Mamdani i Bernie Sanders (també Hillary Clinton), i ha estat per aquí, participant activament en els col·loquis, l’expresident xilè Gabriel Boric. Sindicalistes, activistes, membres de think tanks, intel·lectuals i artistes de tots els continents hi han estat, fent realitat el somni de Peter Gabriel. Només hi va faltar Bruce Springsteen.
La dreta sobiranista (com s’anomena a Itàlia i França l’extrema dreta disruptiva global) està tocada però no enfonsada. Amb el lideratge de la joventut, la revolta de Minneapolis, la derrota al referèndum d’Itàlia, la derrota d’Orbán a Hongria, acompanyades de l’enfrontament de Trump amb el papa Prevost i l’absurda guerra de l’Iran, deixen debilitades les forces del nacionalisme autoritari. Però redoblaran esforços: estan organitzades i finançades globalment per la tecno-oligarquia, i cal plantar-los cara amb propostes en positiu i amb una organització sostinguda. No és només Trump, és un moviment contra els avenços en la igualtat entre homes i dones, contra els drets del col·lectiu LGTBI, contra l’estat del benestar i els impostos que el fan possible, contra tot allò que es considera diferent, per construir un món distòpic on només se salvi una minoria. No podem comptar amb la dreta tradicional, o almenys no amb tota. La democràcia l’haurà de salvar l’esquerra.
Estic segur que alguns dels companys que ens han deixat en els darrers anys pel “Procés” (perquè no érem prou patriotes d’una pàtria o una altra), ahir i abans-d’ahir van sentir la incomoditat de veure que ja no formen part, no d’un partit, sinó d’una família global que representa la lluita contra l’apartheid, l’estat del benestar nòrdic, el socialisme democràtic d’Allende o el federalisme europeu. Aquesta família global (que sap què signifiquen “No passaran” o “El poble unit mai no serà vençut”, eslògans que ens van recordar oradors visitants durant la GPM), a la qual avui se sumen noves forces i noves generacions, és la principal esperança per fer front a l’onada reaccionària i antidemocràtica que encapçala Trump als Estats Units i que té perilloses antenes a Europa.
Com va dir en l’esdeveniment Neera Tanden, líder del Center for American Progress (el principal think tank progressista dels Estats Units), els fracassos de Trump són els fracassos de l’extrema dreta europea. Els fracassos de Trump són també els fracassos de Vox i d’Aliança Catalana, i d’aquells que els fan d’altaveu al PP i a Junts. És una mica tard per desmarcar-se de Trump per part de qui fa anys que juguen al triangle d’identitat excloent, desigualtat i erosió de les institucions.
L’entusiasme i l’energia han tornat a Barcelona del costat on solien ser a escala internacional. No cal ser Onofre Bouvila (el protagonista de La ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza) per adonar-se que no hi ha cap lloc més adequat que la ciutat que van somiar Peter Gabriel i Pasqual Maragall per galvanitzar una mobilització progressista global sostinguda en el temps. És una oportunitat per establir a Barcelona un Davos d’esquerres o un Mobile World Congress de les idees progressistes. Un esdeveniment periòdic, idealment anual, amb una estructura permanent dedicada a donar-li vida i que interactuï amb la realitat local. No hi ha cap ciutat millor, i si no, que ho preguntin a les persones que han estat aquests dies per aquí.
