L’extrema dreta ha demostrat que es pot desenvolupar un altre model de dominació i neutralització de l’adversari. En la nostra retina històrica solem imaginar l’autoritarisme impulsant processos de censura, detencions, assetjament de carrer a minories. Avui un govern pot mantenir les institucions, convocar eleccions i tolerar els seus adversaris mentre els va treient, poc a poc, la capacitat d’actuar sense necessitat de prohibir l’oposició, i amb un assetjament basat en l’insult, el menyspreu i la mentida, fent difícil la vida dels adversaris.
Un dels seus arguments —valgui la ironia de les seves posicions— apel·la a la idea que votar cada quatre anys legitima la seva actuació. Però aquesta no és una mesura suficient per sostenir una democràcia. Si aquesta no compta amb partits, sindicats, associacions i mitjans capaços de discutir el que decideix el govern i confrontar-s’hi, és un model incomplet. Sense contrapesos, diàlegs socials, consensos, acords sectorials, les eleccions s’continuen celebrant, però el model queda truncat en la dimensió de la transparència, la meva opinió, la diferència.
Això és molt important: cal entendre qui governa, però entendre també quin marge li queda a qui no governa. Un partit pot tenir escons i, alhora, enormes problemes per finançar-se, sortir als mitjans o mobilitzar els seus. El deteriorament comença quan el poder (autoritari) usa els recursos de l’Estat per eixamplar aquests problemes en l’oposició. Aquest model tendeix a abusar d’aquesta asimetria entre govern i oposició, i fins i tot desatenent els seus, tancant-se en una torre d’marfil impermeable a la interacció social.
Aquesta nova tipologia d’acció política, que s’expressa en l’extrema dreta actual, no necessita intervenir amb mètodes violents. La seva tàctica practica mètodes que consisteixen a retocar una llei, multiplicar les inspeccions, tancar la aixeta de les subvencions, empènyer investigacions judicials selectives o desacreditar sense descans qui el critica. Cada mesura, per separat, es pot defensar com a legal. Juntes, canvien les regles del joc. Combatre les idees d’un adversari és el normal en una societat plural; impedir que pugui expressar-les, o promoure mecanismes que les evitin és una cosa molt diferent.
Combatre les idees d’un adversari és el normal en una societat plural; impedir que pugui expressar-les, o promoure mecanismes que les evitin és una cosa molt diferent
Un treball recent d’Ege Asutay, Niclas Berggren i Christian Bjørnskov, publicat al Journal of Institutional Economics, ajuda a entendre el que està passant amb dades concretes. Els autors analitzen 79 règims en sengles països entre 1970 i 2019 i troben que, quan creix la presència parlamentària del populisme de dreta, empitjoren després les llibertats i la participació de la societat civil, sobretot si aquestes forces dominen el Parlament. Amb el populisme d’esquerra, els resultats són bastant més febles i inconsistents, amb algunes excepcions que s’exclouen de l’anàlisi en països com Nicaragua o Cuba que no entren en la categoria de populismes d’esquerra democràtics (com seria el cas de Kirchner).
El més interessant és on posen el foc. No miren només la premsa o els tribunals, sinó el terreny de les organitzacions socials: el lloc on la gent es junta, defensa interessos i pot plantar cara al poder. La societat civil no és un adornment. Quasi qualsevol demanda que acaba en un parlament ha passat abans per una associació, un sindicat o una protesta. Si aquest espai s’estreny, s’estrenyen també les alternatives.
Així hi ha la paradoxa del populisme autoritari: en nom del poble retalla l’autonomia de les organitzacions a través de les quals aquest poble parla. El governant es presenta com el seu únic intèrpret, i qui discrepa passa d’adversari legítim a obstacle que cal treure del mig.
Hi ha una altra cara de l’assumpte: el que costa oposar-s’hi. Mihai Mutascu, en un article publicat al setembre de 2026 a Constitutional Political Economy, planteja un model teòric sobre l’ús biaixat de la justícia. La seva conclusió inquieta, ja que si estar a l’oposició augmenta el risc de ser investigat o sancionat, alguns dirigents poden preferir apropar-se al partit al poder encara que no hagin fet res d’irregular. En el cas de Trump s’observa que no tota investigació a un opositor és persecució, però l’ús desigual i tendenciós dels instruments de l’Estat serveix per amedrentar qualsevol adversari. Perquè la repressió no necessita abastar tothom per funcionar. Amb castigar-ne uns pocs, molts d’altres s’ho pensen dues vegades.
Aquest por també desgasta les organitzacions. La que gasta els seus recursos a defensar-se d’expedients en té menys per pensar en propostes. El sindicat sota pressió constant acaba lluitant per sobreviure. El mitjà asfixiat econòmicament investiga menys. I potser el més greu no sigui el que es reprimeix, sinó el que mai no arriba a néixer: una organització nova, un lideratge diferent, una coalició capaç de disputar el poder.
Moltes vegades l’objectiu no és calmar una crítica concreta, sinó impedir que el malestar es converteixi en acció organitzada. Una ciutadania descontenta però dispersa pot indignar-se a xarxes o votar en contra, però li costarà molt aixecar una alternativa duradora. El poder ho sap: premia l’adhesió, castiga la discrepància i converteix la neutralitat en una forma de supervivència.
Moltes vegades l’objectiu no és calmar una crítica concreta, sinó impedir que el malestar es converteixi en acció organitzada
Convé no exagerar. No tota democràcia amb conflictes institucionals va camí de l’autoritarisme. Els Estats democràtics també investiguen, sancionen i posen límits a les organitzacions. La diferència està en les garanties, en el fet que les normes s’apliquin a tothom per igual i que el govern pugui ser controlat de debò. Sense això, la llei acaba servint per restringir el pluralisme que hauria de protegir.
Quan l’oposició perd capacitat de proposta, a més, el debat públic s’empobreix. Es parla menys d’alternatives econòmiques o socials i més d’identitats, insults i trinxeres. El govern es presenta aleshores com l’única garantia d’estabilitat davant d’una oposició feble i dividida, i com més dura sense contrapesos, més fàcil li resulta usar les institucions per continuar allà. És un cercle difícil de trencar.
Per això, quan es parla d’erosió democràtica no n’hi ha prou de negar la seva existència pel fet que hi ha eleccions o comprovar que el Parlament continua obert. Cal preguntar-se quanta capacitat real tenen els ciutadans per organitzar-se, discrepar i convertir les seves demandes en projectes, i com els models autoritaris retallen aquesta capacitat.
Una democràcia no és només poder triar qui governa; és també poder construir una alternativa i substituir-lo. Quan això se va tancant, les institucions poden continuar en peu, però la democràcia comença a quedar-se buida.
