Del singular al plural
En el recent debat de política general celebrat al Parlament la darrera setmana de setembre el president de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar que prefereix el concepte «autogovern» abans que el de «sobirania». Fa pocs dies, Ada Colau ha definit des de TV3 els Comuns com a sobiranistes. Molt abans, l’any 2013, el Parlament havia aprovat amb un ampli suport una Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. El PP i Vox neguen que Catalunya pugui disposar de sobirania i tan sols reconeixen aquest atribut a l’Estat espanyol. L’expressió «sobirania» continua provocant polèmica entre partits i també urticària en determinats sectors. Posicions unitaristes i independentistes, clarament confrontades, coincideixen, però, en associar inevitablement «sobirania» a «independència», tot i que això no és ben bé així. El llibre de Marc Parés, Articular sobiranies. Poder i territori en un món interdependent (Fundació Catalunya Europa, 2026), analitza aquest concepte tan controvertit i manipulat, intentant aportar un nou enfocament que passa del singular al plural.
La presentació pública
El llibre va ser presentat el 17 de setembre a la seu nacional de CCOO a Barcelona. La directora de la Fundació Catalunya Europa, Dolors Camats, va situar la publicació en el marc del programa «Llegat Pascual Maragall». La periodista Sara González va conduir una interessant taula rodona en la que participaren l’autor, Marc Parés, l’exconsellera de la Generalitat, Gemma Ubasart, i el politòleg Pablo Simón. Entre el públic, la presidenta de la Fundació, Airy Maragall, diputats i diputades del Parlament com Joan Ignasi Elena, Jessica Albiach, Susanna Segovia o Núria Lozano, exconsellers de la Generalitat com Antoni Castells o Joan Manuel del Pozo i professors universitaris com Borja de Riquer, Ricard Gomà o l’exministre Joan Subirats.
L’autor: Teoria i pràctica
Marc Parés Franzi, doctor en Ciències Ambientals i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, és catedràtic de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). La seva formació acadèmica, completada als Estats Units, Bèlgica i Anglaterra, li permet exercir una mirada transversal sobre la societat i el funcionament de les institucions que incorpora la tradicional aproximació des de la Ciència Política complementant-la amb les aportacions de disciplines menys habituals com la Geografia i les Ciències Ambientals. Però a més, Parés pot escapolir-se de l’elaboració merament teòrica per afegir-hi una experiència poc freqüent: la de regidor de Medi Ambient i Participació Ciutadana, entre el 2003 i el 2007, d’un municipi de poc més de 1.000 habitants, Figaró-Montmany, al nord de la comarca del Vallès Oriental, i la de diputat al Parlament de Catalunya durant uns anys prou calents, entre el 2019 i el 2023. Allò de compaginar teoria i pràctica, en Marc Parés ho aconsegueix amb escreix. I en el llibre es nota.
Una de les característiques del treball de Parés és la seva evident vocació pedagògica. Acostumat a impartit classes a la Universitat aborda temes teòrics complexos amb claredat i incorpora després de cada apartat un resum dels punts que considera més importants.
Un llibre dens i atractiu
És impossible resumir en poc espai els densos continguts de l’obra de Marc Parés; cal llegir-la. L’autor estructura la seva investigació en tres parts: en la primera, analitza l’evolució del concepte de sobirania, des de Bodin, passant per Locke i Lenin, fins el moviment de la globalització alternativa i el Fòrum Social Mundial; repassa ideologies com el nacionalisme, el federalisme, el republicanisme i la ideologia del comú i s’atura en el sobiranisme català; finalment, incorpora la mirada geogràfica que ell domina.
La segona part fa aterrar la reflexió sobre les sobiranies a la realitat quotidiana de Catalunya, a la vida i les expectatives de milers de persones, aportant una gran quantitat de dades il·lustratives sobre tres problemes col·lectius de plena actualitat: l’habitatge, una qüestió que està provocant importants mobilitzacions socials i marcant la campanya electoral del 29N; el paper del servei de ferrocarril, amb grans potencialitats, limitades per greus deficiències que els usuaris de Rodalies pateixen cada dia; i el sistema alimentari, vinculat a la gestió del territori, als fluxos dels aliments i a l’augment desmesurat dels preus. En cada àmbit, Parés conclou que, tot i les competències que l’Estatut de 2006 atribueix a Catalunya, no tenim garantida la no intervenció de l’Estat i patim alhora la dependència que ens supedita a poderosos interessos econòmics. En definitiva, parlar d’habitatge, de mobilitat o de salut alimentària també és parlar de sobiranies.
En la tercera part, l’autor proposa repensar les sobiranies avui i planteja algunes atractives iniciatives per a Catalunya, Espanya i Europa. Després de recordar que la nació ( i no l’estat) és font de sobirania i que aquest fet és compatible amb formar part d’un estat plurinacional, aposta per tres principis per a l’articulació de sobiranies: la cooperació, la fraternitat i la subsidiarietat; i avisa del processos d’involució que porten Catalunya a perdre sobirania, derivats tant d’una interpretació regressiva de la Constitució com dels mecanismes del lliure mercat.
Federalisme unitarista o federalisme pluralista
El llibre es mulla sobre algunes qüestions que formen part del debat polític de l’etapa actual a Catalunya, que ell mateix anomena «postprocés». M’interessa especialment un aspecte de les reflexions de Parés, que beu del federalisme plurinacional de Valentí Almirall, Pasqual Maragall, Miquel Caminal i Xavier Domènech. Vol superar l’abordatge del conflicte entre Espanya i Catalunya com a contraposició de nacionalismes ( l’espanyol contra el català) i afirma que cal entendre’l com un conflicte de sobirania. Això no vol dir que Parés dubti sobre el fet que Catalunya és una nació, té dret a la sobirania (que pot ser relativament plena o compartida amb altres administracions superiors, iguals o inferiors), i que, en conseqüència, la seva ciutadania ha de poder decidir quin grau de sobirania vol exercir. I posa el dit a la nafra sobre el fet que avui «federalisme» pot voler dir moltes coses, fins i tot contradictòries: la versió dominant a l’Estat espanyol és el federalisme unitari que assimila la nació a l’estat; seria el suposat federalisme de 17 comunitats autònomes sense gairebé cap distinció i que nega el dret a l’autodeterminació, actitud pròpia de d’algunes associacions que dissimulen el seu espanyolisme sota la bandera del federalisme. En canvi, Parés aposta pel federalisme pluralista de Maragall i Caminal que es basa en el reconeixement de la pluralitat dins els estats federals i que entén que l’existència a Espanya de singularitats nacionals com la catalana, la basca o la gallega, ha de comportar les conseqüents articulacions asimètriques. Com va dir Gemma Ubasart en l’acte de presentació del llibre, aquest federalisme pluralista i plurinacional és, en definitiva, confederal, encara que la paraula faci por en alguns ambients.
En les reflexions finals de l’Epíleg, Parés explica: «La tesi principal que hem defensat és que la sobirania pot articular-se multiescalarment a través de xarxes de governança que impliquin diferents actors i diferents nivells de govern. Aquesta articulació no pot ser una fórmula homogènia , sinó que ha de ser específica per cada context territorial i per cada àmbit de la política pública». Seria interessant saber si algú està avui disposat a abordar el conflicte entre Espanya i Catalunya des d’aquestes premisses.
Marc Parés va assenyalar en la seva intervenció del 17 de setembre que durant el procés es van generar a Catalunya dues posicions irreconciliables que agrupaven més o menys al cinquanta per cent de la població cadascuna, provocant un empat infinit sense massa sortides. Ell aposta per construir una majoria del 70 per cent. No bateja de forma inequívoca la fórmula per aconseguir-ho, però jo m’atreveixo a fer-ho utilitzant un concepte que durant la dictadura et portava a la presó i que després va ser injustament menyspreat per l’independentisme: el catalanisme.
En moments tan complicats com els que vivim, mentre arriben núvols de tempesta que ens podrien traslladar al passat, el llibre de Marc Parés ens pot ajudar a construir l’esperança en un futur menys crispat, més dialogant i més lliure.
