Les festes del barceloní barri del Poblenou se celebren anualment durant la primera quinzena de setembre. Es tracta d’un esdeveniment autoorganitzat i veïnal en què els poblenovins i les poblenovines ens reunim per celebrar-nos a nosaltres mateixos, recordar el passat, planificar el futur i mantenir i reforçar els nostres vincles socials. Com passa en cada ritual festiu, es podria afirmar que el Poblenou es fa cos en aquestes festes.
Enguany, però, hem assistit a un esdeveniment una mica particular: una nova forma de mercantilització de la celebració. A les tradicionals barres populars instal·lades als seus carrers engalanats, a partir de les quals les associacions i els col·lectius veïnals obtenen els recursos necessaris per desenvolupar les seves activitats i garantir la continuïtat de la celebració l’any següent, s’hi van afegir una sèrie d’instal·lacions similars, tot i que completament privades. El seu mecanisme de funcionament va ser el següent: aprofitant l’atmosfera del barri, petits emprenedors van organitzar festes particulars a les quals només es podia accedir mitjançant el pagament d’un tiquet d’un preu aproximat de 15 euros. Aquest tiquet no et garantia l’entrada a cap local, ja que es tractava d’una celebració a l’espai urbà del barri, però sí que incloïa una beguda, algun tast i, per descomptat, un ambient restringit. Es tracta, per tant, no només d’una privatització parcial i temporal dels carrers i les places del Poblenou, sinó també de l’apropiació i la mercantilització de la seva atmosfera festiva. Ara no ens sorprendrem pel caràcter parasitari del capitalisme actual, ni tampoc ens posarem les mans al cap perquè els negocis privats facin el seu particular agost a partir d’un esdeveniment d’aquestes característiques. Però el fet que una activitat completament privada, d’accés limitat i amb un elevat capital simbòlic s’apropiï, ja no només de la trama urbana, sinó també de la particular efervescència col·lectiva d’un barri en festes, és una situació que va més enllà d’altres casos similars que havíem vist fins ara.
Émile Durkheim, pare de la sociologia, va proposar fa més de cent anys un dels marcs més suggeridors per analitzar els comportaments humans en col·lectivitat. Per a aquest fundador de l’escola funcionalista, quan les persones s’uneixen i actuen de manera grupal, compartint espai i temps, abandonen la seva individualitat i comencen a funcionar com un organisme social el qual manté les seves pròpies lleis i normes de comportament, les quals esdevenen estructurals. Les apoteosis col·lectives que representen esdeveniments com els carnavals, les aficions esportives o les manifestacions socials i polítiques que recorren els carrers de les ciutats en són un bon exemple: mostren com la massa absorbeix l’individu i es comporta com un sol ésser en nom d’un objectiu més gran i compartit. És a partir d’aquí que podem entendre qüestions com la generació d’identitats comunes o els fenòmens rituals relacionats amb el calendari catòlic o civil.
Les identitats col·lectives no són cap broma: permeten la continuïtat del grup i doten els seus membres d’un sentiment de pertinença. També generen capital simbòlic, un estatus que, a través de dinàmiques de mercantilització, tal com va exposar en el seu moment el geògraf David Harvey, pot traduir-se en increments del preu del sòl urbà. Allà on passen les coses, el mercat actua incrementant l’interès per la inversió i el consum. Això es pot aplicar al que passa a les festes populars, que transformen la identitat en valor urbà. Tanmateix, l’exemple del Poblenou va més enllà, perquè no es tracta només d’un increment de les rendes del sòl —viure en un barri d’aquestes característiques exigeix pagar un preu—, sinó que ens presenta una forma d’obtenir beneficis mitjançant la venda de tiquets, d’entrades a una celebració privada inserida en plena efervescència col·lectiva. Dit d’una altra manera, dins dels 15 euros del tiquet no hi havia només la beguda i el tast, sinó també l’atmosfera popular del barri del Poblenou. En altres circumstàncies, per tant, el preu hauria hagut de ser inferior. Dit d’una altra manera, el preu de l’entrada incorporava el plusvalor generat pel barri.
Es presenti com es presenti, no podem fer altra cosa que lamentar l’aparició d’una nova forma de mercantilització de les festes populars. Tornant a David Harvey, es tracta d’una forma d’acumulació per despossessió, ja que una part del barri es veu desposseïda de les seves formes de relació i de la seva identitat. Assistim, per tant, a noves formes de mercantilització de les festes populars.
