Aquesta història comença a gestar-se el dilluns 26 d’octubre a Lisboa, al Rossio, la plaça més emblemàtica de la capital portuguesa, i encara no sé si acabarà en algun instant d’aquest segle.
El lector sabrà que, des de fa algunes setmanes, es produeixen arreu d’Europa protestes de tot tipus. Algunes ho són por la vivenda, cas de les ibèriques i poques itàliques sense tant de ressò, i d’altres es centren en l’augment del cost de la vida, per no mencionar les bàrbares accions que tan sols beneficien a l’extrema dreta i espanten a qualsevol amb dos dits de front, sigui per la seva violència com per sorgir, sense, a priori, cap ideologia entre els seus perpetradors.
Aquell dilluns al migdia arribo al rovell de l’ou de les concentracions luses duent un curiós bagatge que em retornarà a Barcelona porques hores després. Quan vaig sortir de la meva ciutat vaig poder observar el creixement de les tendes a plaça Catalunya, vallada per a impedir l’accés de curiosos a la protesta. Deia Josep Pla que aquest centre urbà sobresurt entre els del Vell Món per mancar de qualsevol edifici emblemàtic que serveixi com a referència. El moralista català encara no coneixia El Corte Inglés i tampoc podia sospitar l’hegemonia de coloms i turistes, fenòmens que ratifiquen la veritat de la seva argumentació.
Potser per aquesta mancança de carisma entre la ciutadania ningú s’escandalitza davant la vandalització del seu patrimoni, el mateix que Jaume Collboni vol homenatjar amb motiu del centenari de l’Exposició de 1929, però perdó, l’alcalde reivindica la conquesta de Montjuic i potser, com la majoria dels habitants que governa, desconeix el museu a l’aire lliure de plaça de Catalunya, connexió entre el vell i el nou, entre la Barcelona de les muralles i la de l’Eixample.
A Lisboa els manifestants havien empastifat lemes a la columna de Pedro IV, terme mig del Rossio, base de les seves operacions i pasquí de pancartes mentre regna la llum solar, doncs les concentracions transcorren de nit.
Vaig assistir a les del cap de setmana per a veure si hi havia quelcom diferent a les del nostre país veí, tan menyspreat a Espanya, quan en molts aspectes en passa la ma per la cara sens que ens n’adonem. Les proclames eren i cercaven un «m’agrada» oral. Això assolí el seu paroxisme quan, el dissabte, agafà el megàfon un jove argentí entusiasmat per mencionar la protecció divina, fins a suscitar els aplaudiments dels congregats, ben ornamentats amb mocadors palestins, amb alguns ben excitats per onejar banderes comunistes mentre grups d’universitaris es feien selfis per a immortalitzar el moment a la seves xarxes socials.
Protestes en el Rossio el Diumenge 25 d’octubre. Foto de Jordi Corominas
No eren més de tres-centes persones. Poc després, vora les deu de la nit, la policia carregà. Al dia següent vaig despertar amb la noticia mentre prenia un cafè i un corissant a un bar de treballadors, dels pocs supervivents al barrio Alto, on, com al d’Alfama, xoca el discurs de reivindicar més barri i menys turisme quan gairebé tot el peix s’ha venut als visitants entre el lloguer turístic i l’automatisme de renunciar a emprar la pròpia llengua fins i tot si t’esforces en emprar-la.
En fi. Els locutors de la caixa tonta glosaven el que passà mentre es repetien imatges de joves estomacats pels polis, acusats d’excedir-se en les seves funcions, el que era ben cert, doncs els implicats en la suposada revolució eren quatre gats més aviat inofensius.
Les càrregues es replicaren a Oporto. El diumenge fou tranquil. A la plaça, on dormen molts indigents, la concurrència s’envalentí. Jugar a la revolució és preciós quan no arribes als trenta anys i has nascut a l’era que ha desterrat allò col·lectiu per a transformar els ciutadans en consumidors.
La prova de foc, la meva oportunitat de calibrar el nivell de l’entramat, es produí on comença aquest article. La base de la columna era pura pau de marbre i sol. Les pancartes la metamorfosaven en un mur dels laments i un espai de lectura pels passejants.
Si deixes a llocs públics cartells contraris a allò establert significa que tens molta seguretat en allò que afirmes. Tots els lemes, almenys des de 2011, sonen a 1968, que és un mite cultural d’Occident, quan, com digué Pier Paolo Pasolini, fou una guerra civil entre burgesos.
El Rossio y plaça de Catalunya coincideixen en allò naïf de les arengues, menystenir el patrimoni i servir com a dormitori a sense sostre en el que és l’eix fonamental de les seves ciutats. Els escrits portuguesos tenien dues cares. La primera encaixa dins de les previsibles xifres autèntiques sobre l’horror d’uns sous inútils per a poder viure amb dignitat entre quatre parets, sempre in crescendo en els seus preus propis d’un disbarat. La segona té un doble valor. El més obvi és performatiu, doncs la redacció de determinats termes té un olor que vol ser transgressor sense ser-ho arrel de la influència de les xarxes socials, on un gran nombre d’usuaris sent un ardor guerrer molt intens des del seu sofà.
En canvi, el més interessant fou una decepció. Parlo de tenir esperança en el futur perquè són els més joves els que volen canviar el món i ser l’espurna que encenguí la ruta vers l’endemà. L’ús de la paraula Poble, decimonònica i, valga la redundància, populista provoca malsons, entre d’altres coses per la seva buidor de significat real. Passa el mateix amb una frase tòpica com la que apunta a que el rellotge s’ha endarrerit de nou fins 1974, comparant-se la Democràcia lusa amb la Dictadura nascuda amb Salazar i culminada amb Caetano. Falta molta pedagogia per a que els que cresqueren amb la possibilitat de votar comprenguin el privilegi que suposa. Una opció seria dialogar amb ells i executar polítiques on el mercat no tingués sempre la primícia, redistribuint-se de debò la riquesa.
Ara bé, si li preguntes als implicats sobre aquestes qüestions es faran els suecs, siguin els no acampats —doncs a Lisboa el mecanisme és més aviat francès tot imitant la Nuit Debout— o els polítics.
A un angle del conjunt lluïa allò de ens trobem al costat correcte de la Història. El maniqueisme s’ha imposat i el progressisme dels darrers trenta anys ha caigut a la trampa. Els processos que es cuinen al llarg dels segles no són pas correctes o incorrectes. És comprensible voler justícia social, però això no comporta tenir cap tipus de superioritat moral, que és la versió prèvia a lo del costat correcte, ni cap tonteria del mateix estil. Una vivenda justa, una sanitat pública i una educació per a forjar ciutadania són elements de bé comú, que hauria de pertànyer a dretes i esquerres. No acceptar-ho és facilitat la feina a l’adversari, que sí, ho és perquè manega amb gust la polarització, però si desitgem virar el panorama hauríem de parlar d’integrar, no de vanaglories més aviat ingènues. Qualsevol altra cosa és absurda i, per desgràcia, un infantilisme que té com a mal menor lletres copsades a un fons blanc amb retolador.
