Són 15 anys d’unes retallades que encara no s’han revertit. Augment de ràtios a les aules (i supressió de llocs de treball) i d’hores lectives (que també van deixar molta gent fora de les aules), els salaris més baixos del país, burocracia, una diversitat que augmenta a base de cap suport suficient, edificis que no s’arreglen…
«Cada vegada tenim més diversitat», diu Ángela Roldán Sánchez, mestra de primària a Madrid. És un dels molts motius que porten el professorat de la pública a la vaga aquests dies. Ella té un 5è amb 26 alumnes en el qual 11 d’ells tenen alguna necessitat de suport. Compta amb una hora diària de Pedagogia Terapeùtica. «Benvinguda sigui», per molt que sigui tan insuficient com necessària.
La llista reivindicativa és molt llarga. Mercedes Zarzalejo, consellera d’Educació, va deixar clar que no negociarà cap de les mesures. Ho va dir a l’Assemblea de Madrid. Els sindicats encara no saben res d’una possible reunió.
Per què ara?
El descontentament d’una bona part de la comunitat educativa madrilenya no és nou. Es ve gestant des de 2010-2012, amb les primeres i les grans retallades causades per la crisi econòmica d’aquells anys.
«No existeix un moment concret en el qual saps que ja és la darrera gota que desborda el got», diu Aída San Millán, secretària general de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Madrid. «Vas aguantant la inèrcia, fins que arriba un moment en què no pots més», explica Roldán.
La falta de negociació ha estat la carta de presentació dels responsables de l’Educació dels diferents governs del PP a la Comunitat. San Millán parla del «model Jack el Destripador», per trossos. De manera que es negocia, quan ells diuen, la carrera docent, o l’horari de secundària (i es deixa el de primària fora).
La falta de negociació ha estat la carta de presentació dels responsables de l’Educació dels diferents governs del PP a la Comunitat
«Abans feien l’amago de asseure’s a negociar», explica Roldán, «encara que tampoc han fet grans coses. Ara han dit directament que no».
Mercedes Polo García és mestra d’infantil. Juntament amb Ángela Roldán va acudir a la concentració d’ahir davant l’Assemblea de Madrid en la qual centenars de companys van protestar durant hores per la situació de l’educació pública.
Polo recorda que en aquests anys hi ha hagut vagues i manifestacions, que no s’ha parat. Però cada vegada pesa més la degradació dels anys de retallades. «Al final veiem que si no protestem, ens mengen; i no volem que es perdi la qualitat educativa pública».
El poc que s’aconsegueix a les taules de negociació, diu San Millán, s’incompleix de mil maneres. Per exemple, amb les instruccions d’inici de curs, que contradueixen els acords. I no passa res. No hi ha cap taula de seguiment.
«Primavera» docent
En aquest marc d’escassa negociació, de política de divideix i venceràs, com la defineix San Millán, apareixen les educadores infantils de Madrid en el primer terç de l’any. Les seves condicions, sens dubte, amb les pitjors del sistema educatiu. Amb molta sort, són treballadores públiques. Gairebé unicorns a la Comunitat. El més habitual és treballar en centres privats o públics de gestió «indirecta», és a dir, privada.
Salaris que només pugen quan ho fa el SMI. Ràtios impossibles, de fins a 20 criatures de dos anys. Horaris laborals que impedeixen qualsevol temps de preparació. No hi ha hores lectives i no lectives. Només hi ha hores. La vaga indefinida va ser l’única sortida per intentar millorar les seves condicions de vida. Parlem de persones que cobren escassos 1.100 euros al mes, en una de les comunitats més cares de l’Estat. Algunes, en la quarantena, no es poden independitzar. N’hi ha que viuen d’ajudes socials.
Salaris que només pugen quan ho fa el SMI. Ràtios impossibles, de fins a 20 criatures de dos anys. Horaris laborals que impedeixen qualsevol temps de preparació. No hi ha hores lectives i no lectives. Només hi ha hores
Per a Carmen (nom fictici), mestra de primària la «experiència potent» de la vaga d’infantil en la qual les educadores «plantegen alguna cosa rupturista i novadora, de suport mutu fort», ha empès en certa mesura la vaga educativa a la resta d’etapes. Juntament amb això, València.
I a les poques setmanes esclata el conflicte a València. La seva situació, més o menys similar. Anys de retallades i precarietat, amb un govern d’esquerres, que poc o molt, ha escoltat, negociat, de vegades accedit a donar el braç a torçar —encara que menys del desitjat—. Es troben amb un canvi de cicle i una Conselleria refractaria, que no obre la porta fins que es convoca una vaga indefinida que es manté durant 32 dies i queda en espera amb l’arribada de les vacances d’estiu.
Un conflicte que porta imatges de manifestacions massives, de concentracions davant la Conselleria, desenes, centenars i milers de docents als carrers i uns sindicats que, almenys al principi, escenifiquen la unitat sindical. Unitat que s’esquerda, almenys, en part, amb la signatura d’algun acord parcial amb Educació.
També salta, en aquest temps, el conflicte col·lectiu a Catalunya. Tot i que alguns sindicats acabaven de signar acords amb l’administració educativa, uns altres decideixen escalar la situació i començar diverses jornades de vaga i protesta.
Ara pitjor
El professorat madrileny de certa edat coneix bé d’on vénen aquests llots. Esperanza Aguirre va formar un duet gairebé impossible amb Lucía Figar, una de les més dures conselleres de la Comunitat. Amb ella no va existir mai la negociació, de cap tipus.
«Els professors amb qui parlen em diuen que ara pitjor», explica San Millán, «perquè ens denigra, ment i intenta posar la societat en la nostra contra», compta.
Encara que l’estratègia en aquell Madrid sortit del tamayazo era la de parlar malament del professorat que es presentava a les oposicions perquè tenia faltes d’ortografia, per exemple. No va haver-hi, en qualsevol cas, espai per parlar.
San Millán explica que parlant amb el professorat, després de moltes negociacions parcials i pocs acords, o dolents, o lents, «no volen molles, volen tota la barra de pa».
Com diu Carmen, no hi ha res nou en les reivindicacions d’aquesta vaga. Les protestes dels últims anys han estat motivades per les mateixes qüestions. Encara que el moment que es viu ara és diferent, amb una crisi d’habitatge, de sanitat, etc. que canvia els ànims. Per a aquesta docent, la magnitud del que s’està veient té a veure amb les circumstàncies de les últimes setmanes: el desnonament i defunció de Mari Carmen, un clima social caldejat, la convocatòria de vaga general.
Què és prioritari
«Per molt que jo vulgui, és inviable» atendre la diversitat de l’alumnat que hi ha a l’aula, explica Roldán. Parla dels seus 11 nens de 5è amb necessitats educatives. «Els grans perjudicats són els nens». Per a ella, de totes les reivindicacions, la de tenir suport a classe per fer la feina és la primera. «Els nens, perquè es merèixen una igualtat d’educació i les mateixes oportunitats. I no la tenen, siguem sincers.»
Mercedes Polo també parla de la necessitat d’orientadores a les aules d’infantil per evitar que les criatures siguin etiquetades, alhora que reben atenció especialitzada. Fins ara podien funcionar parlant de retard maduratiu per poder tenir cert suport. Ja no. «Ja ha de ser un cas molt greu, una cosa molt significativa, autisme perquè rebin l’ajuda que necessiten», explica.
Totes dues mestres expliquen que no estan fent una vaga política, contra un govern concret, sinó contra les retallades i certes polítiques. «Si hagués de manifestar-me contra un altre govern d’una altra ideologia, perfectament em manifestava», assegura Polo.
Per la seva banda, Roldán expressa el seu descontentament amb els sindicats, a la qual cosa han acabat obligant, d’una manera o una altra a fer el pas de la vaga indefinida. «Jo convido als sindicats també que entrin a les aules, convido als polítics, convido a les famílies, convido a tot el món que vegi com és el món des de dins de l’educació, perquè no es veu».
Encara que, en general, s’entén com s’ha arribat a aquest punt, hi ha certes discrepàncies i dissonàncies en la convocatòria. Una de les més importants té a veure amb l’absència de la FAPA Giner de los Ríos de les mobilitzacions. La falta d’algunes qüestions per a elles clau de les demandes del comitè de vaga estan en el germen.
Per a Carmen, a més, s’està demanant un esforç gran a moltes persones en situacions de grans desigualtats. És a dir, no és igual l’esforç que han de fer les educadores d’infantil que el professorat de secundària. No es cobra el mateix, les jornades tampoc són iguals, les condicions de treball, menys. «Que totes posem el cos igual quan algunes estem pitjor, no em sembla igualitari», compta.
Que es produeixin situacions anàlogues a les de convocatòries d’anteriors vagues és una cosa que li preocupa. Que el model de Jack el Destripador torni a triomfar i que, quan algun sector aconsegueixi part del pastís s’acabi per desconvocar la vaga i tornin a perdre les que menys tenen.
Partint de l’experiència de València, és aviat per saber si la balança s’inclinarà d’un costat o d’un altre. San Millán té clar que hauran d’esperar més de 20 dies per veure-ho.
