L’escriptor britànic Charles Dickens (1812-1870) va publicar la seva darrera novel·la Nuestro amigo común (Our Mutual Friend, 1865) en plena maduresa artística. Aquesta obra comença quan es rescata un cadàver del riu Tàmesi, identificat com a John Harmon, l’hereu d’una immensa fortuna acumulada mitjançant la recollida d’escombraries. La clàusula del testament exigia que en John es casés amb la jove Bella Wilfer per rebre els diners. En donar-lo per mort, l’herència passa als Boffin, els lleials i ingenus servents de la família. Tanmateix, en Harmon no ha mort; adopta una identitat falsa i ingressa com a secretari dels Boffin per observar la Bella i avaluar si val la pena estimar-la sense la pressió dels diners. Paral·lelament, la Lizzie Hexam, la filla del carronyer que va trobar el cadàver, es veu embolicada en un tràgic triangle amorós entre un aristòcrata dissolut i un mestre obsessiu, mentre una galeria d’oportunistes intenta extorsionar els nous rics.
El teòric i historiador de cinema David Bordwell (1947-2024) va identificar aquesta novel·la com l’obra fundacional que estableix les bases històriques de «la narrativa en xarxa» a causa de la seva estructura en mosaic i la seva complexa malla de trajectòries creuades en el Londres victorià. Encunyat per Bordwell en el seu influent assaig Poetics of Cinema (2007), el concepte de narrativa en xarxa descriu estructures corals on múltiples personatges autònoms es creuen per atzar, contingència o delimitació geogràfica. L’estructura del model es fonamenta en un elenc compost per personatges amb motivacions i objectius propis. Cadascun representa un node independent, mentre que les seves interaccions (converses, fregaments físics, connexions indirectes) funcionen com a enllaços que configuren una trama en mosaic.
Bordwell reconeixia la importància de l’atzar en la definició de les trames: «El motor del relat no depèn del destí ni de la causalitat directa, sinó de la coincidència. Les històries es creuen per atzar geogràfic, accidents quotidians o sincronies temporals en un entorn compartit». Aquest motor pot ser un element físic circulant (un bitllet, un vehicle, un paquet) o bé un catalitzador ambiental (un embús de trànsit, una tempesta, un terratrèmol) que afecta alhora individus aïllats. De fet, una de les contingències més utilitzades és la coincidència geogràfica, on l’espai deixa de ser un mer fons per convertir-se en l’agent narratiu principal que condensa, cohesiona i articula diferents perspectives i històries humanes.
En l’obra de Dickens, el riu Tàmesi funciona com un node nuclear que actua com a catalitzador; és el lloc per on flueixen riquesa, deixalles, secrets i cadàvers. En les seves ribes xoquen la misèria dels cercadors de despulles i l’opulència de la burgesia. El riu és el detonant de la trama (la falsa mort de Harmon); en el seu entorn es desenvolupa el relat i a les seves ribes transcorre el desenllaç de la història. «El Tàmesi funciona com un flux continu de purificació i mort, dissolent les fronteres de classe i interconnectant personatges aïllats sota un mateix corrent fatalista», segons Bordwell.
En el model de xarxa, l’espai no és un fons decoratiu, sinó el connector orgànic que sosté la infraestructura del relat. Aquest recurs ha servit d’inspiració per a novel·les, pel·lícules i còmics. La novel·la gràfica La orilla que nos une (Nos rives partagées, 2024), amb guió de Zabus i dibuix de Nicoby, publicada el setembre de 2026 en castellà pel segell Elephant Books amb traducció de María Valdunciel, és un bon exemple de narrativa en xarxa: transcorre a Dave, un petit poble de Bèlgica a les ribes del riu Mosa. En aquest escenari coral, es creuen els destins de sis persones que, en principi, no tenen res en comú llevat de compartir la mateixa riba del riu.
Dave va ser un municipi independent fins a l’1 de gener de 1977, quan es va fusionar amb Namur, a Valònia (Bèlgica), que és just on viu el veterà guionista Vincent Zabus, nascut el 1971, el qual reconeix en les entrevistes que la novel·la gràfica és un reflex directe de la seva llar. El tàndem creat amb el dibuixant francès Nicoby (nom artístic de Nicolas Bidet, nascut el 1976) ha resultat molt fructífer en l’últim lustre, amb treballs entre els quals destaca l’adaptació de la novel·la homònima de 1991 de Jostein Gaarder, El món de Sofia (Le monde de Sophie, 2022), publicada en castellà per Ediciones Siruela i en català per Editorial Empúries en dos toms, o la més recent La fragilité des hommes (2026), encara inèdita al nostre país.
A La orilla que nos une, el riu és omnipresent, no només per la seva influència geogràfica, sinó pel seu ecosistema, que es converteix, de manera simbòlica, en observador del que els està succeint als humans. La seva fauna silvestre contempla l’esdevenir independent dels sis protagonistes mentre formen a poc a poc tres parelles de tres generacions diferents: adolescents a l’institut, persones madures i persones ja jubilades, cadascuna d’elles amb una motxilla emocional carregada per diferents motius, ja sigui associats a l’edat, a la salut, a la família o a la feina.
Les tres parelles que acaben formant-se i interactuant entre si corresponen, d’una banda, a la Jill i l’Hugo, que van junts a l’institut: la Jill és una adolescent que dubta entre els nois i les noies, i enveja el seu amic Hugo, que té molt clar el que vol, tot i que els seus intents en l’amor sempre fracassin. D’altra banda, hi ha la Nicole i en Pierre: una jubilada que dedica els seus dies a l’activisme polític, tot i que suporta el dolor que la seva filla no vulgui parlar-li per fets del passat, i un ancià amb qui havia tingut una relació sentimental feia anys, i a qui ara la Nicole acompanya esporàdicament per evitar que s’avorreixi profundament en la solitud de casa seva, postrat en una cadira de rodes a causa de la seva malaltia degenerativa.
La tercera parella està formada per la Diane (veïna d’en Pierre) i en Simon (pare de l’Hugo): una dona que ha tornat al poble de la seva infantesa i que intenta reconstruir-se emocionalment i físicament després d’una mastectomia total, buscant tornar a sentir-se dona sense sentir-se observada; i un professor, amb qui havia tingut una relació en la seva joventut, que ara se sent envaït pels dubtes sobre si la seva feina s’ha de limitar a posar notes en els butlletins dels seus alumnes. Zabus i Nicoby mostren una extraordinària habilitat per narrar amb tendresa la vida dels sis protagonistes, dotant l’espai físic referencial d’una textura, forma i il·luminació que atorguen al territori un caràcter viu. Les diverses trames es van entrellaçant, mostrant el drama implícit en la vida quotidiana i, alhora, proposant una espurna d’esperança, aconseguida, en part, gràcies a les connexions dels nodes que indicava Bordwell en la seva descripció del model de narrativa en xarxa.
En algunes de les vinyetes veiem en Simon patint davant la muntanya del que suposadament són exàmens per corregir. Sembla bloquejat, ajornant la correcció per evitar afrontar l’impacte emocional que tindran les seves decisions. Alguns estudis demostren com el sistema d’avaluació quantitativa transforma la relació pedagògica en un acte burocràtic de control, generant rebuig i frustració en els docents compromesos, cosa que manifesta eloqüentment el personatge: «Estan obsessionats amb avaluar! Posar notes i més notes i que no faltin les notes!», exclama desesperat, mentre critica la burocràcia i l’immobilisme del sistema acadèmic, que converteix la seva tasca, segons ell, en la de ser un «mer portaveu d’informació innecessària».
El professor de la Universitat de Calgary, Piers Steel, sosté en el seu article The Nature of Procrastination: A Meta-Analytic and Theoretical Review of Quintessential Self-Regulatory Failure ([La naturalesa de la procrastinació: una revisió metaanalítica i teòrica de la fallida autoreguladora per excel·lència], 2007) que «la procrastinació no és una fallida de gestió del temps, sinó un problema de regulació emocional. Apareix quan una tasca genera aversió per baixa autoeficàcia, manca de sentit percebut o ansietat davant les conseqüències». I identifica que la correcció continuada d’exàmens i la pressió per l’avaluació, així com la càrrega de treball administratiu associada, són els factors psicosocials de més estrès i buidatge emocional en el cos docent.
L’investigador estatunidenc Alfie Kohn, en el seu llibre The Schools Our Children Deserve: Moving Beyond Traditional Classrooms and «Tougher Standards» ([Les escoles que els nostres fills mereixen: anar més enllà de les aules tradicionals i dels «estàndards més estricts»], 1999), analitza la tensió psicològica i ètica que pateixen els educadors davant l’obligació de qualificar. Kohn demostra com el sistema d’avaluació quantitativa transforma la relació pedagògica en un acte burocràtic de control, generant rebuig i frustració en els docents compromesos, en reduir l’aprenentatge a una transacció tècnica centrada en el compliment de mètriques arbitràries. Kohn alertava en el seu assaig que aquest tipus d’avaluació podia «destruir la motivació intrínseca de l’alumnat i fracturar el vincle de confiança a l’aula, obligant l’educador a assumir un rol punitiu de control i sanció que devalua el propòsit humà de l’ensenyament». En Simon sosté que el primer és estimar els alumnes i denuncia el contrasens que suposa que els estudiants vegin els professors com «uns ganduls rematats», mentre aquests, literalment, s’esllomen. Potser la mateixa xarxa ajudi a trobar la solució a aquest i a la resta dels problemes; almenys és el que sembla que ens volen dir Zabus i Nicoby.
La orilla que nos une
Zabus i Nicoby
Elephant Books (2026)
