Lizzy Stewart, autora i il·lustradora britànica i professora a Goldsmiths (Universitat de Londres), va iniciar la seva trajectòria professional en la literatura infantil, on va recollir prestigiosos guardons internacionals. No obstant això, la seva consolidació definitiva en el panorama literari i editorial va arribar després de la seva incursió en la novel·la gràfica per a adults. La seva particular proposta artística es caracteritza per una hibridació formal molt distintiva, en la qual el llenguatge del còmic tradicional es fusiona orgànicament amb amplis passatges de prosa i grans il·lustracions pictòriques a tota pàgina, les quals alenteixen el ritme de lectura i conviden a una pausa davant la intensitat de la trama.
El gran salt de l’artista es va materialitzar amb la publicació del seu elogiat debut, Alison (2022), editat un any després en castellà per Errata Naturae amb traducció de Regina López Muñoz. Aquesta primera novel·la gràfica, reconeguda com un dels millors llibres de l’any per capçaleres com The Guardian, The Telegraph o Babelia, narra la història d’una jove de classe treballadora que intenta trobar el seu propi espai en l’escena artística londinenca dels anys setanta. A través de la relació de la protagonista amb un pintor consagrat i influent, l’autora va demostrar un talent notable per construir personatges femenins complexos i abordar amb agudesa l’esnobisme cultural, els privilegis de classe i la descoberta de la pròpia identitat creativa.

Després d’establir-se com una de les creadores més interessants del medi, Stewart arriba de nou a les llibreries amb la seva segona obra, La ruina (The Wreck, 2026), publicada en castellà pel segell Lumen amb traducció de Regina López Muñoz. Aquesta nova entrega reprèn l’interès de la britànica per la dissecció dels conflictes socioeconòmics i les relacions de poder, però traslladant el seu focus del món bohemi als límits de la intimitat domèstica. Amb aquest nou treball, l’autora s’endinsa en les llums i ombres de l’amistat femenina per examinar com els ressentiments silenciosos i la desigualtat estructural poden fer fracassar un experiment de convivència utòpic en l’etapa de la maduresa.
El relat comença des de la perspectiva de la vellesa de la Charlotte, la seva protagonista, la qual reflexiona sobre la seva intensa relació amb la Francesca. Totes dues dones, procedents d’orígens socioeconòmics molt diferents, forgen a la universitat un vincle que frega la perfecció platònica, però que inevitablement es veu travessat i erosionat per la inseguretat, la gelosia i les diferències de classe. El nucli narratiu de La ruïna es desenvolupa quinze anys després del distanciament de les amigues, quan la Francesca proposa un experiment vital gairebé utòpic: que totes dues, al costat de les seves respectives parelles, en Bill i l’Adrian, vagin a viure juntes a una immensa casa de camp. El que comença com un projecte per construir una família alternativa basada en la llibertat es converteix ràpidament en una experiència asfixiant. La convivència a porta tancada actua com un catalitzador que fa aflorar els ressentiments ocults, i transforma la intimitat extrema i les diferències d’estatus en elements d’una tensió psicològica insostenible per als quatre habitants.

Durant la roda de premsa organitzada amb motiu de l’edició a Espanya, les editores que presentaven l’acte van establir un paral·lelisme directe entre la narrativa de Lizzy Stewart i la d’Elena Ferrante, l’escriptora italiana cèlebre per la seva tetralogia napolitana coneguda com «La saga de les dues amigues», i van fer especial referència a la seva popular entrega La amiga estupenda (L’amica geniale, 2011). Aquesta comparació es fonamenta en l’excepcional lucidesa amb què totes dues autores aconsegueixen radiografiar la complexitat de l’amistat femenina. De la mateixa manera que passa amb l’icònic tàndem literari de la Lila i la Lenù creat per Ferrante, les protagonistes de La ruïna, la Charlotte i la Francesca, viuen atrapades en una densa xarxa emocional.
En totes dues obres, el vincle entre les dues dones transcendeix l’afecte pur per endinsar-se en un laberint de sentiments contradictoris, on l’amor i l’admiració mútua conviuen de manera inseparable amb la gelosia, l’enveja, la inseguretat, la constant comparació i fins i tot el rancor. A més, a escala formal, les editores destaquen que la britànica comparteix amb Ferrante el recurs d’iniciar el seu relat retrospectivament des del final, partint d’una etapa de maduresa o vellesa per reconstruir els ponts trencats d’una relació que ha marcat tota una vida.

En la trobada amb l’autora, Stewart va destacar la seva experiència com a il·lustradora infantil, on és imperatiu que hi hagi poc text i que el dibuix sigui prou expressiu de la història que es desitja explicar. Transitar entre el text i la imatge en les seves dues novel·les gràfiques li resulta un procés natural, en què totes dues eines s’equilibren per relatar tant els fets com els estats emocionals. Aquesta dualitat li permet prescindir de llargues explicacions escrites quan un dibuix és capaç de transmetre un missatge amb claredat, tot i que exigeix una planificació logística exhaustiva per encaixar cada element narratiu en l’espai limitat de la pàgina.
Pel que fa a la construcció dels personatges, Stewart va confessar que el desenvolupament de l’obra va ser una experiència solitària i emocionalment absorbent, i que va arribar a habitar mentalment els espais i les rutines de les seves creacions. Va reconèixer que els quatre protagonistes reflecteixen diferents facetes d’ella mateixa; la Charlotte és la representació del seu costat més observador i de les inseguretats que reprimiria en la seva vida diària. Per contra, l’Adrian va resultar ser el personatge més complex de definir, un tret que encaixa amb la mateixa naturalesa escàpola d’aquest individu, dissenyat com algú capaç d’integrar-se en qualsevol entorn sense pertànyer realment a cap.

A La ruïna el problema de l’accés a l’habitatge vertebra significativament el context sociològic de la història, un fet que reflecteix implícitament que és una preocupació constant en la generació de l’autora. La creadora, qui va admetre la seva obsessió pel mercat immobiliari després d’haver viscut de lloguer tota la vida, utilitza la immensitat de la casa compartida com un univers domèstic on cada objecte adquireix un pes simbòlic. Tot i que la mansió atorga als personatges una llibertat aparent per deixar-se portar pels seus pitjors impulsos, la narrativa subratlla constantment la precarietat de la seva situació, i recorda al lector que les circumstàncies vitals i habitacionals de la seva generació poden desaparèixer en qualsevol instant.
Stewart també va voler desmitificar l’amistat femenina. Davant la tendència cultural de sobreidealitzar el poder i la puresa dels vincles entre dones, l’autora va reivindicar la necessitat de retratar-ne la faceta més incòmoda, complexa i, en ocasions, nociva. Per a ella, una amistat profunda és una força motriu capaç de definir el rumb vital amb la mateixa intensitat que un matrimoni, motiu pel qual la ruptura d’aquests llaços provoca un dolor agonitzant del qual, a parer seu, la societat tot just comença a parlar obertament.

La decisió d’excloure la maternitat de les trajectòries de les dues protagonistes va ser abordada com un posicionament conscient per part de l’artista. En la trama, la proposta radical de la Francesca de mudar-se al camp sorgeix com una resposta directa a la decepció i el dolor que li produeix la seva incapacitat per tenir fills. La il·lustradora va explicar que, com que s’apropava ella mateixa a l’edat dels seus personatges, sentia la necessitat d’escriure sobre dones madures que experimenten vides plenes, interessants i complexes al marge de la maternitat, per oferir així un reflex útil i enriquidor d’alternatives vitals no normatives.
Finalment, l’autora britànica es va mostrar receptiva a les interpretacions periodístiques que van qualificar la novel·la com una mena de terror psicològic, i va admetre que la proximitat extrema amb altres ments pot resultar tan meravellosa com aterridora. Així mateix, va valorar positivament l’apreciació que la tensió generada pels desequilibris econòmics i emocionals degeneri en una atmosfera asfixiant pròpia del thriller, i va fer un paral·lelisme amb l’actual crisi d’accés a l’habitatge que acapara els titulars informatius.
En un context socioeconòmic on l’escalada dels preus del lloguer i la precarietat obliguen milers de persones a perllongar la vida en pisos compartits molt més enllà de la joventut, la «proximitat extrema» de què parla Stewart deixa de ser un experiment utòpic i es converteix en una imposició opressora. Així, els desequilibris econòmics que transformen la trama de la novel·la gràfica en un thriller domèstic reflecteixen una por molt real i contemporània: el terror de quedar atrapat en espais claustrofòbics per pura falta d’alternatives habitacionals, una obligatorietat material que acaba enverinant irremeiablement la intimitat, la salut mental i les relacions personals.

La ruina
Lizzy Stewart
Lumen, 2026
