El dimarts 14 de maig de 2013, l’actriu estatunidenca Angelina Jolie, de trenta-set anys en aquell moment, va publicar un article d’opinió al diari The New York Times titulat My Medical Choice ([La meva elecció mèdica]) en què va revelar que s’havia sotmès a una doble mastectomia preventiva després de descobrir que era portadora d’una mutació en el gen BRCA1, la qual elevava dràsticament les seves probabilitats de desenvolupar càncer de mama i d’ovari. En concret, el seu equip mèdic va estimar que tenia un 87 % de risc de patir càncer de mama i un 50 % de risc de patir càncer d’ovari, tot i que el percentatge és diferent en el cas de cada dona.
Aquesta declaració pública va arribar poc més de tres mesos després de sotmetre’s a la primera intervenció, que evitava un risc major i requeria una cirurgia més complexa. El seu testimoni va marcar una fita en la comunicació sobre la salut femenina, atès que va visibilitzar una intervenció quirúrgica sovint silenciada i va reduir l’estigma associat a l’extirpació dels pits. En compartir la seva experiència de manera oberta, Jolie no només va fomentar un debat global sobre la medicina preventiva, sinó que va empoderar milers de dones perquè s’informessin sobre els seus propis antecedents familiars i busquessin assessorament genètic de manera proactiva. Aquest impacte sostingut en la conscienciació sobre el risc genètic i la salut pública va ser ràpidament batejat com «l’efecte Angelina» (The Angelina Effect, en anglès), quan una foto de l’actriu va aparèixer rere aquest lema a la portada del volum 181, número 20 de la revista TIME, corresponent a l’edició del 27 de maig de 2013.
L’article començava amb un testimoni sincer i commovedor de l’actriu: «La meva mare va lluitar contra el càncer durant gairebé una dècada i va morir als 56 anys. Va viure el temps suficient per conèixer el seu primer net i tenir-lo als braços. Però els meus altres fills no tindran mai l’oportunitat de conèixer-la i experimentar com era de carinyosa i bondadosa». L’impacte real del testimoni de Jolie ha estat validat empíricament per la comunitat mèdica i científica al llarg dels últims anys. Un estudi publicat a la revista acadèmica Breast Cancer Research and Treatment el 2018, titulat Risk-reducing mastectomy rates in the US: a closer examination of the Angelina Jolie effect [Taxes de mastectomia reductora de risc als EUA: un examen més detallat de l’efecte Angelina Jolie], va concloure que l’anunci de l’actriu va generar un augment significatiu i sostingut a llarg termini tant en la demanda de proves genètiques com en les taxes de mastectomies preventives entre dones amb alt risc.
La comunitat científica va adoptar i formalitzar l’expressió a través del primer estudi epidemiològic a gran escala que va mesurar l’impacte de l’anunci, els resultats del qual es poden consultar a l’article The Angelina Jolie effect: how high celebrity profile can have a major impact on provision of cancer related services ([L’efecte Angelina Jolie: com la gran repercussió mediàtica d’una celebritat pot influir de manera important en la prestació de serveis relacionats amb el càncer], 2014). Els investigadors van demostrar estadísticament que les derivacions de pacients a serveis de genètica i proves del gen BRCA al Regne Unit i a altres països es van duplicar (i en alguns casos es van triplicar) en els mesos posteriors a la publicació de l’article. Es va demostrar també que l’augment de consultes no va ser simplement un pànic injustificat, sinó que les dones que acudien a fer-se les proves presentaven majoritàriament antecedents familiars o criteris adequats, fet que es va traduir en una detecció precoç eficaç en pacients d’alt risc. I el més important: va establir les bases per estudiar com les figures públiques poden actuar com a canalitzadores eficaces de la medicina preventiva i la salut pública quan la informació transmesa és científicament precisa.
El 2017, una jove barcelonina, la Jess, va acudir al ginecòleg alertada per un bony al pit. El resultat de la punció va ser demolidor: tenia un tumor de tipus HER2 negatiu, dels més agressius. A la mateixa edat en què Angelina Jolie va ser operada, a la Jess li van diagnosticar exactament el mateix gen que a l’actriu, de manera que el desenllaç acabaria sent el mateix, també en dues etapes. Com a redactora de publicitat amb estudis de guió i disseny gràfic, va decidir escriure un diari al llarg del periple viscut durant el seu tractament oncològic, que va suposar dos cicles complets de quimioteràpia, les dues operacions i les incidències que apareixien de tant en tant, les quals van implicar transfusions i ingressos hospitalaris.
Els textos del diari han servit de base per al guió del còmic que publica Norma Editorial l’octubre de 2026 amb el mateix nom amb què havia batejat el seu quadern: A los pechos me remito. Diario de supervivencia millennial para el cáncer de mama, amb guió de Jess Marozof i dibuix de David Güell, la primera obra extensa de tots dos. L’obra destaca per ser fruit d’un estret procés creatiu a quatre mans, facilitat per una amistat de vint anys entre els dos autors, fet que va propiciar un ambient de treball de profunda confiança. Mitjançant sessions conjuntes de lectura i pluja d’idees, van combinar el seu sentit de l’humor i les seves referències a la cultura pop per definir detalladament des dels recursos gràfics de cada pàgina fins a l’elecció de la paleta de colors final. La ruta cap a la publicació del projecte es va veure impulsada de manera decisiva després d’una aparició fortuïta dels autors com a públic al programa televisiu La Revuelta el febrer de 2025, la qual cosa va desencadenar l’atenció i la resposta favorable per part del sector editorial. El còmic compta amb un entranyable pròleg escrit per l’actriu i presentadora Lalachus.
A més del seu valor artístic, el llibre actua com un vehicle de conscienciació sobre la importància de la prevenció i l’anàlisi genètica. L’experiència de la Jess, portadora de la mutació genètica BRCA1, va desencadenar un efecte preventiu directe en el seu entorn, i va permetre que dos familiars se sotmetessin a cirurgies preventives a temps després de conèixer el diagnòstic, i que la resta mantingui una actitud preventiva.
El relat també funciona com una plataforma de denúncia davant les mancances del sistema de salut i de l’entorn sociolaboral dels pacients. La guionista exposa les greus dificultats derivades de la reincorporació a la feina, i admet haver sol·licitat l’alta mèdica prematurament a causa del desconeixement de les severes seqüeles físiques d’esgotament que deixa la quimioteràpia. Així mateix, l’autora critica obertament l’ús del llenguatge bèl·lic per referir-se a la malaltia, i rebutja l’apel·latiu de «guerreres» o «valentes» i l’excés de màrqueting centrat en el color rosa, alhora que reivindica la necessitat d’invertir en mètodes de diagnòstic menys dolorosos que les mamografies tradicionals i en més investigació clínica per al càncer de mama metastàsic.
L’ús de metàfores bèl·liques per referir-se al càncer, amb termes recurrents com «batalla», «lluita» o «vèncer la malaltia», ha estat una constant en el discurs públic i mediàtic durant dècades. No obstant això, diverses disciplines acadèmiques han començat a qüestionar la idoneïtat d’aquest llenguatge. Investigadors en lingüística, psicologia i comunicació en salut sostenen que la manera com anomenem la malaltia emmarca profundament l’experiència del pacient. Publicacions científiques com Emotional Implications of Metaphor: Consequences of Metaphor Framing for Mindset about Cancer ([Implicacions emocionals de la metàfora: conseqüències de l’emmarcament metafòric en la mentalitat sobre el càncer], 2018), subratllen la necessitat urgent de replantejar aquesta narrativa per evitar carregar els malalts amb responsabilitats i expectatives que poden resultar perjudicials per al seu benestar integral.
El principal argument acadèmic contra el llenguatge militar rau en el seu impacte psicològic directe sobre els pacients. La lingüista Elena Semino, en el seu article The online use of Violence and Journey metaphors by patients with cancer, as compared with health professionals: a mixed methods study ([L’ús en línia de metàfores de violència i de viatge per part de pacients amb càncer, en comparació amb els professionals de la salut: un estudi de mètodes mixts], 2017), ha documentat i advertit sobre els efectes negatius que el concepte de «guerra» té en dividir automàticament els resultats clínics en victòria o derrota. Sota aquest prisma, si la malaltia progressa o el pacient mor, el llenguatge suggereix implícitament que la persona «va perdre la batalla» per no haver lluitat prou. Aquesta connotació pot generar un profund sentiment de culpa, frustració i insuficiència, i afegeix una pressió emocional innecessària a aquells que senten que no poden complir amb el paper de «guerrer» estoic davant les fluctuacions anímiques del seu diagnòstic.
Més enllà de la salut mental dels pacients, la literatura científica ha demostrat que aquestes metàfores alteren negativament la percepció sobre la prevenció i el tractament. Un estudi desenvolupat per Hauser i Schwarz a la Universitat de Queen’s va revelar que l’ús de lèxic bèl·lic augmenta el fatalisme davant la malaltia. En emmarcar el càncer com un enemic que requereix treure «armes pesants», les persones tendeixen a minimitzar la importància de mesures preventives basades en l’estil de vida —com la dieta o el descans—, ja que les senten inútils per guanyar una guerra. Així mateix, les investigacions apunten que els individus exposats a aquesta terminologia perceben que els tractaments oncològics seran molt més difícils de suportar.
Davant del desgast psicològic que suposa l’ús reiterat d’un llenguatge bèl·lic, l’humor i el consum de ficció es perfilen com a mecanismes d’afrontament fonamentals. Estudis recents sobre la comunicació en salut, com l’anàlisi The Cancer Card: Metaphor, Intimacy, and Humor in Online Interactions about the Experience of Cancer ([La carta del càncer: metàfora, intimitat i humor en les interaccions en línia sobre l’experiència del càncer], 2016), destaquen que desplaçar la narrativa des de la metàfora de la batalla cap a interaccions més lúdiques i íntimes «permet als malalts processar el seu diagnòstic des d’un marc d’empatia i no d’exigència moral». L’ús de l’humor ha demostrat ser un catalitzador eficaç per reduir l’estrès i fomentar la resiliència durant els tractaments mèdics. En integrar l’humor, els malalts deixen de ser percebuts com a «guerrers» que han de mantenir una actitud sempre estoica, la qual cosa els permet expressar vulnerabilitat i normalitat a través de la ironia o la comèdia compartida.
D’altra banda, el consum de ficció literària i narrativa ofereix un refugi cognitiu davant la hipermedicalització de la vida diària. En lloc d’estar confinats a una lluita constant per la supervivència, refugiar-se en històries fictícies facilita l’exploració d’altres identitats. Aquest enfocament en l’entreteniment ajuda a reduir la depressió clínica i brinda un respir mental de la fatiga hospitalària, i transcendeix els límits de la malaltia a través del gaudi cultural. I així és com ho va entendre la Jess des del principi de la seva malaltia i, per descomptat, de l’escriptura del seu diari, uns recursos que apareixen de manera gràfica al còmic A los pechos me remito, amb imatges de concursos televisius, programes de ficció i, sobretot, amb molt d’humor, i potser construeixen de manera involuntària un efecte Jess.
A los pechos me remito.
Diario de supervivencia millennial para el cáncer de mama
Jess i David Güell
Norma Editorial, 2026
