És l’hora de passar comptes, de veure què diuen els nord-americans sobre el que ha significat la presidència de Donald Trump fins aquests moments, qui ha canviat tots els paràmetres de les relacions internacionals i qui ha insultat a tothom que li portava la contrària, ja sigui periodistes (als que ha amenaçat i ha intentat acomiadar) o membres del Partit Demòcrata que li demanaven comptes en un Congrés controlat fins ara per afins a la figura del líder del Partit Republicà. Un home que ha convertit la política en un aparador deplorable i amb un estil que han copiat tots els que han rebut el seu suport, des d’Abascal a Milei, passant per Netanyahu.
Sense assistència sanitària
En l’actualitat, més de 30 milions de nord-americans no tenen assegurança mèdica, 20 milions més han perdut la cobertura pública durant la seva presidència i a partir de l’1 d’octubre d’aquest mateix any els refugiats, sol·licitants d’asil o immigrants sense targeta de residència han quedat fora del Medicaid (el servei de salut pública). Al mateix temps, 100 milions més de nord-americans arrosseguen deutes econòmics per serveis mèdics, i alguns han hagut de vendre les seves cases i propietats per poder pagar els seus tractaments. Això significa que gairebé la meitat de la població té greus problemes per accedir a la sanitat. Segurament la xifra més elevada en la recent història de un pais considerat el més poderós del mòn i el més ric.
Per posar alguns exemples: una simple visita mèdica per tractar un encostipat a Nova York pot costar 600 dòlars. A la mateixa consulta, el metge que t’atén pregunta si vols fer-te un test covid, però t’avisa: pujarà 100 dòlars més la factura. Si la visita és més especialitzada i requereix utilitzar màquines, aleshores el cost s’eleva: un TAC amb contrast costa 20.000 dòlars.
Un amic nord-americà que va estar hospitalitzat 3 dies després que l’atropellés un cotxe quan anava en bicicleta per California, i li va arribar una factura de 150.000 dòlars. Només l’ambulància va costar-li 5.000 dòlars per un trajecte de 5 minuts.
Influència internacional
Malgrat tot, Trump ha aconseguit ampliar la seva influència internacional amb països que pretenen copiar les seves polítiques. Ha impulsat un gir a gairebé tot Amèrica Llatina, on els seus candidats han guanyat les eleccions arreu amb l’excepció del Brasil. No és d’estranyar doncs que el derrotat presidenciable Flavio Bolsonaro hagi fugit als Estats Units on s’ha proclamat líder del país, i, com és habitual, ha denunciat frau electoral. Ell —a diferència d’altres— sí que ha rebut el visat per poder romandre a la seu de l’imperi.
Malgrat tot, Trump ha aconseguit ampliar la seva influència internacional amb països que pretenen copiar les seves polítiques
Aquesta és una tàctica que s’ha repetit reiteradament quan els seus seguidors perden unes eleccions. Ell mateix va encoratjar l’assalt al Capitoli el 2021, al no reconèixer la victòria de Joe Biden. L’assalt va provocar 4 morts i 14 policies ferits. El primer dia del nou mandat, el 21 de gener de 2025, va signar indults i commutacions de penes per 1.600 persones processades per l’assalt.
La força de l’ICE
A alguns dels indultats per Trump els va faltar temps per allistar-se a la força de l’ICE (la policia d’immigració dels Estats Units) que ha estat acusada per la seva brutalitat a l’hora de perseguir immigrants. Nens i famílies separades en una lluita contra la immigració que també ha provocat una forta polèmica i ha originat por a sortir al carrer i milers de detencions i expulsions sense respectar cap dret.
Jo mateix vaig poder veure, a la bugaderia del barri de Brooklyn de New York on vaig viure unes setmanes, com un cartell anunciava els drets dels immigrants en cas de detenció. Què s’havia de fer i què no. El dret a no contestar i romandre en silenci, el dret a no obrir les portes de casa teva si no hi ha una ordre de detenció signada per un jutge i d’altres recomanacions. Igualment es podia percebre la por a les operacions policials a l’estació del metro de Myrtle-Wyckoff amb les corredisses de les persones que eren a l’exterior fent venda ambulant quan veien arribar les forces de l’ICE en recerca de noves preses a qui detenir i deportar, sense ni donar la possibilitat d’avisar ningú.
Una política que ha frenat l’entrada d’immigrants i que ha provocat que els demandants d’asil hagin caigut significativament. Centenars de milers de persones protegides contra la deportació van perdre aquesta seguretat quan es va eliminar l’Estatut de Protecció Especial. Aquest programa donava possibilitats de quedar-se a Estats Units si es considerava que no era segur per al sol·licitant de retornar al seu país d’origen. Aquest dret ha deixat d’existir en la política trumpista.
Això sí, hi ha excepcions per persones que ell considera aptes per viure als Estats Units: bàsicament persones amb alt nivell econòmic o també amb l’excepció feta pels descendents dels colons blancs de Sudàfrica pels quals les portes estan obertes al considerar que estan sent perseguits. Un fet que el govern de Pretoria nega i del qual no s’ha presentat cap prova.
Una de motoserra
La motoserra selectiva que ha aplicat Donald Trump ha acabat amb els subsidis als més necessitats i ha beneficiat als més rics del país amb retallades als impostos. El mateix Elon Musk ha destinat la xifra més alta mai donada a les candidatures republicanes al Congrés o al Senat. 276 milions de dòlars en suport als candidats que protegeixin els seus interessos. Un Elon Musk que va portar la motoserra a l’Administració nord-americana amb centenars de milers d’acomiadaments fins que van xocar pel pressupost del 2025 i va dimitir. L’1 d’octubre va tornar com assessor a l’antic departament de Defensa, ara anomenat departament de la Guerra, amb la feina de perfilar com seran les guerres del futur.
Malgrat les grans retallades i la seva política improvisada sobre els aranzels, que segons Trump havien d’omplir les butxaques dels nord-americans, la realitat és que el deute públic no ha parat de créixer, convertint-se en l’administració que més l’ha engreixat amb 40,17 bilions de dòlars, un 120 per cent del Producte Interior Brut. Mai havia estat tan alt, i la guerra de l’Iran l’ha fet disparar com mai. Espanya està per sota dels Estats Units ja que s’ha rebaixat aquests darrers anys i ara representa el 99,7 del PIB, per sota del deute de països com Itàlia, França o Bèlgica. El bo nord-americà era, fins ara, el valor més segur del món. Però amb l’increment del deute i la inflació, també han incrementat els interessos per comprar bons governamentals, fins a nivells que no es veien des del 2002.
Cap a l’aïllament
La motoserra també ha estat aplicada a les ajudes exteriors als països més necessitats causant una crisi sanitària i el repunt de malalties com el còlera o el xarampió a països com Guatemala, Haití o Sudàfrica. Això sí, va fer una excepció considerable amb els governs proclius com va passar amb Argentina on va fer un rescat històric per sostenir l’economia del president Javier Milei que s’estava enfonsant, amb uns 900 milions de dòlars transferits a les reserves del Banc central del país llatinoamericà en la segona meitat del 2025. La condició era que Milei continués a la presidència del país.
Després de la seva operació de captura de Maduro, els Estats Units s’ha apropiat de les reserves de petroli de Veneçuela, desobeïnt qualsevol llei del dret internacional igual com ha fet amb la demanda de Groenlàndia, on va pressionar fins obtenir un acord amb el govern de Dinamarca. Una obsessió per conquerir les zones d’influència i per fer-se amb els recursos naturals per les bones o les dolentes.
Cap respecte als drets humans
És aquest comportament de cap respecte cap a ningú sinó és a la seva pròpia colla. Fa pocs dies deia que «Noruega és un país de merda» al veure que el premi Nobel d’aquest any era atorgat a l’advocada i jurista sud-africana Navanethem Pillay, magistrada de la Cort Penal Internacional, pels seus esforços en la defensa dels drets humans. La Cort Penal Internacional és una d’aquestes institucions que l’administració Trump vol desmontar tant si com no, sancionant persones que hi han treballat sobretot després que haguessin dictat l’ordre de detenció internacional per Benyamín Netanyahu, acusat per el genocidi de Gaza. La mateixa actitud que manté vers les Nacions Unides, l’Organització Mundial de la Salut, els acords de París del 2015 sobre el canvi climàtic o l’Acnur, l’agència de l’ONU pels refugiats.
Qualsevol mena d’organització que doni suport a causes socials o humanitàries únicament mereix el menyspreu d’aquell que es considera l’amo del món, que vol estendre el seu imperi al preu que sigui i que vol quedar-se amb la majoria de recursos del planeta sense preveure ni de bon tros repartir el botí. Aquest és el món que pot avançar o retrocedir. El món on es defensin els principis bàsics dels drets humans, aquella declaració aprovada després de la Segona Guerra Mundial, el 10 de desembre de 1948, que en el primer article ens diu que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i que han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres, o un món on únicament prevalgui l’interès i el poder. Llegir-se avui la Declaració dels Drets Humans es un bon exercici per comprovar a on hem arribat com a societat.
Sense pietat
Que ningú esperi pietat d’un president que per celebrar els seus 80 anys va organitzar un combat de MMA, un dels esports més violents del món, als mateixos jardins de la Casa Blanca al mateix temps que destruïa una de les seves ales per fer un saló de ball. Que ningú esperi cap respecte a la declaració de drets humans, quan se li ha passat pel cap retransmetre l’execució a trets de Nidal Hassan, el primer militar que serà afusellat als Estats Units des de la Segona Guerra Mundial. Finalment es va tirar enrere per les crítiques rebudes.
Que ningú esperi que cap dels aliats europeus del president nord-americà, com ara Santiago Abascal, o el mateix Alberto Núñez Feijoo, parin la despesa militar del 5 % del PIB, uns 85 mil milions d’euros a l’any que hauran de sortir d’altres partides pressupostàries.
Ara els nord-americans decidiran si li tallen les ales al president, atorgant la majoria de les cambres als demòcrates o si podrà continuar la seva política fins al final, que implicarà intentar destruir l’Iran i mantenir la mateixa posició en la qüestió Palestina, com ja va prometre, i al mateix temps desfigurar al màxim el pes i la força dels europeus, on ens ha arribat el seu alè i el seu contagi.
Perquè com deia un article de la periodista Patricia Simón a la revista 5W ara resulta que defensar la llibertat, la igualtat, i en definitiva els drets humans es considera una polarització. Quina ironia. Ser woke, en definitiva tenir consciència social, és considerat ser un inocent o un tonto útil.
Encara que ens afectin com mai no podrem participar en les eleccions nord-americanes però aviat ens arribarà el nostre torn. El vot és l’única eina que pot frenar o accelerar aquesta deriva humana cap a un passat que es considerava superat.
