La frase “les crisis són oportunitats per al canvi” té plena aplicació en el cas de la guerra de l’Iran i la crisi del petroli que està provocant. L’encariment dels combustibles fòssils ja ens està afectant de ple i s’espera que el seu impacte negatiu vagi molt més enllà de la durada de la mateixa guerra, ja que la reparació de les infraestructures d’extracció de petroli tardarà mesos i repercutirà en l’encariment general de preus en una economia tan dopada i dependent d’aquest recurs.
L’oportunitat que molts percebem en aquesta crisi és que els governs haurien d’aprofitar l’escassetat temporal del petroli per accelerar la necessària transició energètica per fer front al canvi climàtic. Situacions com la que vivim posen en evidència la nostra nul·la sobirania energètica i la pobra implantació de les renovables arreu. El fet que en algunes comunitats autònomes l’increment de les instal·lacions solars i eòliques ha estat notable, no ens ha de fer oblidar que només un 25% de l’energia total consumida a Espanya prové de fonts renovables. La resta prové del petroli i del gas. Recordem que Europa ha ratificat el seu compromís de reduir les emissions d’efecte hivernacle en un 90% el 2040. L’esforç de descarbonització és majúscul, per això cal aprofitar qualsevol oportunitat per orientar totes les activitats econòmiques i en especial el transport per carretera, que és responsable de més d’un 30% de les emissions.
L’opció del Govern central
Davant la crisi actual, el Govern espanyol ha decidit esmorteir l’impacte de l’increment de preus del petroli, disfressant, amb la rebaixa de l’IVA, el seu preu real de mercat. Els preus són un bon senyal de l’escassetat i orienten les decisions dels consumidors. Si les mesures que es prenen debiliten aquest senyal, continuarem tots consumint benzina com si res no passés. Un Govern que persegueix l’equitat social ha de prendre, lògicament, mesures per ajudar a aquells sectors més vulnerables o més castigats per la crisi, però aquestes mesures han d’estar ben dirigides i acotades.
Probablement, la fórmula per fer arribar aquests ajuts específicament als sectors que ho necessiten pot significar més complicació i més feina per a l’administració, però massa cops hem comprovat, tant en l’administració central, com en la catalana, i en la d’altres comunitats autònomes, com l’error de repartir ajudes indiscriminadament es repeteix una vegada i una altra. Recordem, si no, quins sectors han sortit beneficiats, per exemple, de les subvencions a les instal·lacions solars o per rehabilitacions energètiques a les llars: una gran part no han anat a parar a les famílies amb dificultats, sinó a les de rendes mitjanes/altes que es podien permetre aquestes millores de les seves llars sense cap mena d’ajuda. El mateix error es repeteix en les subvencions indiscriminades als cotxes elèctrics, que acaben beneficiant a les rendes més altes. Aquestes ajudes i subvencions són oportunitats perdudes que no tenen cap efecte positiu sobre l’equitat social en la transició energètica. Rebaixar l’IVA per compensar encariments dels carburants no ens està ajudant ni a la reducció del consum de combustibles fòssils, ni a la transició cap a la mobilitat electrificada, ni a l’augment de l’equitat social.
El compromís internacional
Del 24 al 29 d’abril se celebrarà a Santa Marta (Colòmbia) una trobada de més de 45 països que tenen la voluntat d’impulsar la coalició global per accelerar l’eliminació dels combustibles fòssils. Espanya, que hi serà present, forma part, a més, de la Coalició de Governs per a l’Abandonament Progressiu dels Incentius als Combustibles Fòssils, incloses les Subvencions (COFFIS, acrònim en anglès). Els membres que en formen part s’han compromès a suprimir gradualment les subvencions ineficients als combustibles fòssils i a establir uns terminis per eliminar els incentius financers a la producció i al consum d’aquests combustibles, promovent la igualtat de condicions entre les indústries. Aquest compromís obliga els membres a publicar anualment els seus inventaris de subvencions als combustibles fòssils, i a tenir redactats els plans per a la seva eliminació gradual. En el cas d’Espanya, aquests compromisos no s’han acomplert. L’únic informe presentat, que no arriba ni a la categoria d’inventari, és de l’any 2024. Tampoc tenim cap full de ruta per a l’eliminació dels combustibles.
És just dir que el nostre país no és l’únic que incompleix, però no volem ser com aquells necis que es consolen amb el mal de molts. Necessitem un Govern que faci alguna cosa més que declaracions. La ruta cap a la descarbonització no serà un camí de roses, però no hi ha altra alternativa. De les dificultats que implica, n’hem de ser conscients tota la societat per acceptar de forma col·lectiva les mesures que cal prendre. Ja és hora que reclamem un ús eficient dels recursos públics, sempre insuficients. Els governs han de retre comptes davant dels ciutadans. Els diners públics són els diners de tots i, per tant, tenim el dret de reclamar que no es malgastin en mesures populistes que no ens estan beneficiant com a país, ni en la reducció de les desigualtats ni en la descarbonització de l’economia.
