Però aquesta actitud conformista no és un model vàlid de futur. En un món que es torna cada vegada més hostil — on la geopolítica torna a ser una competència de blocs, on la dependència tecnològica és una vulnerabilitat estratègica, on els aliats d’ahir ja no ho són tant — Europa no es pot permetre continuar sent un actor passiu.
Fins i tot l’informe que Mario Draghi va presentar el 2024 — un document dur, sense concessions — acaba sent, paradoxalment, una crida a l’acció. No perquè sigui optimista: no ho és. Si no perquè quan algú amb la seva autoritat posa el diagnòstic sobre la taula, la resignació deixa de ser una opció acceptable.
El problema d’Europa no és la manca de recursos, ni de talent, ni d’idees. El problema és d’actitud. Hem confós la prudència amb la por, i la regulació amb l’acció. Hem definit el nostre model no per allò que volem construir, sinó per allò que volem evitar. I això, en el món d’avui, ja no és suficient.
Necessitem passar a ser una Europa constructora. No és un canvi tècnic. És un canvi de mentalitat. I per fer-lo creïble, cal concreció: projectes tangibles, que un cop fets realitat demostrin a la resta del món que tenim la capacitat per afrontar els reptes del futur des dels nostres propis valors.
Aquí en proposo tres.
1. L’euro digital: un sistema de pagaments com a bé públic
Quan paguem amb targeta — ja sigui en una botiga de Barcelona, en un mercat de Berlín o en una plataforma de comerç electrònic de qualsevol país europeu — la transacció passa, quasi sempre, per infraestructura americana. Visa i Mastercard dominen el sistema de pagaments d’Europa de manera gairebé absoluta. No és un detall menor: és una dependència estructural que afecta milions d’euros en transaccions cada any, i sobre la qual Europa no té sobirania real.
L’euro digital és la resposta lògica a aquesta dependència. No és una idea revolucionària: és la versió del segle XXI dels diners en efectiu. Igual que els estats van decidir, fa segles, que la moneda física seria una infraestructura pública i no un negoci privat, l’euro digital proposa que els diners en format digital tingui la mateixa naturalesa. Una infraestructura comuna, innovadora i sobirana.
El Banc Central Europeu fa anys que treballa en el disseny de l’euro digital. La voluntat existeix. Ara cal accelerar i, sobretot, comunicar millor per què importa. Perquè no és només un projecte tecnològic, és per davant de tot un projecte de sobirania.
2. Un nou Twitter europeu
La comunicació política i social del nostre temps passa per un grapat de plataformes privades, majoritàriament americanes, gestionades per empreses que responen als seus accionistes — i, cada cop més, als capricis dels seus propietaris. Twitter, avui X, n’és l’exemple més clar: una eina que s’havia convertit en infraestructura real de comunicació i debat públic, en mans d’una sola persona que pot canviar les regles quan li sembli.
La pregunta és: podem des d’Europa fer una proposta diferent? La meva resposta és que sí, i que el moment és ara.
Però cal ser precisos. No estic parlant d’una aplicació estatal, ni d’una plataforma controlada des de Brussel·les. Proposo alguna cosa molt més intel·ligent i molt més d’acord amb la tradició i valors europeus: un protocol obert i neutral, construït i garantit des de l’esfera pública, sobre el qual el sector privat — i la societat civil — puguin construir els seus propis serveis.
Penseu en el correu electrònic. Quan enviem un email, usem un protocol estàndard i obert que ningú posseeix. Sobre aquest protocol, Google, Microsoft i milers d’altres serveis competeixen amb les seves interfícies, els seus algoritmes, les seves estratègies. Cap empresa controla el protocol en si. Ningú pot decidir demà que el correu electrònic deixa de funcionar, ni modificar les seves normes de funcionament.
El que proposo per a la missatgeria curta és exactament el mateix: un protocol, obert i inviolable, que garanteixi que les regles bàsiques — la identitat dels usuaris, la propietat de les seves dades, les condicions mínimes de moderació — no puguin ser canviades per cap empresa ni cap govern de manera unilateral. Les noves arquitectures tecnològiques avui disponibles permeten, per primera vegada, establir compromisos en el codi que cap actor extern pot violar. Ja no caldria confiar en la bona voluntat d’un CEO: les regles estarien gravades en la infraestructura mateixa.
Sobre aquest protocol, el sector privat construiria els seus clients: aplicacions amb el disseny que vulguin, els algoritmes que considerin, el biaix editorial que els defineixi.
De la mateixa forma que en el seu moment els estats europeus van impulsar les ràdios i televisions públiques — entesos com a infraestructures necessàries per a la democràcia, no com a negocis — i igual que van crear agències de notícies per garantir un flux d’informació sobirana, avui toca fer el mateix amb la comunicació digital. No és una idea nostàlgica: és la lògica de sempre aplicada al present.
I l’ambició hauria d’anar més enllà d’Europa. Un protocol d’aquestes característiques no s’hauria de construir exclusivament per als europeus, sinó per a tothom. Seria la demostració que Europa pot exportar innovació tecnològica feta des dels valors democràtics, del respecte a la pluralitat i de la sobirania de l’usuari. Un model alternatiu al capitalisme de plataformes americà i al capitalisme d’estat xinès. Una tercera via, genuïnament europea.
3. L’economia circular: sobirania de materials i energia
La sobirania no és només digital. Una de les vulnerabilitats estratègiques d’Europa és la dependència de matèries primeres i d’energia de tercers països. La pandèmia i la guerra a Ucraïna ho van evidenciar de manera dolorosa: cadenes de subministrament fràgils, dependències energètiques que es van convertir en eines de pressió geopolítica.
L’economia circular — la recuperació de materials, la generació i emmagatzematge d’energia neta — és una resposta europea a aquest problema que sovint es ven malament. S’explica com una política mediambiental, quan en realitat és una política de competitivitat i de resiliència. Un continent que redueix la seva dependència de materials i d’energia externa és un continent més fort.
Europa té un avantatge real en coneixement, en regulació i en actors que ja treballen en aquesta direcció. El que falta és impulsar-ho encara més, fomentant grans empreses europees, tractores d’innovació i llocs de feina de qualitat, com en el seu moment ho van ser Airbus o les grans empreses automobilístiques.
Si no és ara, quan?
Aquests tres projectes no requereixen inventar res que no existeixi. La tecnologia hi és. El coneixement hi és. Les institucions hi són. El que ha faltat fins ara és l’impuls per passar de les idees als fets, de la queixa a la proposta.
Vivim un moment excepcional. Les certeses de la segona meitat del segle XX — la cobertura de seguretat americana, l’ordre multilateral, la globalització com a destí inevitable — s’estan desintegrant en temps real. Pot ser un moment d’incertesa. O pot ser un moment d’oportunitat.
El que diferencia els actors que surten enfortits de les crisis dels que en surten debilitats no és la sort ni els recursos. És l’actitud. La disposició a decidir, a construir, a liderar. Europa ha tingut en el passat la capacitat de fer grans coses quan ha volgut: el Mercat Comú, l’euro, el pacte de Schengen eren projectes que semblaven impossibles fins que es van fer realitat.
Ara toca tornar a voler. I el primer pas és canviar el xip: deixar de definir-nos per allò que no volem, i començar a construir allò que volem ser.
Europa té una forma de ser pròpia. Ara ha de tenir el coratge de construir-la.
