Aquest estiu ha estat el més càlid registrat mai a Catalunya. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, més del 80% del territori ha presentat anomalies de temperatura iguals o superiors als tres graus.¹ Les onades de calor han tornat a activar alertes, protocols sanitaris i una llarga llista de recomanacions que, a hores d’ara, ja ens resulten familiars, com ara hidratar-nos, evitar l’activitat física durant les hores centrals del dia, buscar espais frescos, adaptar els horaris o reduir l’exposició al sol. Encara que, evidentment, tots semblen consells raonables i necessaris, rarament ens interroguem sobre qui es pot permetre seguir-los.
Evitar les hores de més calor és relativament senzill per a qui controla el seu temps de treball. Ho és molt menys per a qui, amb un contracte precari, ha d’enllestir una obra i encadena jornades dempeus a la intempèrie; per a qui cull la fruita a corre-cuita, abans que la calor no la faci malbé, sense roba adequada ni lloc on descansar; o per a qui reparteix comandes i cobra segons el nombre de lliuraments que fa en un dia. En l’àmbit domèstic, l’accés al confort tèrmic és també desigual. Refrescar l’habitatge depèn de tenir aire condicionat o, almenys, una llar ben aïllada, i alhora de poder assumir la factura energètica. Anar a un refugi climàtic pressuposa que n’hi hagi un a prop, que estigui obert, que ens hi puguem desplaçar i que no tinguem persones dependents al nostre càrrec. Protegir-se de la calor, en definitiva, requereix recursos, temps i capacitat de decisió.
La recerca sobre exposicions personals a l’estrès tèrmic ho mostra amb força claredat. Un estudi d’Alisa Hass i Kelsey Ellis va equipar 38 habitants de Knoxville, Tennesse, amb sensors higrotèrmics per saber quines temperatures experimentaven realment durant una onada de calor.² Els resultats van revelar una realitat socialment més complexa que la que ofereixen les estacions meteorològiques. Durant el dia, molts participants aconseguien reduir l’exposició a l’estrès tèrmic refugiant-se en espais interiors. A la nit, en canvi, les desigualtats emergien amb molta més força. Les persones de més edat, amb menys ingressos i menys nivell educatiu estaven més exposades a temperatures potencialment perilloses. Aquesta troballa és sociològicament significativa perquè documenta un fenomen gairebé invisible com és la desigualtat tèrmica nocturna a microescala. No veiem qui dorm en una habitació que no baixa dels trenta graus, qui pot encendre l’aire condicionat sense la basarda de la factura o qui acumula nit rere nit un xubec inquiet que mai no arriba a ser descans perquè l’habitatge no es refreda. La temperatura exterior pot ser la mateixa per a tot un barri; la temperatura que experimenten els seus habitants, no.
Alguns treballs recents centrats en analitzar com afecten les onades de calor les persones sense llar mostren que aquesta desigualtat pot arribar fins a l’extrem. A Phoenix, una de les ciutats més caloroses dels Estats Units, Justin Longo i els seus col·laboradors van equipar amb sensors deu persones sense llar i van comparar la seva exposició amb la de deu estudiants universitaris.³ Vivien sota la mateixa calor urbana, però certament no la vivien de la mateixa manera. Les seves trajectòries quotidianes i, sobretot, les possibilitats d’evitar l’exposició produïen experiències tèrmiques radicalment diferents. Investigacions posteriors de Jennifer Vanos i el seu equip han insistit en el mateix mecanisme. Les persones sense habitatge poden conèixer perfectament els riscos i intentar protegir-se, però la manca d’accés estable a espais climatitzats, transport, serveis o un aixopluc segur limita extraordinàriament les seves opcions.⁴
Això obliga a revisar una idea que trobem sovint en les polítiques d’adaptació, ja sigui de manera implícita o explícita: el supòsit que informar és una condició suficient per aconseguir que les persones actuïn. Malauradament, saber què hem de fer no significa necessàriament poder fer-ho. Entre el coneixement del risc i la protecció efectiva hi ha el que les ciències socials solen definir com a capacitat d’acció.
És aquí on la discussió sobre la renda bàsica pot adquirir una dimensió ambiental rellevant. Una renda bàsica consisteix en un ingrés regular, individual i incondicional, sense comprovació de recursos ni requisit de treball.⁵ Els seus defensors n’han destacat el potencial per combatre la pobresa, reduir la inseguretat econòmica o augmentar la llibertat real de les persones. Però una literatura creixent situa també la renda bàsica dins l’espectre de les polítiques ecosocials, mesures pensades per assolir simultàniament objectius de benestar, justícia social i sostenibilitat ecològica.⁶ La renda bàsica s’ha relacionat, en aquest sentit, amb una major autonomia, la reducció de la inseguretat laboral i la possibilitat de satisfer necessitats humanes sense fer dependre tot el benestar de l’expansió contínua del consum.
Una literatura creixent situa també la renda bàsica dins l’espectre de les polítiques ecosocials, mesures pensades per assolir simultàniament objectius de benestar, justícia social i sostenibilitat ecològica
La renda bàsica no faria baixar la temperatura. Tampoc convertiria automàticament un habitatge mal aïllat en una llar habitable. El seu interès radica en el fet que un instrument així podria ampliar el marge de maniobra de les persones davant les crisis ambientals. Disposar d’una base material estable pot facilitar el pagament de determinades despeses energètiques, permetre afrontar un desplaçament necessari, donar més marge per reduir temporalment una jornada o fer front a una situació inesperada sense que cada decisió impliqui posar en risc la subsistència.
Pensem, per exemple, en l’àmbit del treball assalariat. Les recomanacions públiques ens diuen que durant una onada de calor hem d’evitar esforços intensos en les hores centrals del dia. De fet, aquest mateix any la Generalitat ha aprovat un protocol específic per prevenir els efectes de la calor en el treball.⁷ Però qualsevol recomanació de protecció adreçada a la població treballadora pressuposa, en certa manera, que podem decidir quan i en quines condicions duem a terme la nostra jornada laboral. En moltes ocasions, l’exposició tèrmica està vinculada directament a la necessitat d’obtenir ingressos. Una major seguretat econòmica no eliminaria la necessitat d’una regulació laboral estricta, ni dels controls i les inspeccions laborals, però sí que podria reforçar la capacitat real de les persones per negociar, reduir o, en determinades circumstàncies, rebutjar condicions de treball perilloses.
Convé, però, evitar conclusions poc reflexives. En explorar el potencial ecològic de la renda bàsica, el debat acadèmic ja ha advertit que transferir diners, per si sol, pot ser insuficient.⁶ Per afrontar l’emergència climàtica, necessitem habitatges capaços de protegir-nos de la calor, energia assequible, transport públic, refugis climàtics, serveis sanitaris, espais verds, protecció laboral i xarxes de cures. Cal també limitar els consums més intensius en recursos i emissions. La renda bàsica només tindria sentit ecològic integrada en un sistema més ampli de benestar sostenible.
Sobre el paper, una renda també pot traduir-se en més consum material. No hi ha res inherentment proecològic en una transferència monetària. La clau de volta pot estar en com es dissenya i amb quines altres polítiques s’acompanya. És a dir, el seu potencial transformador rau menys a estimular el consum que a garantir autonomia, reduir inseguretats i permetre satisfer necessitats sense sotmetre cada aspecte de la vida a l’obligació d’obtenir ingressos del mercat.⁶
L’estiu del 2026 ens recorda que els desastres ecològics no afecten la societat en abstracte. Ben al contrari, els aiguats, els incendis o les onades de calor arriben a sistemes socials jeràrquics i interactuen amb desigualtats preexistents. Podem saber amb molta precisió quan arribarà una onada de calor; una altra cosa és garantir que tothom tingui els mitjans per protegir-se’n. Mentre la protecció davant la calor continuï essent una comesa estrictament individual, la calor se seguirà repartint segons la renda. Si la capacitat de protegir la salut depèn cada vegada més de disposar de temps, diners i autonomia, garantir una base material digna també hauria de formar part de les nostres polítiques d’adaptació climàtica.
Notes
1 Servei Meteorològic de Catalunya (2026). Avanç del butlletí de l’estiu del 2026: Estiu molt càlid, el més càlid registrat a Catalunya, i sec a la major part. Publicat el 2 de setembre de 2026.
2 Hass, A. L. & Ellis, K. N. (2019). “Using wearable sensors to assess how a heatwave affects individual heat exposure, perceptions, and adaption methods”. International Journal of Biometeorology, 63(12), 1585–1595. doi: 10.1007/s00484-019-01770-6.
3 Longo, J., Kuras, E. R., Smith, H., Hondula, D. M. & Johnston, E. (2017). “Technology Use, Exposure to Natural Hazards, and Being Digitally Invisible: Implications for Policy Analytics”. Policy & Internet, 9(1), 76–108. doi: 10.1002/poi3.144.
4 Van Tol, Z., Middel, A., Vanos, J. K. & Ferguson, K. M. (2025). “Overexposed and Understudied: Environmental Risks Among Older Adults Experiencing Homelessness in Phoenix, Arizona”. GeoHealth, 9(5), e2025GH001372. doi: 10.1029/2025GH001372.
5 Van Parijs, P. & Vanderborght, Y. (2017). Basic Income: A Radical Proposal for a Free Society and a Sane Economy. Harvard University Press.
6 Langridge, N., Buchs, M. & Howard, N. (2023). “An Ecological Basic Income? Examining the Ecological Credentials of Basic Income Through a Review of Selected Pilot Interventions”. Basic Income Studies, 18(1), 47–87. doi: 10.1515/bis-2021-0044; Langridge, N. (2024). “Unconditional Basic Income and a Degrowth Transition: Adding Empirical Rigour to Radical Visions”. Futures, 159, 103375. doi: 10.1016/j.futures.2024.103375. Vegeu també Langridge, N. (2026). Towards an ecological basic income: Examining unconditional basic income’s potential role in a degrowth transition. Tesi doctoral, University of Bath.
7 Generalitat de Catalunya, Departament d’Empresa i Treball (2026). Protocol d’actuació per prevenir els efectes de la calor en el treball. Abril de 2026.
