Quan parlem de pobresa, exclusió social o vulnerabilitat acostumem a mirar les dades. Quantes persones es troben en aquesta situació; quins recursos s’hi destinen; quins resultats s’obtenen. Tot això és important, però hi ha una qüestió que sovint passa més desapercebuda: com expliquem aquests fenòmens. I no és una qüestió menor. La manera com expliquem els problemes socials condiciona la manera com els entenem. I, sobretot, condiciona les respostes que considerem possibles.
La pobresa no desapareix perquè canviem les paraules. L’exclusió social no es resol inventant noves etiquetes, però això no vol dir que el llenguatge sigui irrellevant. Ben al contrari. No és el mateix afirmar que una persona està en situació de pobresa perquè no s’ha esforçat prou, que preguntar-nos per què una persona que treballa continua sense poder accedir a un habitatge digne. No és el mateix parlar de vulnerabilitat que parlar d’injustícia. Tampoc és indiferent limitar-nos a gestionar les conseqüències o atrevir-nos a discutir les causes que les provoquen. Per això les narratives importen.
No són només una eina de comunicació; són una eina de poder. Determinen què considerem normal i què ens sembla intolerable i decideixen quins problemes entren a l’agenda pública i quins queden amagats darrere la porta de casa. També influeixen en les solucions que ens semblen raonables i en aquelles que descartem abans fins i tot d’haver-les debatut. Qui construeix els relats no només descriu la realitat; també contribueix a modelar-la.
Si mirem enrere, veurem que els grans avenços socials mai no han estat només el resultat de dades o diagnòstics rigorosos. Els drets laborals, l’estat del benestar, l’avenç dels drets de les dones o l’ampliació dels drets de ciutadania han necessitat també relats compartits. Relats capaços de qüestionar allò que semblava natural i d’obrir la porta a altres maneres d’organitzar la vida col·lectiva. Cap transformació profunda no neix únicament de les evidències. Necessita també una història que la faci imaginable.
Cap transformació profunda no neix únicament de les evidències. Necessita també una història que la faci imaginable
Potser el problema és que avui disposem i gestionem més informació que mai, però de vegades tenim més dificultats per construir relats compartits. Vivim en una societat fragmentada. I aquesta fragmentació també afecta la nostra manera d’interpretar el món. Hi ha moltes veus, moltes experiències i molts discursos, però costa trobar marcs comuns que ens ajudin a entendre què ens passa com a comunitat.
El sector social tampoc no és aliè a aquesta realitat. De fet, és un dels principals productors de relats sobre les desigualtats. Cada projecte, cada memòria, cada campanya i cada informe expliquen una determinada manera d’entendre els problemes socials. Acostumem a pensar que la nostra feina consisteix a intervenir sobre la realitat, però també l’expliquem. I la manera com l’expliquem acaba tenint conseqüències. És aquí quan apareixen algunes preguntes incòmodes. Fins a quin punt hem adaptat el nostre llenguatge a les exigències de la gestió, dels sistemes de finançament o dels marcs administratius? Fins a quin punt hem deixat de parlar de desigualtat, conflicte, redistribució o drets per sentir-nos més còmodes parlant de processos, itineraris o competències?
No es tracta de rebutjar aquests conceptes, ja que formen part de la nostra feina. Però quan les paraules canvien, sovint també canvia allò que som capaços de veure. I de vegades la neutralitat aparent amaga una presa de posició molt concreta.
Hem desenvolupat una certa fascinació per les històries inspiradores. I és normal que sigui així. Necessitem exemples que emocionin, que connectin i que posin rostre a les dades per explicar que les coses poden anar bé. Però convé no perdre de vista alguns riscos.
Quan convertim els processos d’inclusió en relats individuals de superació, podem acabar transmetent la idea que tot depèn exclusivament de l’esforç personal. Com si les barreres estructurals fossin un element secundari i les excepcions expliquessin la norma.
Les històries que inspiren són necessàries, però també ho són les històries que incomoden. Les que ens obliguen a formular preguntes. Les que ens recorden que darrere moltes trajectòries individuals hi ha problemes col·lectius que continuen sense resoldre’s.
Potser un dels grans reptes del nostre temps és precisament recuperar narratives de comunitat. Relats que ens ajudin a entendre que els problemes socials no són fracassos personals. Que ens recordin que la pobresa, la precarietat residencial o la soledat no són experiències exclusivament individuals, sinó qüestions que interpel·len el conjunt de la societat. En un context marcat per l’individualisme, necessitem tornar a posar la interdependència al centre. Necessitem recordar una evidència senzilla: les persones no vivim soles i els problemes socials tampoc no es construeixen en solitari.
Potser un dels grans reptes del nostre temps és precisament recuperar narratives de comunitat. Relats que ens ajudin a entendre que els problemes socials no són fracassos personals
Les narratives pel canvi social no han de servir per maquillar la realitat ni per fer-la més amable del que és. La seva funció és una altra. Han d’ajudar-nos a veure allò que acostuma a quedar fora de focus, qüestionant el que massa sovint acceptem com inevitable. I han d’obrir espais per imaginar alternatives. Perquè les societats no canvien només quan acumulen evidències.
Canvien quan algunes explicacions deixen de convèncer, quan allò que semblava natural comença a ser qüestionat i quan apareixen noves maneres d’interpretar la realitat i, a partir d’aquí, noves possibilitats d’acció. És en aquest punt on les narratives es converteixen en una eina de transformació.
I potser la pregunta que ens hauríem de fer no és quines narratives necessitem per impulsar el canvi social, sinó quines narratives continuen impedint-nos imaginar-lo.
