Una imatge, qualsevol d’elles, val més que mil paraules? O caldria dir que reté millor la nostra atenció? Un edifici en flames, una cadira que vola en un aldarull, un deepfake polític o sexual: són escenes que ens capturen de seguida i semblen tenir un significat clar. Tant, que sovint ens fan oblidar el context en què es produeixen i les claus necessàries per interpretar-les.
La imatge fascina per la seva aparença de quelcom complet. Sembla que no hi falti res: n’hi ha prou de veure-la per creure que sabem què ha passat. Es presta a tota mena de judicis, elogiosos o condemnatoris. Un avantatge considerable en aquests temps en què tant ens lamentem de la manca de relat. Tanmateix, ni tan sols una imatge és completament transparent. Els sistemes d’IA —mancats de context— encara poden confondre el vermell d’una decoració nadalenca i el d’una escena sagnant. O poden classificar la cèlebre fotografia de la nena del napalm com a pornografia infantil.
Per als éssers humans, les imatges violentes o mòrbides tenen una capacitat particular d’atracció. Ens afecten, ens interpel·len i ens poden dur a tornar-hi una vegada i una altra com fan les televisions per captar la nostra atenció. En canvi, la violència verbal —que sorgeix als confins de la paraula ja sense arguments, i que es pot convertir en un projectil dirigit contra l’altre— resulta més tolerable. Deshumanitzar un rival polític o la companya de l’insti mitjançant insults impacta a mesura que augmenta el gruix del calibre, però el seu efecte resulta menys immediat que el dels vidres trencats d’un aparador. El llenguatge, a més, és ambigu: admet matisos, dobles sentits i usos diferents segons el context i la relació entre els qui parlen. Una mateixa paraula pot funcionar com una ofensa greu en un lloc i com una expressió de complicitat en un altre.
Deshumanitzar un rival polític o la companya de l’insti mitjançant insults impacta a mesura que augmenta el gruix del calibre, però el seu efecte resulta menys immediat que el dels vidres trencats d’un aparador
Vol dir això que les paraules són menys ofensives que les imatges? No necessàriament. Les imatges poden provocar una reacció immediata i concentrar la nostra atenció en un esdeveniment concret. Les paraules, en canvi, s’acumulen, es repeteixen i organitzen un discurs. Poden sedimentar l’odi i produir una polarització social i afectiva més greu. Quan una desqualificació deixa de ser un exabrupte aïllat i es converteix en una manera habitual de referir-se a un col·lectiu («feminazis», «moros lladres»…), contribueix a fixar una representació de l’altre i a legitimar el menyspreu envers ell. Aquí rau una diferència important. Les imatges ens permeten identificar una acció violenta i l’insult pot semblar menys greu, però el seu significat no s’esgota en el greuge puntual.
La paradoxa és que condemnem sempre amb més vehemència la violència que veiem que la violència que escoltem; la imatge d’una cadira que sobrevola el casc d’un policia que l’insult greu a la mare d’un líder polític, encara que vingui embolicat en una caixa de fruita. O ens escandalitza més el «curi» (mem escolar) que es burla d’un alumne o d’un professor, o el deepfake que despulla una adolescent, que el «grassa» o «puta» que ha d’escoltar cada dia als passadissos.
Allò verbal concentra més odi perquè no apunta a la closca sinó a l’essència de l’altre, al més íntim del seu ésser. Mentre la cadira colpeja un cos o el mem provoca la burla, l’insult reiterat no es limita a expressar hostilitat: pot convertir l’altre en algú indigne de respecte, algú amb qui ja no cal discutir ni reconèixer un terreny comú.
