Sí, efectivament, Barcelona té moltes ombres. Com totes les ciutats, la seva història s’ha vist esquitxada d’encerts i errors, de dominis i explotació, d’èxits i fracassos, és a dir, de llums i ombres. Tanmateix, no em refereixo a aquest tipus d’ombra, sinó a les reals, les que projecten volums físics, vius o morts, preferentment els primers, sobre el seu espai urbà.
Segons un estudi promogut per l’Institut de Salut Global (ISGlobal) de la capital catalana, és recomanable que la superfície total de les urbs contemporànies tingui un percentatge aproximat del 30% de cobertura vegetal o arbòria. Tanmateix, escassament el 8,7% de la població de la ciutat viu en aquestes circumstàncies. Això vol dir que Barcelona compta amb una certa presència d’aquest tipus de cobertura, però que aquesta es troba distribuïda per la ciutat d’una manera singularment irregular. Una circumstància d’aquestes característiques suposa l’aparició d’illes de calor en el seu entramat urbà, així com la possible aparició de l’anomenat estrès urbà, és a dir, el conjunt de respostes físiques i mentals que genera aquesta situació en aquelles persones sotmeses, en aquest cas, a incomoditats tèrmiques.
Barcelona compta amb una certa presència d’aquest tipus de cobertura, però es troba distribuïda per la ciutat d’una manera singularment irregular.
Un altre estudi, en aquesta ocasió elaborat per la Diputació de Barcelona seguint els criteris de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Ministeri de Salut espanyol, situa en 6,6 els metres quadrats de zona verda per habitant necessaris a Barcelona (sense comptar Collserola), quan les recomanacions d’aquesta agència de les Nacions Unides assenyalen, per a un urbanisme saludable, entre 10 i 15 m² per habitant, més del doble si escollim el punt més alt de l’interval.
Un darrer estudi, més esperançador, realitzat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i que vincula la salut física i mental amb un medi ambient adequat, assenyala que, tot i que la superfície verda de la ciutat és insuficient, aquesta manté una certa distribució relativament equitativa al llarg dels seus carrers i places. Així, els barris amb una renda per càpita inferior a la mitjana municipal compten amb més verd urbà, només que aquest no es troba concentrat en infraestructures verdes, com ara parcs o grans àrees de vegetació, sinó repartit pel seu espai urbà, en voreres, places i petits jardins. Així, mentre que Pedralbes té accés a importants parcs periurbans, altres zones de l’interior de la ciutat no gaudeixen d’aquesta possibilitat, tot i que el seu espai públic es veu acompanyat d’una coberta vegetal important que, en certa manera, compensaria l’anterior.
A ningú no se li escapa que el canvi climàtic ja és aquí i que cal actuar amb celeritat. Les dinàmiques vinculades al clima actuen sempre a llarg termini. Estem parlant d’anys, dècades, per revertir la situació en el cas que hi hagués una voluntat decidida a escala global de prendre cartes en l’assumpte. No obstant això, ens queda, mentrestant, el què fer aquí i ara. Entre les tecnologies disponibles n’hi ha d’actives i de passives. Les actives serien els aires condicionats i la localització de refugis climàtics en edificis i equipaments públics i privats. Entre les passives, l’ampliació de la cobertura vegetal, la disposició de zones verdes accessibles i assequibles que permetin disminuir les temperatures i millorar els nivells de qualitat de vida d’àmplies franges de la població, sobretot d’aquelles que habiten en barris de les classes populars amb més necessitats.
Necessitem, per tant, ombres; que les ombres del seu futur siguin només les que projecten els arbres de l’èxit d’una ciutat preparada per al canvi climàtic.
