El problema de l’habitatge és inherent a la ciutat moderna. En el seu conegut llibre Contribució al problema de l’habitatge (1873), Friedrich Engels ja assenyalava com els obrers que arribaven a les ciutats angleses de l’època es trobaven no solament amb les dinàmiques d’explotació pròpies del capitalisme industrial incipient a l’interior de les fàbriques, sinó també amb les dificultats per accedir a un habitatge digne que no fos, a més, un nou focus d’abusos i d’extracció de beneficis.
De fet, una gran part de les polítiques urbanes i urbanístiques dels darrers 175 anys s’han destinat a l’ordenació de la ciutat i a la promoció d’habitatge. Tant és així que, com ja havia anticipat el sociòleg i filòsof francès Henri Lefebvre als anys setanta del segle passat, el sector de la construcció i el desenvolupament immobiliari s’havia convertit en un segon circuit de circulació del capital. Més de 50 anys després, i en determinats territoris, gairebé podem dir que ha passat a ser el primer.
En un context més proper, les polítiques d’eliminació del barraquisme van ser objecte d’atenció durant el franquisme, amb la creació de polígons d’habitatges inspirats en l’urbanisme modern, de categoria i qualitat diverses —n’hi ha prou de recordar els problemes d’aluminosi del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona, o la manca general de serveis i d’espais verds per a l’oci i l’esbarjo en localitats com Badia del Vallès—, però també per part de les noves administracions democràtiques sorgides de la Transició. En el cas de Barcelona, per exemple, els diferents governs d’esquerres i de centreesquerra, encapçalats pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), van emprendre una àrdua tasca de lluita contra els assentaments de barraques que hi havia en diferents punts de la ciutat, i van aconseguir, a començament de la dècada dels noranta, acabar pràcticament amb aquests. Tanmateix, paral·lelament, i amb una incidència especial durant les dècades següents, la institució municipal va deixar en un calaix una política d’habitatge públic més ambiciosa, de manera que, avui dia, l’accés a una llar s’ha convertit en la primera preocupació dels veïns i veïnes de la ciutat.
Ara bé, tot i que no és menys cert que els problemes socials esdevenen generals quan afecten de manera generalitzada les classes mitjanes, la problemàtica de l’accés a l’habitatge és transversal i inquieta, com no podia ser d’una altra manera, les classes baixes i populars en una mesura més gran. Així, si bé els ajuntaments socialistes, com va assenyalar en el seu moment l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, semblaven haver descobert en el neoliberalisme el seu instrument essencial per construir la Barcelona que desitjaven, i al fer això haurien deixat en mans del mercat la provisió d’habitatges, amb els efectes que tots coneixem, no és menys cert que aquesta mateixa deixadesa ha fet aflorar una nova forma de barraquisme, que ja no és l’horitzontal clàssic del franquisme, ni tan sols el vertical, propi dels polígons d’habitatges de baixa qualitat que van venir després, sinó un barraquisme lineal que ocupa els espais que la trama urbana d’una ciutat consolidada com Barcelona va deixant al seu pas.
L’existència de poblats de tendes de campanya alineades als marges de la Ronda Litoral, a les zones més amagades de les platges de la ciutat, als espais verds residuals entre infraestructures i equipaments com la Zona Fòrum, les obres de la Sagrera o la muntanya de Montjuïc, no és un efecte casual ni conjuntural, fruit d’una sèrie d’elements imprevistos i espontanis que n’han determinat la seva aparició, sinó la manifestació més explícita, visible i persistent de la manca de veritables polítiques públiques d’accés a l’habitatge per part de les institucions responsables.
En els estudis sobre desigualtat se sol citar aquella frase, atribuïda de vegades a Aristòtil i d’altres a Thomas Jefferson, el polític nord-americà, segons la qual «no hi ha res més desigual que tractar igualitàriament persones desiguals». Doncs bé, les polítiques d’habitatge, complexes i costoses en conjunt, no poden oblidar aquesta part de la població, que també són veïns i veïnes de Barcelona. És més, potser haurien de començar per ells i elles, atès que són el col·lectiu que pateix una desigualtat més gran.
