Durant molt de temps la resposta semblava senzilla. El poder estava fonamentalment en l’Estat. Per això construïm constitucions, parlaments, divisió de poders, tribunals independents, eleccions periòdiques i llibertats públiques. La democràcia liberal no pretenia eliminar el poder —quelcom d’impossible—, sinó distribuir-lo, vigilar-lo i evitar la seva concentració.
El problema és que bona part del poder del segle XXI ja no viu exclusivament allí.
Està, per descomptat, en els diners. Però també en qui controla les dades, els algorismes, les plataformes per les quals circula la informació i la capacitat de decidir què veiem i què roman invisible. Està en qui pot captar la nostra atenció, conèixer les nostres preferències, anticipar comportaments i influir en la conversa pública. El poder no ha desaparegut ni necessàriament s’ha afeblit: s’ha reestructurat.
A aquesta reestructuració s’afegeix una certa dilució de les seves fronteres. Actors que tradicionalment exercien influència o funcionaven com a contrapoders reclamen ara un espai propi de poder i actuen com a tals. El poder judicial, els mitjans de comunicació o els grans interessos econòmics no es limiten sempre a influir sobre el poder polític: intervenen en la definició de l’agenda pública i poden condicionar la seva capacitat de decisió. El poder s’ha fet més plural, però no necessàriament més democràtic.
I aquesta reestructuració no afecta solament a qui mana, sinó també a com es representa el poder, com es comunica i com aconsegueix adhesions. En aquesta nova escenografia apareix cada vegada amb major freqüència una figura política antiquíssima i, paradoxalment, perfectament adaptada al nostre temps: el xarlatà.
El xarlatà polític no és simplement algú que menteix. Diu veritats, mitges veritats i falsedats; promet coses incompatibles i pot contradir demà el que va sostenir ahir. Però la seva principal habilitat està en una altra part: sap captar l’atenció. El seu producte polític no és tant la coherència com l’espectacle, l’emoció i la capacitat d’ocupar permanentment la conversa.
El xarlatà polític no és simplement algú que menteix. La seva principal habilitat està en una altra part: sap captar l’atenció
Ven fum, com s’ha dit tota la vida, però ara disposa d’una formidable maquinària per a multiplicar el seu mercat. Simplifica problemes complexos, identifica culpables fàcilment recognoscibles, transforma adversaris en enemics i ofereix certeses allí on la realitat només permet dubtes. No necessita convèncer a tota la societat d’una mateixa veritat. N’hi ha prou amb mantenir mobilitzat al seu públic i aconseguir que cada nova provocació desplaci a l’anterior abans que algú pugui demanar-li comptes.
Moisès Naím ha descrit alguns dels mecanismes que fan possible aquesta transformació mitjançant les seves tres P: populisme, polarització i postveritat. No són exactament una ideologia, sinó instruments que poden utilitzar-se per a conquistar, exercir i conservar el poder. El populisme construeix la representació d’un poble enfrontat a unes elits; la polarització divideix l’escenari entre nosaltres i ells; i la postveritat aconsegueix una cosa encara més inquietant: que deixi de ser imprescindible distingir amb claredat entre la veritat i la falsedat.
El xarlatà contemporani no actua només: necessita escenari.
I l’escenari està construït per televisió, xarxes socials, plataformes i algorismes que competeixen per un recurs cada vegada més valuós: la nostra atenció. Tots tenen incentius per a privilegiar allò que sorprèn, indigna, espanta o enfronta. La moderació cotitza poc en l’economia de l’atenció; l’excés, en canvi, circula extraordinàriament bé.
Per això potser estem davant una cosa més profunda que l’aparició d’uns quants dirigents extravagants. Està canviant la pròpia escenografia del poder. L’autoritat ja no necessita representar-se únicament mitjançant la solemnitat institucional, el programa polític o la competència tècnica. Pot fer-ho mitjançant la provocació, la transgressió, la frase memorable, la proximitat impostada o fins i tot l’entreteniment. Qui domina l’escenari aconsegueix determinar, encara que només sigui durant unes hores, de què parlem tots els altres.
Mai havíem disposat de tanta informació i potser mai havia resultat tan rendible simplificar-la.
Però seria massa còmode responsabilitzar únicament a polítics i plataformes. Existeix un mercat de la indignació perquè també nosaltres l’alimentem. Mitjans de comunicació, empreses, partits i ciutadans participem en una competició per la nostra atenció. L’algorisme no va inventar les nostres emocions; va descobrir que podia convertir-les en un extraordinari model de negoci.
I l’atenció s’ha convertit així en una altra forma de poder. Qui aconsegueix decidir què ocupa la nostra ment influeix també en allò que considerem urgent, important o veritable. No controla necessàriament les nostres opinions, però pot condicionar l’ordre de les nostres preocupacions.
Arribem llavors al problema de fons. Michael Ignatieff ho ha resumit recentment amb una frase contundent: «Els diners és poder i no hi ha democràcia si no controles el poder». L’afirmació sembla una obvietat, però potser hem oblidat precisament les obvietats. Democràcia no significa únicament votar. Significa impedir que cap poder pugui escapar permanentment al control dels altres.
I si acceptem aquesta premissa, hem d’ampliar immediatament la pregunta. Qui controla les dades? Qui audita els algorismes? Qui estableix les regles de les plataformes? Qui decideix què pot fer una intel·ligència artificial? Qui limita les concentracions de capital capaces de condicionar governs i mercats? I qui respon quan decisions que afecten milions de persones queden amagades darrere de sistemes tecnològics que gairebé ningú comprèn?
No es tracta de substituir el poder privat per un Estat omnipotent. També el poder públic necessita límits, transparència i contrapoders. Es tracta de recuperar el principi que va donar origen a la democràcia constitucional: cap poder prou important per a condicionar les nostres vides hauria de quedar fora de control.
Potser per això la nostra preocupació pels xarlatans confon algunes vegades el símptoma amb la malaltia. Xarlatans sempre va haver-hi. Alló de veritablement nou és haver construït un sistema polític, econòmic i tecnològic que recompensa extraordinàriament les seves qualitats: simplificació, espectacle, emocionalitat, velocitat i absència de memòria.
La pregunta decisiva no és, per tant, per què apareixen. Apareixeran sempre.
La pregunta és una altra: per què s’ha pogut construir un món en el qual resulta tan fàcil convertir el xarlatanisme en poder?
