Per a això utilitzen 11 centres de comunitats d’aprenentatge que comparen amb les estadístiques oficials i generals de les avaluacions realitzades per la Generalitat de Catalunya en tots els seus centres.
D’una banda comparen un sol centre i, de l’altra, els altres deu. Tots ells, segons expliquen al text, tenen una certa trajectòria com a CdA i, a més, bons resultats.
El text va ser publicat a International Journal of Sociology of Education, una de les 13 revistes que edita el grup des de l’associació Hipatia Press.
It is very clear
Aquest text està signat per 17 persones, entre les quals es troben Ramón Flecha, Marta Soler, Rosa Valls i Lídia Puigvert, és a dir, les figures que porten més de tres dècades insistint en l’eficàcia de les seves intervencions.
Lucas Gortázar, investigador d’EsadeEcPol; Xavier Bonal, doctor en Sociologia per la UAB; i Manuel Fernández Navas, doctor per la Universitat de Màlaga, on és docent i investigador qualitatiu, han analitzat aquest text.
“És un despropòsit”, assegura Gortázar. “Té limitacions importants, sobretot metodològiques”, explica Bonal.
Per a Navas, hi ha diversos errors rellevants. El primer, la interpretació que es fa d’autors amb els quals no coincideixen, com Althusser, Bourdieu o Coleman. “En fan una caricatura”, afirma.
“És sorprenent —afegeix Bonal— amb quina lleugeresa tracten aquestes teories com a esbiaixades i incompletes per legitimar el seu posicionament amb l’acció comunicativa de Habermas, com si fossin posicions incompatibles, quan no ho són”.
El text compara els resultats d’un grup de comunitats d’aprenentatge després de diversos anys d’implementació amb els resultats de les avaluacions censals que es fan a primària a Catalunya.
Al costat d’aquesta anàlisi estadística, es realitzen entrevistes a docents, famílies i alumnat del centre principal que s’estudia.
Crítiques metodològiques principals
Més enllà d’això, Fernández Navas assegura que no es pot establir causalitat de la manera com es planteja al text.
“No hi ha cap variable de control”, apunta Gortázar, que afegeix que “no analitza dades d’alumnes, sinó agregats per centre” i utilitza “una mostra diminuta, cosa que fa impossible detectar canvis de manera fiable. No tenen potència quantitativa”.
Bonal també assenyala que no s’ha utilitzat un “contrafactual equivalent” i que emprar les dades generals de Catalunya “no substitueix un grup de control similar en complexitat social i trajectòria prèvia” als centres i grups analitzats.
Els centres utilitzats per a l’anàlisi estan consolidats en el temps i es destaca que han obtingut bons resultats. Tant Bonal com Navas assenyalen un biaix de selecció “que impedeix descartar aquest efecte”.
Com indica Bonal, el fet que hi hagi coincidència temporal entre les actuacions d’èxit i la millora dels resultats “no permet aïllar l’efecte propi de la intervenció respecte d’altres factors que poden coincidir en el temps, com ara canvis en la composició social dels centres”.
“La recerca —continua— no mesura amb precisió la intensitat o la fidelitat de les actuacions, cosa que dificulta estimar quin component produeix l’efecte”.
Debat sobre la causalitat
Al mateix temps, el text, cap al final, fa algunes afirmacions que, per a Fernández Navas, haurien d’haver impedit la seva acceptació com a paper científic. Cal recordar que es va publicar en una de les revistes de l’editorial Hipatia, vinculada al CREA.
“Alguns acadèmics continuen ancorats en la idea que la recerca necessita experimentació i grups de control”, afirmen els 17 autors. Gortázar recorda que el Premi Nobel d’Economia de 2019 i 2021 va recaure en investigadors “que han elevat l’ús de grups de control a un altre nivell per fer comparacions causals —una metodologia que s’està estenent ràpidament a la sociologia, la ciència política i l’educació”.
El text insisteix: “Alguns fins i tot consideren que és l’única manera de fer autèntica recerca científica. La realitat de la societat i de la ciència és molt diferent”, sostenen els signants.
Gortázar respon que no és l’única manera de fer ciència, “però si es treballa amb dades estadístiques per fer inferència —que és el que pretenen—, abordar la causalitat és la manera més honesta i rigorosa des del punt de vista intel·lectual i científic”.
En una línia similar, Fernández Navas —investigador qualitatiu— defensa la validesa d’aquest enfocament en molts casos.
Accepta la crítica al paradigma quantitatiu, “ben documentada des del paradigma interpretatiu i crític”, però adverteix: “aleshores no facis recerca per demostrar causalitat”.
“Diuen que és difícil demostrar la causalitat, però alhora suggereixen que la seva recerca demostra que les seves pràctiques són les millors i que la millora es deu a la seva implementació. Això és marcar les cartes”.
“La crítica als experiments —conclou— és, en el fons, una crítica a la possibilitat mateixa d’establir evidència causal en educació o en les ciències socials”.
