Close Menu
  • FUNDACIÓN PERIODISME PLURAL
  • EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
  • EL DIARI DE LA SANITAT
  • EL DIARI DEL TREBALL
  • REVISTA XQ
  • CATALUNYA METROPOLITANA
  • CULTURAES
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube
SUBSCRIU-TE
  • CAT
Catalunya Plural
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
  • CAT
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
Catalunya Plural
Inici » «Sabia que podia recórrer a tu; m’ajudaries, però no m’alliçonaries»
Educació

«Sabia que podia recórrer a tu; m’ajudaries, però no m’alliçonaries»
Aquí tienes la versión en castellano «El meu pare era un treballador i ell sempre deia que preferia una escola en un lloc saludable de Barcelona que no pas gastar-se els diners intentant tenir un apartament a no sé on. No vam anar gairebé mai de vacances, però ens va pagar l’escola», recorda. Eren tres

Ana Basanta21 de July de 2026 - 07:30
Compartir Facebook Twitter Email WhatsApp
Aquí tienes la versión en castellano

«El meu pare era un treballador i ell sempre deia que preferia una escola en un lloc saludable de Barcelona que no pas gastar-se els diners intentant tenir un apartament a no sé on. No vam anar gairebé mai de vacances, però ens va pagar l’escola», recorda. Eren tres germans, l’Ismael era el mitjà, i tots tres van passar per la Virolai..

La seva tutora de primer de BUP, quan tenia 14 o 15 anys, va ser la Coral Regí, que llavors tenia poc més de 20 anys. L’afecte i la disciplina eren les senyes d’identitat del centre: «M’havien repetit molt que primer de BUP era molt difícil. Va ser el primer any que vaig estudiar de debò, en ferm, i la Coral em va ajudar molt».

L’Ismael no tenia problemes acadèmics. De fet, la seva antiga tutora el defineix com un alumne molt treballador i amb moltes ganes d’aprendre: «Era una combinació perfecta. Jo tenia molta confiança en ell. Era una persona molt honrada, realment per a ell l’important era aprendre. I sempre preguntava a classe, a mi m’encantava. Tenia un interès per aprendre molt gran».

coral regí
Coral Regi: «El professor és un acompanyant, és com un enzim, que facilita l’aprenentatge però no intervé perquè, al final, és l’alumne el que apren. L’important d’un professor no és el que ensenya, sinó el que l’alumne aprèn». | Pol Rius

La pantalla de l’ordinador els separa, perquè ell està treballant a Galícia, però la proximitat entre tots dos sobrepassa el monitor. Recorden que l’Ismael era molt xerraire, que a vegades s’avorria a classe i distreia altres companys. La Coral li posava uns límits molt clars i, avui dia, per a l’Ismael és difícil separar la Coral docent de la Coral amiga. «A mi, la Coral i l’escola en general em van ajudar molt a generar-me autonomia i responsabilitat. I la meva forma de portar els equips humans sempre és aquesta. A vegades, notes el tipus d’ensenyament que tens quan compares amb altres persones; quan vaig anar a la universitat, vaig veure que la relació que nosaltres teníem amb el professorat de l’escola Virolai, altres escoles no la tenien. Aquesta capacitat nostra de parlar, discutir i discrepar amb el professor, que no té res a veure amb no tenir-li respecte, altres no la tenien.»

La Coral té molt present que, durant unes convivències, l’Ismael era el seu ajudant. Ell era alumne, però també actuava com una mena de monitor. Van fer unes passejades per la muntanya, ell anava el primer del grup, d’uns 30 alumnes, i ella tancava la fila. «Ell tenia l’autonomia, la capacitat i la responsabilitat d’estar pendent de tot. Fer això ara semblaria molt difícil, però en aquell moment es tractava d’apostar per la responsabilitat dels alumnes».

Autonomia i estima

Aquesta responsabilitat i confiança mútues van donar lloc a un vincle afectiu entre professorat i alumnat. En aquest educar les persones perquè siguin autònomes, afirma la Coral, hi ha una exigència i una estima cap a l’alumne.

Quan l’Ismael va arribar a la universitat, no es va desvincular de «la Viru», com l’anomena durant la conversa, sinó que feia classes particulars i cursets d’estiu. Amb el temps, també va fer substitucions, va acompanyar algun viatge de fi de curs i l’alumne es va convertir en company de feina.

En aquest educar les persones perquè siguin autònomes, afirma la Coral, hi ha una exigència i una estima cap a l’alumne

No hi havia dubte que l’Ismael era bon estudiant, però gran part del vincle amb la Coral va venir també per les converses que tenien a nivell de relacions socials. La Coral i una altra professora, la Neus, parlaven amb ell de temes personals i afectius, i van tenir «mil converses» sobre com aproximar-se a les noies.

De fet, l’Ismael va conèixer la Mònica, actualment la seva dona, a la Virolai. Ell impartia una formació d’actualització per a persones a l’atur i la va conèixer en aquest curs. La Coral fa broma d’aquest episodi en què ell va trobar parella a l’escola, després de treballar tant la confiança i les relacions: «En realitat, li vam organitzar uns cursos perquè pogués trobar nòvia!». I es desfà en elogis sobre la parella: «S’entenen molt bé, han sigut capaços de fer moltes aventures. Heu sigut molt valents. Heu passat moments en què les coses no han sortit tan bé i heu estat units tots. En això recordo molt també els teus pares, l’esforç per poder estar a l’escola, per ajudar… Al final, l’important és estar junts i ser valents i mantenir-se en totes les situacions».

coral regí
Ismael Callejón: «El meu pare era un treballador i ell sempre deia que preferia una escola en un lloc saludable de Barcelona que no pas gastar-se els diners intentant tenir un apartament a no sé on. No vam anar gairebé mai de vacances, però ens va pagar l’escola». | Pol Rius

L’admiració entre tots dos és visible. L’Ismael ho té clar: «La meva sort és que vaig generar vincles amb professors que al final han sigut amics. I això és impagable». Sobre la Coral, destaca que té una qualitat espectacular: «És capaç de posar-se en una situació, de generar una confiança extrema amb qui parla. En sap molt, però mai dona lliçons. I té una humilitat que fa que ella sempre surt de l’equació, i ajuda moltíssim a tothom a obrir-se i a fer-ho bé. Tu saps que pots anar allà i que no donarà lliçons, donarà consell, t’ajudarà, però no t’alliçonarà».

Els seus fills també van estudiar a la Virolai

L’Ismael i la Mònica van anar a treballar a l’Equador i temps després van tornar a Catalunya, a Igualada. Ell tenia molt clar que el lloc on volia que estudiessin els seus tres fills, dos nois i una noia, era la Virolai, i van estar durant un temps entre Igualada i Barcelona: «Costava mantenir dues cases, però pensàvem que el millor que li podíem donar als nostres fills era això».

I què tenia aquesta escola que va fer que tornessin a Barcelona? Quan l’Ismael i la Mònica es van traslladar a Equador, els fills bàsicament parlaven català. Van estudiar a una escola internacional americana, però al principi no parlaven anglès. «Se’n van sortir, com tots els nanos, i els pares vam estar on toca, acompanyant-los.» «El que no volíem, quan tornéssim, era que fossin els nens estigmatitzats. Jo sabia que anant a la Virolai, el bagatge que tenien aquests nanos seria positivitzat, que en lloc de ser un problema seria un element més per a treballar a la classe.»

La Coral ressalta que, a més, els fills tenien unes estratègies de comunicació i un treball globalitzat que ja havien fet prèviament a l’Equador i es van sentir còmodes a la Virolai. «A més, eren com els seus pares, molt treballadors i amb moltes ganes d’aprendre.»

L’Ismael no va dubtar: «Necessites una escola on això no t’ho treguin. Tan disruptiu és el xaval que està inquiet, que té altes capacitats, com el que té menys capacitats. Manegar una classe és dirigir tot això. S’ha de reconèixer que a la Virolai ajuda a tothom per no deixar cap alumne a la cuneta».

Tan disruptiu és el xaval que està inquiet, que té altes capacitats, com el que té menys capacitats. Manegar una classe és dirigir tot això

La Coral afegeix: «No vol que ningú es quedi fora». «En el fons, és aconseguir que cada alumne visqui d’acord amb el que li agrada, que sigui feliç i que no se senti mai ni limitat, ni menys valorat, ni tallat d’expectatives.»

ismael callejon
L’Ismael, quan era alumne de l’Escola Virolai.

Els tres fills també han tingut de professora a la Coral. De fet, un d’ells s’assembla moltíssim al pare i per a la docent, que va arribar a ser directora de la Virolai durant 35 anys, era com tornar a veure un Ismael preadolescent, amb molt dinamisme, molt treballador i molt bona persona.

«Aquesta història», intervé la Coral, «em fa pensar que ser professor, ara que hi ha una tendència a dir que és horrorós, que els alumnes no ens estimen i que les famílies no entenen el que fem, no és cert. La meva visió és de famílies absolutament compromeses que venien a l’escola aquí a escoltar, que treballàvem plegats perquè es crea un vincle de confiança i de respecte». El factor de la confiança, assegura, és clau per treballar plegats: centre, famílies i alumnat. «Estem aquí per ajudar-nos. L’important és estimar, crear vincle, i és un afecte que no és nyo-nyo, que és de confiança».

La conversa deriva cap a la resta de la família i sobre quan vindran a Barcelona. Com que l’educació és un tema que els interessa, ràpidament redirigeixen el diàleg. Diuen que ha de ser un treball conjunt entre família i escola, si bé l’Ismael fa èmfasi en la responsabilitat de la família i en què s’han de posar límits des de casa, i la Coral se centra en col·laborar des de la confiança.

L’essència de l’ensenyament, per a l’enginyer i també docent, és «que l’alumne tingui clar que el professor està al seu servei. Hi ha molts professors que tenen el saber, però el professor és una eina més que té l’alumne per poder pujar l’escala».

Així ho veu la Coral Regí, que actualment és assessora educativa: «El professor és un acompanyant, és com un enzim, que facilita l’aprenentatge però no intervé perquè, al final, és l’alumne el que aprèn. L’important d’un professor no és el que ensenya, sinó el que l’alumne aprèn».


Article original de El Diari de l’Educació.

Diari de l'Educació mestres de la nostra vida
Ana Basanta
Ana Basanta

Periodista i escriptora. Des del 2023, directora del Diari de l'Educació. Llicenciada en Història i en Ciències de la Comunicació. Especialitzada en temàtiques socials. Autora dels llibres "Doctor, no voy a rendirme", "Días que valieron la pena" i "Líbano desconocido", entre d'altres.

Banner Description
Banner Description

Articles relacionats

Mutare Educació: un espai on creure en l’educació des de l’esperança

Mar Domènech

Connexions que enriqueixen, generacions que s’uneixen a través del joc

Nuria Penín

«La responsabilitat en cap cas és dels centres educatius»

Ana Basanta
Contacta’ns

Pol Rius Filgueiras
prius@periodismeplural.cat
publicitat@periodismeplural.cat
--
+34 932 311 247

Qui som

Catalunya Plural
Fundació Periodisme Plural
ISSN 22696-9084
Carrer Bailén 5, principal
08010 - Barcelona --

Les nostres xarxes
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube RSS
Amb el suport de
Amb el suport de
© 2026 Catalunya Plural
Disseny de Mario Trigo

Escriu una categoria o paraula clau