La situació és pitjor del que un pot pensar. Precisament, perquè no hi ha dades. No només no se sap quants nens, nenes i adolescents viuen en llars que seran desnonades, sinó que altres situacions de gran precarietat habitacional estan fora dels focus.
En els últims anys, les habitacions llogades en pisos compartits han crescut molt. I ja no són només estudiants qui ocupen aquests espais. També ho fan famílies. Per descomptat, en situacions de gran precarietat.
I n’hi ha més. Parlem d’altres persones que ocupen o subarrenden aquestes habitacions, que paguen un «lloguer» a algú que pot ser la propietat legal. O pot no ser-ho. Ho poden saber, o no.
El CGPJ és l’organisme que recull i publica més dades, però no són suficients. En els últims anys ja discrimina entre els llançaments (desnonaments) que procedeixen d’un impagament d’hipoteca, de lloguer o d’altres (ocupació, etc.). Però són només els casos en què ha mitjançat un jutge i una comissió judicial ha arribat a l’habitatge en qüestió i ha executat el desnonament.
Hi ha una quantitat incerta i desconeguda de persones que no esperen la comissió judicial i se’n van abans que es produeixin els successos als quals, des de la creació de la PAH, estem més que acostumats a veure. Aquestes situacions no es computen, de manera que la mobilitat de persones, famílies senceres, queda fora del radar de l’Administració pública.
Societat civil organitzada
Des de fa alguns anys, a més, els llançaments tenen més relació amb el lloguer que amb l’impagament hipotecari. La PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), tristament, ha deixat el buit en gran manera al Sindicat de Llogateres, una organització descentralitzada que rep diferents noms segons la província, la ciutat, fins i tot el barri.
El Sindicat a Barcelona, i uns mesos després a Madrid, va elaborar i publicar un protocol per als centres educatius. L’objectiu és que tinguessin un full de ruta mínim per fer front a les situacions de desnonament de l’alumnat dels seus centres.
El 2024, un poc abans, va aparèixer a Salt un col·lectiu de professorat anomenat Docents pel dret a l’habitatge digne, que redacta un manifest després de detectar una gran quantitat de desnonaments entre els seus estudiants.
Al cap de poc temps, apareix a Barcelona Docents 080. Els números fan referència al codi postal de la província. Aquest col·lectiu, juntament amb l’Observatori DESC, van elaborar un informe amb el qual van voler, explica Lucía Delgado, de l’observatori, posar números a la intuïció.
Van llançar una enquesta en línia als centres signants del manifest, entre 300 i 400 en aquells dies. Van respondre’n 47. Els seus claustres van comentar que havien detectat 217 menors en situació d’espera per a un desnonament, als quals se sumaven 180 que vivien en pensions. Ja estaven fora del mercat de l’habitatge convencional.
Després d’aquest treball, també van veure la necessitat de redactar materials que poguessin utilitzar els docents en el seu dia a dia. El resultat va ser la publicació de la Guia d’actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge.
El pas següent ha estat posar a disposició del professorat una sèrie d’impresos emplenables amb els quals ajudar les famílies en situacions complexes. Amb aquestes actuacions, diu, «no advoquem tant pel dret a l’habitatge, sinó que obrim una via per defensar la infància pel dret a l’educació».
Per a Delgado, «la inacció de la institució genera nens i nenes desnonats».
Sense dades, no hi ha polítiques
Sense informació ni dades és molt complicat que es posin en marxa polítiques públiques que puguin donar una resposta correcta davant el repte de l’habitatge.
Per a Delgado no es tracta tant d’un problema de «mala fe com d’incapacitat». Per a ella, les dades hi són, però no estan sistematitzades. Quan es van llançar a fer el seu informe va ser després de demanar dades de desnonaments al Consorci d’Educació de Barcelona, als Serveis Socials de la ciutat i a la Regidoria d’Habitatge, i no rebre cap informació.
«Quan es parla de protegir la infància, es converteix en paraules buides. Pots protegir allò que coneixes», diu Delgado. Per a aquesta investigadora i activista, a més, es tracta de «un drama, una situació generalitzada i no casual», que afecta persones de barris empobrits, però no només.
Delgado es va vincular gairebé des de l’inici a la PAH. Explica que fins al 2013 el CGPJ, quan oferia les dades de llançaments, ni tan sols separava els relacionats amb les hipoteques dels lloguers. Tampoc qui desnonava, si un particular, un banc, una empresa. Ni a qui es desonava, si a una família, una persona, un nucli monomarental…
Per a ella es tracta, d’alguna manera, de «no voler visibilitzar la situació per no haver d’actuar». Si el CGPJ té dades, si els serveis socials també en tenen d’altres sobre la situació de les famílies, o fins i tot els centres que saben qui es mou a mitjan curs, es podrien centralitzar d’alguna manera per conèixer millor la realitat de les famílies.
El repte de l’habitatge
Quan es parla d’habitatge no només parlem d’hipoteques cada vegada més complicades d’aconseguir per les condicions que exigeixen els bancs. El mercat del lloguer s’ha tornat una autèntica guerra sense quarter, una eterna entrevista personal per intentar aconseguir un pis.
Carmela del Moral, responsable de Polítiques d’Infància de Save the Children, explica que les famílies es troben dificultats específiques per aconseguir un lloguer. «És moment de parlar de l’habitatge, no només com un problema per als i les joves que volen emancipar-se, sinó també des de la perspectiva de la infància», compta.
Encara que sembla innecessari, es fa obligatori explicar que «l’habitatge és un espai fonamental per a nenes, nens i adolescents (NNA). És el lloc on es desenvolupa la seva criança, important per a la seva educació i per a qüestions com el benestar, el creixement, la salut mental».
En aquest sentit, recorda que els habitatges en mal estat o les dificultats de la família en relació amb aquest repercuteixen en la salut física i mental. Parla de llars amb humitat o que no poden mantenir una temperatura constant al llarg de l’any. A això s’hi suma l’impacte de l’estrès que provoca en la seva família tenir dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer.
En els últims anys, a més, s’hi uneix una altra pràctica que ha deixat de ser privativa d’estudiants: compartir pis. Ara, cada vegada en major mesura són famílies monomarentals o d’origen migrant les que es veuen en l’obligació de subarrendar habitacions en pisos que comparteixen amb altres famílies.
Cada vegada en major mesura són famílies monomarentals o d’origen migrant les que es veuen en l’obligació de subarrendar habitacions en pisos que comparteixen amb altres famílies
Com explica Delgado, «una nena que viu en una pensió durant dos anys, amb quatre persones en una habitació, no pot estudiar, no té un espai digne on desenvolupar-se com a persona».
En l’informe Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d’exclusió residencial i social, elaborat per l’Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade i l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona, expliquen que «els nens necessiten un entorn segur i estable per al seu desenvolupament físic, emocional i cognitiu. No disposar d’un espai adequat i segur on poder descansar, jugar o estudiar afecta negativament el seu benestar i el seu desenvolupament personal».
Impacte en l’educació
No només és que aquestes noies i nois hagin de lidiar amb situacions d’amuntegament o estrès important. Que estiguin a l’espera d’un desnonament, amb el que això suposa. No tenir un espai per estudiar dificulta enormement l’avenç en els estudis.
«L’any passat, quan preguntaves a un grup de professors, era molt freqüent qui tenia un alumne en situació imminent de desnonament o una noia que vivia amb la seva família amuntegats en un pis. Sense taula per estudiar, vivint amb estranys.» Ho explica José Miguel Espinosa, professor de secundària en un institut del barri madrileny de Carabanchel.
«Aquests xavals han d’estudiar, estan molt blocats, viuen en una situació en la qual tots els diners se’ls menja el lloguer», conta.
L’informe d’Esade i Càritas, elaborat en part amb el testimoni de persones que atenen a Càritas, recull que «els nens que creixen en condicions d’amuntegament i falta de privacitat poden arribar a experimentar problemes de conducta, dificultats en el rendiment escolar i problemes emocionals com ansietat i depressió».
Un dels problemes fonamentals és la dificultat del professorat per detectar alguns d’aquests casos. Les noies i els nois no solen compartir la seva situació fins que és molt difícil o impossible donar-hi resposta. La vergonya i l’estigma pesen sobre les seves esquenes, com comenta Espinosa.
Un dels problemes fonamentals és la dificultat del professorat per detectar alguns d’aquests casos. Les noies i els nois no solen compartir la seva situació fins que és molt difícil o impossible donar-hi resposta
Aquest docent conta que de vegades s’assabenten perquè la mare, després d’una avaluació inicial, explica que estan vivint subarrendats en una habitació i que els volen fer fora o que els estan estafant, perquè la persona a la qual paguen no és la propietària legítima de l’habitatge. Recordem que moltes famílies sense recursos i/o d’origen migrant ho tenen especialment difícil per entrar en el mercat de l’habitatge a Espanya.
Lucía Delgado explica que en la guia que han editat donen algunes claus per a la possible detecció de situacions problemàtiques amb l’habitatge. Entre els possibles senyals hi pot haver canvis en l’assistència de l’alumne, dificultats de concentració, estrès, falta de roba adequada i alteracions en el comportament.
Situacions que poden veure’s, per exemple, quan un estudiant acaba vivint en una altra província. Espinosa explica que coneix casos d’estudiants les famílies dels quals s’han mudat a més de 100 km i cada dia acudeixen a classe al mateix centre a Madrid.
Espinosa conta també que amb el Sindicat de Llogateres s’ha organitzat un punt als centres educatius. Cadascú ho du a terme com pot. Amb informació en un tauler d’anuncis sobre recursos als quals les famílies tenen accés, amb informació a les reunions inicials amb les famílies perquè es puguin recolzar en el centre, amb docents referents als quals les noies i els nois poden acudir.
Quan els arriba un cas des d’Orientació o directament, si el xaval és gran, es parla amb ell. Si no, es parla amb la família per posar-la en contacte amb una persona de referència del Sindicat de Llogateres. Ell i altres companys són enllaç amb el mateix sindicat, donen un cop de mà a Orientació realitzant informes, acompanyen les famílies a les assemblees o a serveis socials. «Gairebé sempre, mares soles, migrants, per a les quals l’idioma és una barrera.» «És un acompanyament en el qual escoltes les persones, intentes que no se sentin culpables.»
Lucía Delgado conta que «les nenes, nens i adolescents continuen anant a les escoles, perquè fins i tot amb desnonament, les famílies continuen l’escolarització perquè el centre és un espai de refugi, l’únic que els queda després del desnonament».
«L’habitatge és el factor més gran de desigualtat. També per a infants», explica Delgado, «per als quals es converteix en un factor de desigualtat brutal. Els impedeix tenir una educació digna i de qualitat, com a la resta de noies i nois».
Referències
Guia d’actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge, Docents 080 y Observatori DESCA
Protocolo de actuación ante la crisis de vivienda para centros educativos del Sindicato de Inquilinas de Madrid.
Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d’exclusió residencial i social, de l’Observatori de l’Habitatge Digne de l’Institut d’Innovació Social d’Esade i l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona
Yo también vivo aquí. Vivienda, pobreza y derechos de la infancia, de Unicef.
