Què aprenen abans els infants quan entren a l’escola: les matemàtiques… o els prejudicis? Sembla una pregunta directa i molt senzilla, però les possibles respostes diuen molt més coses sobre nosaltres que qualsevol voluminòs informe educatiu.
Ens agrada pensar que l’escola és el lloc on comença el coneixement. Però abans que arribin els llibres, els exàmens o les pissarres digitals, els nens i les nenes ja han començat a aprendre moltes altres coses. Han après a observar. A repetir. A distingir qui sembla «normal» i qui és percebut com a diferent. Han sentit converses, silencis, bromes, pors i comentaris que, gairebé sense adonar-nos-en, també formen part del seu aprenentatge. Els prejudicis no formen part del currículum escolar. Però entren cada matí a les aules.
Parlar d’educació avui és parlar de molt més que de metodologies, competències o intel·ligència artificial. És parlar de la societat que construïm abans fins i tot que els infants tinguin eines per qüestionar-la.
En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, el nostre director, Pere Ortín, conversa amb Raquel Elá, mestra de primària des de fa més de dues dècades. Nascuda a Guinea Equatorial i arribada a Catalunya quan era una nena, ha conegut l’escola des de dues mirades molt diferents: primer com a alumna i després com a docent. Aquesta doble experiència li permet observar amb una enorme lucidesa les petites contradiccions d’un sistema educatiu que sovint es defineix com a inclusiu, però que continua arrossegant moltes inèrcies invisibles.
Perquè el racisme no sempre arriba en forma d’insult. De vegades adopta la forma d’una sorpresa quan una directora presenta una mestra i algú dona per fet que és una mare. O una monitora. O una treballadora de la neteja. De vegades apareix en una frase aparentment innocent dita per un infant que, en realitat, només està repetint el que abans ha escoltat a casa. De vegades és tan subtil que gairebé ni el sabem reconèixer. I és precisament aquesta quotidianitat la que el fa tan difícil de combatre.
La conversa amb Raquel Elá no busca culpables. Busca entendre com es construeixen aquests mecanismes invisibles des de l’escola i quin paper pot jugar la mateixa escola a l’hora de desmuntar-los. Durant molts anys hem parlat de diversitat com si fos un repte que l’escola havia de gestionar. Però, i si la diversitat no fos el problema? I si el veritable repte fossin els prejudicis amb què la mirem?
La conversa amb Raquel Elá no busca culpables. Busca entendre com es construeixen aquests mecanismes invisibles des de l’escola i quin paper pot jugar la mateixa escola a l’hora de desmuntar-los
Catalunya és avui una societat molt més plural que la de fa trenta anys. A les aules conviuen llengües, històries familiars, religions, accents i maneres diferents d’entendre el món. Aquesta realitat ja no és una excepció. La pregunta és si les nostres institucions educatives també han canviat prou per mirar aquesta realitat des d’una nova perspectiva o si encara continuem demanant als alumnes que siguin ells els qui s’adaptin a una idea massa estreta del que significa pertànyer.
La conversa no parla només de racisme. Parla també d’educació emocional, de convivència i del paper que han d’assumir els i les mestres en una societat cada vegada més accelerada. Vivim envoltats de pantalles, d’algoritmes, de notificacions constants i d’una velocitat que sovint no deixa espai per escoltar-nos. Les escoles incorporen ordinadors, eines digitals i intel·ligència artificial amb una rapidesa sorprenent. Però, de què serveix formar alumnes capaços d’utilitzar qualsevol tecnologia si abans no els hem ensenyat a escoltar, a dialogar, a gestionar els conflictes, a posar-se al lloc dels altres?
El gran repte educatiu del segle XXI no és tecnològic. És profundament humà perquè hi ha coses que cap màquina no podrà substituir mai. La mirada d’una mestra que detecta que un infant no està bé abans que ell mateix sàpiga explicar-ho. La confiança que transforma una autoestima fràgil. La conversa que desactiva un conflicte abans que esclati. L’acompanyament silenciós que ajuda un nen o una nena a sentir que aquell espai també és casa seva.
La tecnologia pot multiplicar informació. Però educar és construir vincles.
La conversa també aborda una altra qüestió que travessa la societat catalana actual. L’augment dels discursos d’odi, la normalització de determinats relats polítics sobre la immigració i la manera com aquestes idees acaben arribant, tard o d’hora, als nens i nenes, a les aules. Els mestres són sovint els primers a detectar aquestes tensions. I això converteix l’escola en un dels grans laboratoris democràtics del país on descobrim si els infants només aprenen continguts o també aprenen a conviure amb persones que no són iguals que ells.
Potser, de fet, la gran assignatura pendent no és només educar els fills de les famílies migrants. Potser qui necessita una educació intercultural molt més profunda és el conjunt de la societat ja que conviure no consisteix a tolerar l’altre, consisteix a entendre que l’altre també forma part del «nosaltres». En un moment en què el debat públic sembla cada vegada més polaritzat, aquesta conversa ens recorda una idea essencial: l’educació continua sent un dels pocs espais on encara podem interrompre la transmissió dels prejudicis abans que es converteixin en conviccions. No és poca cosa.
La conversa amb Raquel Elá va molt més enllà de l’escola. És una conversa sobre democràcia, sobre igualtat d’oportunitats, sobre identitat, sobre llengua i sobre el país que volem construir durant les pròximes dècades.
Perquè cada infant que avui entra en una aula no només està aprenent a llegir o a sumar. També està aprenent què significa conviure amb els altres.
