No escollim la família on naixem, els gens que heretem ni les oportunitats que trobem pel camí. Però vivim en una societat que acostuma a presentar l’èxit com una recompensa individual i el fracàs com una responsabilitat personal. La filòsofa política Jahel Queralt conversa amb Pere Ortín a Catalunya Plural TV sobre les promeses, les trampes i les contradiccions d’una de les idees més seductores del nostre temps: la meritocràcia.
Hi ha una pregunta aparentment senzilla que pot fer trontollar moltes de les nostres certeses: ens mereixem realment el que tenim? Ens agrada pensar que som els principals responsables de les nostres vides, que allò que hem aconseguit és el resultat del talent, les decisions i, sobretot, l’esforç. És una idea reconfortant, especialment quan les coses ens van bé. Però la història és força més complicada.
Hi ha una pregunta aparentment senzilla que pot fer trontollar moltes de les nostres certeses: ens mereixem realment el que tenim?
No escollim la família on naixem, els gens que heretem, el barri on creixem ni l’escola on estudiem. Tampoc decidim quines persones ens obriran una porta decisiva. Arribem al món amb unes cartes repartides per la biologia, la classe social i l’atzar. Després juguem, naturalment. Prenem decisions, treballem, ens esforcem, encertem i ens equivoquem. Però no tothom comença la partida amb la mateixa mà.
Jahel Queralt (Alcanar, 1982), professora de filosofia política a la Universitat Pompeu Fabra, jurista i doctora en Ciències Polítiques, fa anys que estudia les relacions entre el mèrit, la justícia i la desigualtat. Ha publicat recentment Ningú no mereix res, un llibre entre l’assaig i l’autobiografia que ofereix una defensa original de la meritocràcia: una que obliga a limitar les desigualtats, no malgrat el mèrit, sinó en nom seu.
En aquesta conversa amb Pere Ortín, s’endinsa en una qüestió especialment incòmoda: fins a quin punt podem considerar justes les diferències socials i econòmiques que atribuïm a les capacitats i els esforços individuals?
La meritocràcia tenia una ambició difícilment discutible. Volia substituir el cognom pel talent, l’herència per la capacitat i l’endoll per la competència. Davant d’un món on el lloc que ocupaves depenia de la família, la classe social o l’origen, defensava que les responsabilitats havien de recaure en les persones més preparades. Però aquella promesa d’igualtat també ha acabat servint per justificar desigualtats. Si algú triomfa, suposem que s’ho mereix. Si fracassa, sospitem que no s’ha esforçat prou.
Aquí apareix una de les contradiccions centrals de la conversa. Una cosa és reconèixer el talent i una altra és convertir-lo en superioritat moral. Volem que ens operi una cirurgiana excel·lent, que piloti un avió una persona qualificada i que els nostres fills tinguin bons mestres. Però estar capacitat per assumir una responsabilitat no significa ser una persona més valuosa que les altres. Ni concedeix automàticament el dret a recompenses econòmiques il·limitades.
Queralt i Ortín exploren també el paper de la genètica, la família, l’educació i l’atzar en les nostres trajectòries. Quina part del talent és realment nostra? On acaba el desig legítim d’oferir als nostres fills les millors oportunitats i on comença la reproducció dels privilegis? Reconèixer aquestes influències no significa negar l’esforç, sinó situar-lo dins d’una realitat molt més complexa que les històries individuals d’èxit.
La conversa aborda igualment una confusió profundament arrelada: identificar el salari amb el valor d’una persona. Per què una infermera pot cobrar molt menys que un alt directiu? Què remunera realment el mercat: la utilitat social, la capacitat professional, l’escassetat o el poder? I des de quan hem acceptat que el preu d’una feina pugui mesurar la dignitat de qui la fa?
Per què una infermera pot cobrar molt menys que un alt directiu? Què remunera realment el mercat: la utilitat social, la capacitat professional, l’escassetat o el poder?
Ens emocionen les històries de persones que aconsegueixen superar enormes dificultats i arribar molt lluny. Però convertir aquestes excepcions en la prova que tothom disposa de les mateixes oportunitats és una trampa. Que algú trenqui el sostre de vidre no significa que el sostre hagi desaparegut. Que una persona escapi de la pobresa no demostra que la pobresa sigui una elecció. Potser el fracàs d’una societat no consisteix en el fet que algunes persones no guanyin la cursa, sinó a organitzar una competició en què milions de persones ja han perdut abans de sentir el tret de sortida.
La conversa amb Jahel Queralt no busca respostes fàcils. Ens convida a discutir què entenem per mèrit, a reconèixer l’esforç sense convertir-lo en arrogància i a pensar la justícia més enllà de les històries dels vencedors.
Perquè, al capdavall, potser la pregunta més important no és si cadascú mereix exactament allò que té, sinó per què hem acabat acceptant que allò que tenim determina allò que valem.
Mira la conversa completa de Pere Ortín amb Jahel Queralt a Catalunya Plural TV. I després continuem el debat: vivim realment en una societat meritocràtica o hem après a anomenar mèrit a una part dels nostres privilegis?
