Les paraules també aixequen murs
Quan una persona es converteix en una amenaça? Quan travessa una frontera o quan algú decideix que n’hem de tenir por? I qui guanya quan ens preocupa més el veí migrant que els responsables de la precarietat, la crisi de l’habitatge o el deteriorament dels serveis públics?
Aquestes són algunes de les preguntes que travessen la nova conversa de Pere Ortín amb Eileen Truax a Catalunya Plural TV.
Periodista mexicana resident a Barcelona, Truax ha dedicat bona part de la seva trajectòria a investigar les migracions als Estats Units i a qüestionar els discursos polítics i mediàtics que converteixen milions de persones en sospitoses pel simple fet d’haver nascut en un altre lloc. La conversa parteix d’una idea essencial: la immigració no és només una qüestió de fronteres i lleis. És també una batalla per les paraules, les imatges i el poder d’explicar qui som.
Fabricar enemics per amagar responsabilitats
Les societats necessiten trobar culpables dels seus problemes. I les persones migrants, sovint sense poder polític ni capacitat de defensar-se públicament, es converteixen en el blanc perfecte.
La manca d’habitatge, la precarietat laboral o la crisi dels serveis públics tenen causes estructurals i responsables polítics i econòmics. Però el discurs racista ofereix una explicació molt més senzilla: la culpa és de qui acaba d’arribar.
Truax analitza com aquest mecanisme es repeteix als Estats Units, a Europa i també a Catalunya, amb discursos que apel·len a la inseguretat, la identitat i la por de perdre allò que considerem nostre.
De Trump a Europa: la política de la por
Les deportacions, les actuacions de l’ICE als Estats Units i les denúncies de maltractaments a les fronteres europees mostren fins a quin punt la deshumanització pot tenir conseqüències concretes. La por no afecta només les persones migrants. També pot servir per intimidar qui les defensa, normalitzar la vulneració de drets i debilitar la solidaritat.
La conversa ens deixa una pregunta molt complicada d’assumir: estem convençuts que allò que passa als Estats Units no està passant també aquí?
Catalunya: quan deixes de ser de fora?
La defensa de la llengua i la cultura catalanes no hauria de convertir-se en una excusa per excloure. Quants anys ha de viure una persona a Catalunya perquè deixem de considerar-la estrangera? Qui té dret a definir la identitat col·lectiva? I per què continuem exigint a les persones migrants que siguin víctimes exemplars o herois extraordinaris per reconèixer-los els mateixos drets que a la resta?
Truax convida a repensar les narratives migratòries i el paper dels mitjans. No n’hi ha prou amb donar veu a les persones migrants: cal reconèixer-les com a protagonistes de la vida política, cultural, periodística i social, amb capacitat d’opinar i decidir les idees i la narració sobre un futur compartit
Un periodisme que investigui el poder, no que amplifiqui la por a «l’altre»
La conversa també és una reflexió sobre la responsabilitat periodística. Les paraules «allau», «invasió» o «crisi migratòria» mai són innocents. Poden convertir persones en amenaces i transformar desigualtats estructurals en conflictes entre veïns.
Davant d’això, el periodisme ha de recuperar una de les seves funcions essencials: investigar qui pren les decisions, qui controla els recursos i qui es beneficia de la por. Perquè el racisme quotidià ofereix culpables fàcils, però deixa intactes les causes dels problemes. I potser aquesta és la pregunta més important que deixa oberta la conversa amb Eileen Truax:
Qui guanya quan aconsegueixen que tinguem més por del veí migrant que dels poderosos que retallen els nostres drets?
Subscriu-te al nostre canal de YouTube, activa les notificacions i comparteix aquesta conversa. Cada nova subscripció ens ajuda a fer créixer una comunitat que defensa el dret a pensar, discrepar i mirar el món des de perspectives diferents. Perquè potser la revolució no és ser més bells, sinó deixar de permetre que altres decideixin què vol dir ser-ho.
