Parlar amb Gerard Quintana sempre és enriquidor, però ara, un mes després de l’estrena de l’esplèndid documental Sopa de Cabra: Tornar enrere, encara ho és més. Amb un to serè i reflexiu, el líder de la banda revisa no només les reaccions que ha generat una producció gens condescendent amb la seva pròpia trajectòria, sinó també la dimensió humana que floreix dins d’un grup que fa més de quatre dècades que està en actiu.
El mateix Quintana ens aclareix quin era l’objectiu del retrat: “No volíem buscar els moments estel·lars, sinó els de remuntada, aquells on calia tornar-se a aixecar i on hi havia la possibilitat que la banda s’acabés”. En aquest sentit, per explicar l’esperit del documental, el cantant recorda una lliçó del president uruguaià Pepe Múgica que el va inspirar: aquella on defineix l’èxit, precisament, com la capacitat d’aixecar-se després de cada caiguda.
Al llarg de la conversa, el músic reflexiona sobre la gestió del fracàs i del triomf, una experiència indestriable de la seva professió. Així mateix, planta cara als estereotips i els prejudicis que sovint han envoltat el reconegut grup de rock, i amplia la mirada per oferir una panoràmica de la indústria musical actual: des del consum de cançons a les plataformes en línia fins a l’impacte de la intel·ligència artificial en el negoci.
Especialment punyent és la seva anàlisi sobre la relació entre poder i cultura; en concret, sobre la instrumentalització i capitalització que el pujolisme va fer de l’èxit de la banda. “Nosaltres —recorda Quintana— érem un constructe del poder i una eina de normalització lingüística. Es va produir una reacció i no volíem formar part d’un circ”.
