Ja tenim a les sales de cinema l’última i esperada pel·lícula de Steven Spielberg, Disclosure Day. Malgrat no haver-la vist, ja sé que és una pel·lícula de ciència-ficció i que tracta de l’arribada d’aliens al planeta Terra. I, malgrat no haver-la vist, ja m’ha fet reflexionar: què és el que atrau tanta gent a aquest tipus de pel·lícules? O, dit d’una altra manera, per què és important la ciència-ficció?
Les pel·lícules de ficció, siguin del tipus que siguin, sovint ens proposen situacions inversemblants, però que generen emocions humanes ben reals. Davant d’un perill, com per exemple una invasió alienígena, quina és la resposta? Por, angoixa, instint de supervivència, protegir els teus, donar valor a les petites coses, crear comunitat… I podríem continuar. L’interessant d’aquest tipus de pel·lícules, més enllà dels efectes especials, és veure com es comporta l’ésser humà, a través dels personatges ficticis, davant de situacions límit.
Encara és més interessant si pensem en pel·lícules que fa uns anys eren catalogades com a ciència-ficció i que ara, en canvi, son un retrat de la societat actual. És el cas de Her (2013). El personatge principal, Theodore, interpretat per Joaquin Phoenix, viu en un món futurista i molt avançat tecnològicament. Però Theodore no és un enginyer informàtic o el CEO d’una empresa tecnològica, és escriptor. Es dedica a escriure cartes a demanda, fent ús del seu do amb les paraules i amb la sensibilitat que el caracteritza. Viu sol, encara amb el record present de la seva ex-parella (Rooney Mara), qui li ha trencat el cor.
Immers en la seva rutina solitària, Theodore adquireix un sistema operatiu d’intel·ligència artificial d’última generació, a qui posa veu Scarlett Johansson, amb la qual crea un fort vincle i amb qui acaba desenvolupant en relació amorosa.
La realitat que supera la ficció
Era ciència-ficció el 2013, però ara no ho seria. Ja hi ha hagut casos de persones que s’han «casat» amb models d’IA o, sense anar tant lluny, persones que l’utilitzen com a servei de teràpia psicològica o simplement per sentir-se menys soles.
La pel·lícula guanya encara més valor avui dia per la seva demostrada capacitat visionària.
Ara seria molt més fàcil i versemblant explicar aquesta història; el mèrit, però, consisteix a fer-ho quan ningú no s’ho pot creure. I pensar que d’això fa només tretze anys! Segurament ja hi havia senyals que apuntaven en aquesta direcció, però, tanmateix, la capacitat anticipatòria i tan ajustada a la nostra realitat del 2026 és immaculada.
Més enllà de l’amor, el sistema operatiu a qui dona vida Johansson agilitza i facilita totes les tasques de Theodore. I en això la pel·lícula torna a ser un mirall de l’actualitat. Podem estar d’acord que la IA pot contribuir a la millora de les nostres vides en molts aspectes, però també cal ser conscients de les conseqüències d’utilitzar aquesta arma tan poderosa. Seguint amb les metàfores cinèfiles, podríem dir que la IA és com l’Anell d’El Senyor dels Anells o com l’espasa Excalibur de Camelot. Qui la tingui tindrà el poder, sigui per fer el bé o el mal.
Una conversa amb la IA
Als Estats Units, el senador demòcrata de Vermont Bernie Sanders és un dels actors polítics més actius i vocals en la regulació d’aquesta tecnologia. Per als més escèptics, Sanders va dur a terme un experiment davant de càmera: es va asseure cara a cara amb Claude (la IA d’Anthropic) per preguntar-li una sèrie de qüestions. Una de les preguntes era per què l’algoritme de la IA recull la nostra informació personal: «Money, Senator» (diners, senador). I a la pregunta de com podem confiar que no es vendrà la nostra informació personal, la resposta va ser: «You really can’t» (realment no pots).
Sanders va publicar l’entrevista per conscienciar el públic nord-americà, que veu com milers de treballadors perden els seus llocs de treball a conseqüència de la IA, essent ja la primera causa d’acomiadaments als Estats Units. Segons un estudi de Challenger, Grey and Christmas, empresa nordamericana que realitza informes mensuals sobre el mercat laboral, aquest passat mes de maig 97.000 persones van perdre el seu lloc de feina, especial i paradoxalment en el sector tecnològic. És la pitjor xifra des de la Covid.
Regulació tecnològica
En aquesta conversa entre Sanders i Claude, la IA admet la necessitat de protegir els usuaris amb regulacions legislatives més fortes que les que es proposen actualment. I no és només una qüestió que afecti el mercat laboral. Amb cada pregunta i rèplica que li fem a un xat d’IA, destapem, sense adonar-nos, els nostres interessos, gustos, preferències, i dades personals que després s’utilitzen per perfeccionar l’algoritme i dotar-lo de més contingut, per fer-lo més intel·ligent, més addictiu, amb més capacitat manipulativa i, en definitiva, més perillós.
Yuval Noah Harari, escriptor i professor d’història, ho explica amb una metàfora: quan els humans vivíem a la selva, la vida era més tranquil·la, excepte quan topàvem amb una serp, i aleshores el cervell ens posava en alerta. Ara, assegura Harari, l’algoritme juga amb els nostres instints més bàsics i ho utilitza per manipular el cervell. Cada input que rebem és «una serp»; i ens passem el dia enganxats a la pantalla del telèfon, en estat d’alerta constant, veient serp, rere serp, rere serp.
Bernie Sanders no està sol en la denúncia de la opacitat de tot el que envolta la IA. Alex Bores, candidat a les primàries demòcrates de Nova York i defensor de regular aquesta indústria, va perdre per un estret marge el passat dimarts 23 de juny. En el discurs de derrota, va denunciar una campanya de desprestigi contra ell: «Algunes de les persones més poderoses del planeta i uns quants oligarques volen evitar cap regulació ni revisió del seu poder». Bores no ha guanyat la cursa demòcrata, però és sense dubte el candidat que més nervis ha generat a Silicon Valley, que ha gastat ni més ni menys que 100 milions de dòlars per contrarestar els seus missatges.
També l’ONU s’ha posat en marxa i el mateix secretari general, António Guterres, ha constituït un comitè d’experts per avaluar-ne els beneficis i riscos. Una dada interessant: la majoria dels membres d’aquest comitè són enginyers informàtics o investigadors experts en intel·ligència artificial, però hi ha pocs humanistes, antropòlegs, politòlegs o filòsofs. Mal auguri per a qui esperi una proposta humano-cèntrica i en benefici de la humanitat en el seu conjunt. Veurem.
La pel·lícula de Spielberg pot ser ficció en la forma, però no tant en el fons. Potser no estem tan lluny com ens pensem del Disclosure Day, els elements hi són: una amenaça no humana que ha vingut per quedar-se i que ens enganxa desprevinguts. Preparem-nos.
