Darrerament, en converses de caràcter polític, sempre arriba el moment en què algú em pregunta si encara soc independentista. La pregunta porta implícita la idea que ser-ho ha deixat de tenir sentit, que el país ja ha girat full i que la independència era una etapa adolescent d’una societat que ara seria adulta. La meva resposta continua sent la mateixa que fa més de quaranta anys: és clar que ho soc. I, sobretot, és clar que encara cal ser-ho.
Que soc independentista és públic i notori. No me n’he amagat mai i de fet, fa uns anys em vaig declarar en un article, independentista amb ganes de deixar de ser-ho per passar a ser un ciutadà membre d’un país lliure. No ho soc per identitat, ni per romanticisme, ni per fidelitats tribals. Ho soc perquè, si parlem seriosament de drets, desigualtats, governança i qualitat democràtica, la pregunta pertinent no és si encara té sentit ser independentista, sinó que hi ha en el nostre marc polític que permeti garantir drets de manera estable. Quan treballes cada dia en contacte amb l’àmbit social i veus com la renda, l’educació, l’habitatge o la salut condicionen la vida de les persones, t’adones que hi ha decisions que Catalunya no pot prendre. I aquesta impossibilitat té conseqüències directes en la vida de la gent. La dependència política genera dependència social. Per això encara ho soc: perquè la dependència actual limita la capacitat de fer política pública útil. Això no va de banderes; va de drets.
El 2017 es van cometre errors greus, improvisacions i excessos emocionals. Confondre aquells errors amb la inutilitat del projecte és una forma de renúncia. El procés no va fracassar perquè la independència fos impossible, sinó perquè es va intentar sense estructures sòlides, sense estratègia, sense governança i sense la decisió necessària per sostenir un embat d’aquella magnitud. El projecte continua sent necessari, i els factors que el van fer néixer no només persisteixen, sinó que s’han intensificat.
No tinc cap dubte que, en un termini no gaire llarg, viurem un nou procés d’independència. No serà immediat ni espontani, però és inevitable. L’Estat espanyol continua mostrant una cultura política nul·la en el respecte a la llibertat dels pobles, i l’acumulació de crisis dels darrers anys ha fet aflorar dèficits democràtics que arrosseguen l’herència d’un franquisme que mai no va ser desmantellat del tot. Cal no oblidar que en el moment de l’embat, el «deep state» espanyol està obligat a guanyar sempre, com va passar el 2017. Catalunya, en canvi, només necessita la victòria una sola vegada, com han fet tots els païssos que s’han independitzat.
No tinc cap dubte que, en un termini no gaire llarg, viurem un nou procés d’independència. No serà immediat ni espontani, però és inevitable
M’inquieta, però, la intuïció que el pròxim procés no serà tan pacífic com l’anterior. Hi ha massa tensió acumulada, massa frustració i massa gent convençuda que la via institucional ja no és suficient. El 2017 va ser un exercici col·lectiu de civisme extraordinari, però no podem donar per fet que el país mantindrà aquella serenor en un context més polaritzat, amb més desconfiança i amb una societat que ha après que la repressió no és una hipòtesi, sinó una experiència. Sense renunciar a arribar fins al final, cal recuperar el projecte col·lectiu, integrador i pacífic que va caracteritzar l’1 d’octubre.
En clau catalana, el nou procés exigirà desfer-se de la classe política que va protagonitzar el 2017. Aquell lideratge, que no va saber o no va voler acompanyar la voluntat majoritària del poble català, és avui un escull. Que nou anys després del fracàs continuïn en primera línia és la mostra més evident de la derrota. Han de fer un pas al costat i permetre que emergeixin nous actors amb més rigor, més estratègia i menys retòrica. Agraïment pels serveis prestats i foc nou!
Les conseqüències dels errors d’aquell lideratge es veuran en els pròxims cicles electorals. El vot independentista es dividirà en dos grans blocs: el que canalitzarà Aliança Catalana, que recollirà la ràbia i la frustració acumulada i el d’una abstenció activa que actuarà com a càstig als partits processistes. No serà només un gest emocional; serà la constatació que una part del sobiranisme ja no confia en aquells que han gestionat el postprocés amb mentides i mitges veritats i busca noves vies per expressar la seva dissidència. Aquest escenari obligarà a repensar estratègies, lideratges i formes d’interpel·lar la societat catalana si es vol reconstruir una majoria real i útil que reconfiguri la realitat social del país.
Ser independentista avui vol dir fugir de la retòrica i fer política adulta. Vol dir construir majories socials i no blocs identitaris; parlar de renda, educació, salut i habitatge, i no només de banderes; exigir institucions sòlides en lloc d’eslògans; convertir el sobiranisme en un projecte de país i no en una trinxera emocional; entendre la independència com una arquitectura institucional per garantir drets. Vol dir, també, ser exigent amb el país, amb la política i amb nosaltres mateixos, des d’una convicció basada en la realitat social de Catalunya i en la necessitat de dotar-nos de les eines que avui no tenim. En definitiva, és un balanç de pèrdues i guanys. I encara surt a compte.
Però tu, encara ets «indepe»? Què, si no?
