El govern espanyol ha sotmès a consulta pública un esborrany de reial decret per ordenar la implementació de centres de processament de dades, els ja molt mediàtics CPDs. La seva mesura més destacada obliga els nous centres amb més d’un megawatt d’energia a cobrir, hora a hora, almenys el 80% del seu consum elèctric mitjançant nova generació renovable. L’objectiu sembla raonable: evitar que l’expansió de la intel·ligència artificial i l’economia digital competeixin per l’electricitat disponible amb les llars, la indústria o la mobilitat elèctrica.
El problema no rau tant en l’objectiu com en el temps, el procediment i la rigidesa amb què s’ha d’aconseguir. La regulació arriba quan ja hi ha desenes de sol·licituds de connexió, les xarxes elèctriques estan saturades en molts punts i les administracions regionals han començat a considerar els centres de dades com a projectes estratègics. Primer, es van fomentar les inversions; després es va descobrir que consumien electricitat. Ara l’objectiu és resoldre la contradicció mitjançant un decret redactat precipitadament.
La regulació arriba quan ja hi ha desenes de sol·licituds de connexió, les xarxes elèctriques estan saturades en molts punts i les administracions regionals han començat a considerar els centres de dades com a projectes estratègics
Catalunya n’ofereix un bon exemple. La Generalitat ha identificat 26 projectes de centres de dades que, si es desenvolupessin completament, sumarien més de 2.000 MW de potència. No tots es construiran i probablement els projectes amb el grau de maduresa més alt representarien entre 300 i 500 MW durant la propera dècada. Però fins i tot aquest escenari moderat alteraria profundament la planificació energètica catalana.
Una operació mitjana equivalent al 70% de la seva potència significaria un consum anual d’uns 1,8 TWh per a 300 MW i poc més de 3 TWh per a 500 MW. Si els 2.000 MW anunciats es materialitzessin algun dia, la seva demanda podria arribar als 12,3 TWh per any; operant de manera permanent a plena càrrega, arribaria fins a 17,5 TWh. Aquestes no són quantitats marginals. Catalunya va consumir al voltant de 43 TWh d’electricitat el 2025 i en va produir aproximadament 9 TWh a partir de fonts renovables. Només els centres de dades podrien afegir entre un 4% i un 40% de la demanda elèctrica actual, depenent de l’escenari finalment realitzat. La qüestió elemental és, per tant, d’on vindrà aquesta electricitat.
El decret respon que ha de provenir de noves instal·lacions renovables. Però no n’hi ha prou amb signar un acord de compra d’energia o instal·lar un nombre equivalent de panells solars. Els centres de dades funcionen les vint-i-quatre hores del dia, mentre que el sol no surt de nit i el vent no bufa quan s’estableix per una norma administrativa. Exigir una correspondència horària del 80% requereix una combinació de generació solar, eòlica, emmagatzematge, còpia de seguretat manejable i contractes extraordinàriament complexos.
Des del punt de vista del sistema elèctric, la idea té sentit: impedeix que una empresa es declari renovable perquè compra tanta energia verda com consumeix durant l’any, fins i tot si en moments crítics depèn del gas o d’altres fonts. Però aplicat amb tanta rigidesa, i sense un període suficient d’adaptació, pot convertir una bona intenció ambiental en una barrera gairebé impossible de complir.
L’obligació tampoc determina on s’instal·laran les noves plantes, com arribarà l’electricitat als centres de dades ni qui construirà les línies i subestacions necessàries. L’energia es pot contractar a qualsevol lloc del sistema peninsular, però els electrons necessiten xarxes reals. I les xarxes no es creen amb certificats renovables.
Catalunya encara espera l’aprovació del PLATER, el pla territorial que hauria d’ordenar la implementació de les energies renovables i les seves infraestructures associades. El seu processament acumula retards i és poc probable que sigui aprovat completament abans del 2027. Mentrestant, els projectes eòlics i fotovoltaics avancen lentament, les línies de transmissió generen conflictes territorials i la futura connexió del MAT des d’Aragó continua sent una part decisiva. A tot això s’hi sumarà el tancament previst de les centrals nuclears catalanes, que avui produeixen aproximadament la meitat de l’electricitat generada a Catalunya.
La situació és paradoxal. La Generalitat ha facilitat el processament de certs centres de dades considerant-los projectes empresarials estratègics, però encara no disposa de l’energia ni de la planificació territorial per sostenir-los. El govern central, per la seva banda, està establint ara requisits ambientals molt durs sense haver-los coordinat prou amb les comunitats autònomes, que són les que han de gestionar una gran part del territori, les autoritzacions i els conflictes derivats de les noves infraestructures.
La situació és paradoxal. La Generalitat ha facilitat el processament de certs centres de dades considerant-los projectes empresarials estratègics, però encara no disposa de l’energia ni de la planificació territorial per sostenir-los
Ni el PNIEC espanyol ni el PROENCAT català van anticipar adequadament la velocitat amb què creixeria la demanda associada a la intel·ligència artificial. Això no és sorprenent: van ser concebuts abans de l’explosió de la IA generativa i la cursa global per construir grans infraestructures digitals. Però aquesta explicació no elimina el problema. Cal revisar les seves previsions perquè la nova demanda de centres de dades s’afegeix a l’electrificació del transport, la indústria, l’aire condicionat i la producció d’hidrogen o combustibles sintètics. Tots els sectors volen descarbonitzar utilitzant electricitat renovable que encara no s’ha produït en quantitat suficient i que, a més, necessita noves xarxes i sistemes d’emmagatzematge.
No es tracta de triar entre acceptar tots els centres de dades incondicionalment o tancar-los la porta. Tampoc és una qüestió de repetir que la digitalització és inevitable i que qualsevol inversió tecnològica sigui automàticament beneficiosa. Els centres de dades poden proporcionar capacitat tecnològica, sobirania digital, recerca i certes activitats d’alt valor afegit. Però també poden consumir grans quantitats d’electricitat i aigua, ocupar capacitat de xarxa i generar menys ocupació directa del que suggereixen les xifres d’inversió global.
Per aquest motiu, caldria decidir quins centres de dades necessita realment el país, on haurien d’estar ubicats, quin valor afegit proporcionaran i quina infraestructura energètica poden garantir. No tots els projectes mereixen la mateixa consideració. Tindria sentit prioritzar aquells vinculats a la recerca, serveis públics, indústria, supercomputació o autonomia tecnològica europea, i ser molt més exigents amb instal·lacions que es limitin a aprofitar avantatges de terreny, electricitat i fiscals per oferir serveis globals amb poc retorn territorial.
No tots els projectes mereixen la mateixa consideració. Tindria sentit prioritzar aquells vinculats a la recerca, serveis públics, indústria, supercomputació o autonomia tecnològica europea
La regulació era necessària. Exigir també noves renovables. El que és discutible és imposar una correspondència temporal gairebé immediata sense haver desenvolupat abans les xarxes, l’emmagatzematge i la planificació territorial que permetrien complir-la. No es pot construir una transició energètica seriosa acumulant decrets sectorials que competeixin entre si pels mateixos megawatts.
El Govern ara sembla disposat a revisar alguns aspectes del projecte després de rebre més d’un centenar d’acusacions. El diàleg és benvingut, tot i que hauria estat més útil mantenir-lo abans de presentar una regulació que hagi alarmat simultàniament empreses, comunitats autònomes i organitzacions mediambientals.
El problema subjacent no és només l’energia. És una manera determinada de governar les transformacions tecnològiques: s’anuncien les inversions abans que es calculin les seves conseqüències, es dissenyen plans que aviat queden obsolets i després es fan intents de corregir el desordre mitjançant regulacions precipitades. No s’escolta ni es negocia prou. Es planifica amb retard i es regula encara més ràpidament.
