El passat mes de juny, una delegació del partit d’extrema dreta Aliança Catalana va ser rebuda a Perpinyà per Jordi Vera, antic militant de Terra Lliure, d’ERC, del Partit per la Independència i de Convergència Democràtica de Catalunya, que actualment presideix el grup ‘Sí al País Català’. Vera, després de jugar tots els papers de l’auca a la Catalunya Nord, no va tenir inconvenient en reunir-se i fotografiar-se amb Aliança Catalana, en un territori que ja pateix l’impacte de l’extrema dreta francesa.
No és un cas aïllat. Més enllà dels fixatges públics de persones provinents de CiU o Junts, d’ERC, o fins i tot de la CUP, Aliança Catalana està portant a terme una soterrada operació de reunir-se amb militants històrics del nacionalisme i l’independentisme per tal de blanquejar la seva imatge. No es tracta tant d’incorporar nous afiliats sinó d’aconseguir el reconeixement, o com a mínim evitar el rebuig, per part de personalitats del catalanisme conservador. Aliança sap que una part del seu creixement prové de la frustració de moltes persones que es van creure que el procés culminaria amb la independència i que s’han sentit enganyades: aquí pot pescar molts vots.
Aquests contactes són un moviment paral·lel a l’aproximació a l’empresariat català, que ha volgut escoltar amb interès l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al Círculo Ecuestre, al Fòrum Nueva Economia o al Golf Empordà, apadrinada aquí per l’advocat Emilio Cuatrecasas. Ho ha explicat la mateixa Orriols: es tracta de «normalitzar» les seves relacions amb el sector negocis a partir de coincidir en la defensa de la «llibertat d’empresa». Mentre impulsa totes aquestes reunions, Sílvia Orriols no té inconvenient, però, en incorporar al seu partit ex membres de Societat Civil Catalana, l’entitat unionista que es va mostrar molt activa contra el procés independentista i la normalització del català.
Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts, després que els hi hagi clavat una bona mossegada electoral. Hi ha qui pensa que hi ha una extrema dreta dolenta, Vox, per espanyolista, i una extrema dreta acceptable, Aliança Catalana, per independentista. Aquests sectors no volen que en unes futures eleccions al Parlament es frustri la possibilitat de construir una majoria conservadora alternativa a les esquerres a causa d’una cada vegada més dubtosa negativa de Junts a pactar amb Aliança.
Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts
Ara ja no costa trobar persones nacionalistes que justifiquin que cal parlar amb el partit d’Orriols. David Madí, ex dirigent de CDC que continua movent fils en l’entorn de Junts, afirmava aquest mes d’agost que no és partidari de cordons sanitaris i que «pot haver-hi pactes amb Aliança Catalana que funcionin i altres que no». Els sectors de l’independentisme que no tanquen la porta a acords amb l’extrema dreta catalana els consideren massa radicals però afegeixen que cal acceptar que la immigració preocupa i provoca rebuig en una part significativa de la ciutadania, especialment entre el sectors socials que durant molt temps es van sentir representats per Convergència. És cert que Pujol havia llegit amb atenció Els altres catalans de Paco Candel i escoltava amb interès Josep Benet recordant que Catalunya havia de ser un sol poble, però Marta Ferrusola advertia del perill que Santa Maria del Mar acabés convertida en una mesquita; una part de les bases convergents mai no ha vist amb bons ulls el fenomen migratori vingui d’on vingui. Aquí hi ha el possible punt de trobada amb Orriols, i ella, que ve d’aquest món, ho sap.
Aliança Catalana és la pedra a la sabata de l’independentisme, però una pedra tan grossa i punxeguda que el pot condemnar a una pèrdua significativa de suport social. És curiós que associacions i partits independentistes que volen fer política a Catalunya estiguin cometent un error tan evident. La primera gran equivocació va ser permetre que Orriols arribés a l’alcaldia de Ripoll l’any 2023 quan hi havia una legítima majoria democràtica que podia formar un govern alternatiu: la por a la reacció d’una part de l’electorat de Junts va regalar a Aliança Catalana una plataforma que després ha sabut aprofitar. Normalitzar Aliança Catalana seria una llosa que no es podrien treure mai de sobre els grups independentistes. Qualsevol possible acord sobre la sobirania que suposi un pacte amb Orriols provocarà una reacció negativa no tan sols contra els qui hi pactin, sinó contra tot el nacionalisme. Si el fet que el procés del 2017 fos dirigit per Carles Puigdemont ja va fer que gent sobiranista d’esquerres se’n desmarqués, no és gens difícil imaginar què pot passar ara. La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits. Fa pocs dies a Prada, el president del Parlament, Josep Rull, semblava conscient del perill en advertir que «els que fan un plantejament etnicista posen en risc la viabilitat de la nació i el projecte d’independència». Però no tothom a Junts ho veu igual: ni alguns alcaldes aterrits per l’impacte del vot a Aliança Catalana (com el de Martorell, que va arribar a intentar impedir l’accés a l’aigua de les fonts públiques a les persones vulnerables) ni la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, entestada en la trista creuada de frenar l’arribada a Catalunya de cap menor migrat, tot i la crisi humanitària viscuda a Ceuta. Fins i tot un sector d’ERC flirteja amb determinades afirmacions que semblen coincidir amb la voluntat d’una Catalunya tancada sobre ella mateixa: Elisenda Alemany, cap de llista dels republicans a Barcelona, ha clamat contra el «cosmopolitisme naïf» que vol «arribar als deu milions perquè els és igual el país»; els imminents debats amb Gerardo Pisarello, dels Comuns, prometen ser interessants i clarificadors.
La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits
La Generalitat ha de poder desplegar totes les polítiques públiques en matèria d’immigració; de fet, la delegació de competències ja estava acordada pel govern de coalició progressista però la demagògia centralista de Podemos la va fer descarrilar, aviat farà un any, quan va unir els seus vots al Congrés als de PP i Vox. Aquest increment de l’autogovern s’hauria de basar en la voluntat d’acollida, en la solidaritat i en la capacitat per explicar la nostra realitat nacional a les persones nouvingudes, no en cap picada d’ullet als arguments de l’extrema dreta.
Sempre va bé mirar cap al País Basc. A Iparralde, el territori d’Euskadi que forma part de França, el Partit Nacionalista Basc (PNB) ha decidit canviar-se el nom i passar a denominar-se EAJ-Le Parti Basque, abandonant el qualificatiu de «nacionalista». La raó? Consideren que a França aquesta expressió evoca la «ultradreta» o fins i tot el col·laboracionisme amb els nazis del general Pétain durant la II Guerra Mundial. L’ombra de l’extrema dreta francesa, l’antic Front Nacional, ara Reagrupament Nacional, ha fet reflexionar als intel·ligents dirigents del PNB que se’n volen allunyar. Potser hi ha ajudat el fet que EH Bildu tingui un diputat a l’Assemblea Nacional Francesa, escollit dins les llistes del Nou Front Popular, compartint candidatura amb la França Insubmisa, comunistes, socialistes i ecologistes.
Aquí, però, hi ha qui, obsessionat per la creixent atracció de l’electorat nacionalista per part d’Aliança Catalana, que es farà evident en les properes eleccions locals en un bon grapat de municipis, pensa innocentment que la solució és assumir les seves propostes i «normalitzar» aquesta opció. Quan se’n adonin de les conseqüències serà massa tard; com a Ripoll.
