Al Japó, un dorayaki qualsevol es troba fàcilment en un supermercat. A Durian Sukegawa, autor de Dorayaki, editada en castellà per Chai Editora, li va caldre una novel·la sencera per explicar per què fer-ne un de bo exigeix escoltar.
Al llibre, dues persones marcades per la mirada dels altres acaben trobant-se en una petita botiga de dorayakis. En Sentaro paga conseqüències del seu passat, i la Tokue és una dona gran que va ser apartada de la societat per haver patit la malaltia de Hansen. Sukegawa situa el seu encontre en un terreny aparentment modest —una cuina, unes mongetes azuki, una pasta d’an— per parlar de què passa quan una persona deixa de respondre als criteris amb què la societat decideix qui és útil.
L’esperit no pot existir de manera aïllada
La Tokue parla amb les mongetes mentre cuina. Es pregunta d’on venen i quin cel han vist abans d’arribar fins a les seves mans. Per a algú que va passar bona part de la vida apartada del món, explica Sukegawa, «són vides que venen a visitar-la». Per això els parla sense esperar resposta. «Els pregunta quin viatge han fet, quin cel han vist. L’acumulació d’aquests petits sentiments és la que crea l’an de Tokue».
Per a Sukegawa, aquesta manera de relacionar-se amb el món qüestiona també una concepció molt arrelada de l’individu. «L’esperit no pot existir de manera aïllada», sosté. Al Japó es parla sovint de «buscar-se un mateix», sobretot durant la joventut, quan apareix la necessitat de saber quin valor tenim o què som capaços de fer. A ell l’expressió li genera desconfiança: «Encara que només et miris a tu mateix, no veuràs res. T’has de relacionar amb alguna cosa».
En Sentaro canvia perquè coneix la Tokue. Sukegawa descriu la seva pròpia trajectòria d’una manera semblant: «Vaig escriure una novel·la titulada Dorayaki i, en relacionar-me amb el problema de la malaltia de Hansen o amb la pregunta de què significa viure, vaig anar construint el meu propi lloc». La identitat deixa així de ser una cosa que existeix prèviament dins nostre i passa a construir-se en el contacte amb els altres i amb el món.
Amb les dues mans
Aquesta mirada pren una dimensió política quan Sukegawa parla del treball. «Als éssers humans no ens ha creat la societat. Ens ha creat una força molt més gran», afirma. No planteja abandonar la vida social ni les obligacions materials. Precisament senyala com hem de treballar perquè vivim relacionats amb altres persones. El problema apareix quan aquesta dimensió acaba convertint-se en la mesura completa d’una existència.
No planteja abandonar la vida social ni les obligacions materials. El problema apareix quan aquesta dimensió acaba convertint-se en la mesura completa d’una existència
Ho explica amb la imatge de les dues mans. Amb una cal treballar i sostenir la vida dins de la societat. Però si tota l’atenció queda atrapada aquí, «ens podem equivocar profundament». Amb l’altra mà, diu, queda la possibilitat de pensar en «els centenars de milers d’anys d’història humana» que ens precedeixen i en «la força originària que ens ha donat la vida». Per a alguns, aquesta relació pot prendre forma religiosa. Sukegawa prefereix parlar de construir una filosofia pròpia que impedeixi que «la societat humana ocupi el cent per cent del nostre cap».
La idea té cabuda en una novel·la habitada per l’estigma. En Sentaro continua sense trobar el seu lloc. Sukegawa diu que està «esclafat per l’estigma». La trobada amb la Tokue obre una escletxa. Aprèn a preparar an i comença a fer els seus propis dorayakis. «Encara que sigui una cosa molt petita, ha trobat el seu lloc al món».
L’autor trasllada aquesta idea als estudiants que té a la universitat: «Els dic que triïn alguna cosa, per petita que sigui, encara que aparentment no tingui cap valor per a la societat». Pot ser una activitat sense reconeixement ni rendibilitat. Imagina algú que puja a un turó i passa el dia escoltant el vent entre les oliveres. «El seu esperit està connectat amb aquest món amb una amplitud enorme. Aquesta és la seva existència. Ningú no pot negar-la».
Facebook tsukare
La utilitat s’ha convertit també en llenguatge íntim. Fins i tot l’oci sembla haver de ser aprofitat. Sukegawa recorda una expressió japonesa: Facebook tsukare —Facebook 疲れ—, «cansament de Facebook». «Tothom està massa ocupat i carrega amb massa coses. Com a resultat, tothom està cansat cada dia». La vida deixa poc espai buit: quan no es treballa, cal fer alguna cosa, sortir, produir una imatge que demostri que el temps també ha estat aprofitat.
Als trens japonesos hi veu una conseqüència quotidiana. «Ningú no està mirant per la finestra. Tothom mira el telèfon. A fora s’estén un paisatge natural i, en canvi, dins del mòbil estan mirant un paisatge natural». Recuperar la mirada significa per a Sukegawa tornar a reconèixer que el món existeix més enllà de nosaltres. Després d’un dia de pluja a Barcelona, imagina les gotes que devien haver quedat damunt de les fulles: «Segurament brillaven. Quanta gent les va veure? Hi va haver algú que es va emocionar en veure-les?».
Recuperar la mirada significa per a Sukegawa tornar a reconèixer que el món existeix més enllà de nosaltres
Ràbia i atenció
Aquesta defensa de l’atenció no es pas una invitació a desentendre’s de les condicions materials, de fet pot ser un revulsiu. L’escriptor parla d’una generació jove travessada per la precarietat laboral i la dificultat per accedir a un habitatge. «Que puguin sentir ràbia davant la situació actual i actuar fins i tot em provoca enveja», afirma. Durant la seva visita ha percebut una capacitat de mobilització que troba a faltar al Japó. «Els joves d’aquest país tenen força. Pensen per ells mateixos i saben actuar».
La ràbia, en aquest cas, no contradiu la seva defensa d’una vida que no es mesuri únicament pel rendiment. Apunta que una persona tingui valor més enllà del seu lloc en el mercat laboral no converteix en acceptables uns salaris que no permeten viure o un habitatge inaccessible. Sukegawa evita donar consells a aquesta generació i prefereix reconèixer la potència que hi ha en la capacitat de respondre col·lectivament a unes condicions injustes.
Dorayaki també va haver de travessar una forma de resistència social abans d’arribar als lectors. La malaltia de Hansen continuava sent un assumpte delicat al Japó i una editorial que havia considerat publicar la novel·la va acabar rebutjant el manuscrit. Quan finalment va aparèixer, ho va fer amb una primera tirada d’uns quatre mil exemplars. «Jo estava content simplement perquè s’hagués aconseguit publicar. Mai no vaig imaginar que després s’estendria pel món».
Una maleta amb esperança
Tretze anys més tard, Sukegawa creu que la novel·la continua trobant lectors perquè parla de «maneres de viure i valors que nosaltres, els éssers humans contemporanis, hem oblidat». Ho descriu com una veu que s’acosta i toca suaument l’espatlla: «Estàs bé. No t’has d’esforçar tant. Només sentint minuciosament el dia d’avui ja hi ha un sentit en el fet d’estar viu».
Sukegawa no sap com recuperar tot allò que sent amenaçat. «Tant de bo sabés quina és la resposta». Davant el retrocés de l’atenció i una relació cada vegada més distant amb els llibres, conserva una convicció més petita: «L’important és que nosaltres no desesperem». Continua recorrent el Japó amb una maleta plena de llibres i fent lectures allà on algú l’espera. «L’important és el procés. Més que la meta, el procés». Potser el gest polític més elemental de Dorayaki comença en negar que una vida necessiti demostrar constantment la seva utilitat per merèixer un lloc al món.
