L’Alicia arriba a Madrid des de Valladolid per estudiar Filosofia. La facultat que troba és un lloc de coneixement. També, d’amistats, rivalitats i relacions sentimentals marcades per la diferència d’edat, la misèria humana, el poder i la precarietat laboral. És el món que Sara Barquinero (Saragossa, 1994), filòsofa i escriptora, utilitza en la seva última novel·la, La chica más lista que conozco, per fer un retrat molt poc amable de la universitat, que fa pensar en casos recents.
Al centre d’aquest món hi ha en Juan Comala: professor, intel·lectual, atractiu, encantador… i, en el fons, bastant patètic. Barquinero ho té clar: «És totalment un arquetip, no només universitari, sinó també de sectors de la cultura».
L’autora creu que en els estudis d’Humanitats aquests perfils es troben més fàcilment que en altres àmbits, encara que existeixin a tot arreu. Retratar aquest professor com algú patètic va ser deliberat. Segons explica, aquests homes trien dones joves pel constructe social que envolta la noia jove entre homes grans. També els beneficia la inexperiència d’elles: «Si els mira una persona de la seva edat, són bàsicament patètics».
Seduir no és agredir, però tots dos casos són ridículs
L’autora insisteix a distingir. «No és el mateix que un professor intenti tocar-te sense el teu permís que que et sedueixi, que a vegades tendim a confondre totes dues coses. Però tots dos casos, des de la perspectiva de persones adultes, són ridículs.»
Per a ella ho és que algú amb mil estratègies al seu abast intenti tocar una noia de 19 anys. I també veure homes adults «dient tonteries a noies que podrien ser les seves filles, fingint que els interessen coses que no els interessen».
Hi ha consentiment quan s’acumulen tantes relacions de poder? Barquinero apunta al consens social. Si una alumna de 2n de batxillerat, ja amb 18 anys, té una relació amb el seu professor de filosofia, tothom ho considera un escàndol. «No obstant això, si passen tres mesos i ho fa a la vorera del davant, ja a la universitat, de sobte hi ha gent que vol defensar aquest professor.» A parer seu, existeix un pacte tàcit segons el qual la universitat ja no és un lloc d’educació moral, sinó purament intel·lectual, «i que, per tant, en un ambient intel·lectual tots els gats són negres».
Així i tot, no nega que hi hagi consentiment. Adverteix que negar-ho obriria la veda a equiparar seduir una alumna amb drogar-la. Però el qualifica d’«òbviament viciat». I reivindica separar el que és punible del que està malament: «A vegades tendim a voler judicialitzar-ho tot. Ho penso a vegades amb gent que està a la meva trinxera, des d’un punt de vista feminista. Potser a un home de 40 anys que va al llit amb una noia de 20 no se l’ha de ficar a la presó, però això no significa que estigui bé».
També pesa la trajectòria. No és el mateix un professor que s’enamora una vegada d’una alumna madura, conscient del que té de problemàtic el cas, «que convertir la universitat en el picador d’uns quants senyors». Per a ella, el consentiment aïllat no basta per parlar d’una estructura de sexualització.
Una societat en petit
És la universitat un lloc perillós per a les dones, ja siguin alumnes, doctorandes o professores joves? Per a Barquinero és «una versió més petita del que és la societat en si mateixa». Les estructures patriarcals i el sostre de vidre la travessen igual que a la resta. El que no es pot fer és fingir el contrari: «En una carrera d’humanitats, per dir-ho de pressa, tots som guais i tots som d’esquerres. «Aquí no coneixem totes aquestes coses». Doncs sí, les coneixeu igual».
Per a Barquinero, les estructures patriarcales i el sostre de vidre travessen la universitat igual que a la resta.
A més, denunciar resulta més difícil que en altres llocs pel nepotisme, que es barreja amb la percepció de la pròpia vàlua. Barquinero cita El entusiasmo, de Remedios Zafra. Explica que molta gent compromet la seva integritat perquè no es juga només un sou, sinó una carrera, una posició social i una imatge d’intel·lectual.
Qui denunciaria una certa situació en una empresa privada calla a la universitat, per exemple per no comprometre la seva candidatura a una plaça. La precarietat ho greva. Una amiga seva es va presentar a l’última plaça de la Complutense sabent que no l’hi donarien, perquè competia amb qui havia estat el seu professor de tota la vida. «Hi ha tan poques places que no te la vols jugar amb res.»
«T’estan pagant per fer el que t’agrada»
La precarietat del doctorat té moltes capes: beques exigües, la tesi, els articles i la feina per a un departament que explota. Una d’aquestes capes és la immaterialitat del treball intel·lectual. Si es queixés d’hores extres en un supermercat, el seu entorn li diria que ho deixés. A la universitat, en canvi, sentiria: «Sara, t’estan pagant per fer el que t’agrada». Creu que per això a la gent de classe treballadora i a la classe mitjana sense tradició universitària els costa més detectar una injustícia, i són més fàcils d’explotar. «Es continua pensant que tenir un treball intel·lectual és un privilegi per si mateix i que podries arribar a fer-ho de franc.»
A aquest silenci se n’hi suma un altre. Com que la universitat pública ha estat tan atacada, molts temen criticar-la des de dins i empitjorar la seva situació quant a, per exemple, el finançament o la credibilitat. «Els resulta més còmode criticar que hi hagi una cafeteria del Banco Santander.» El mateix passa amb el feminisme. La catedràtica de la novel·la, que sembli que va a donar suport, raona que si el seu departament no guanya, tot anirà pitjor. «Amb aquesta lògica, pots sacrificar una víctima, que és el que va passar en política, en cert sentit, amb el cas Errejón, que calia salvar els mobles.» Segons afegeix, és la història de molts moviments socials: callar coses lletges perquè la causa sembla massa important.
Tampoc les dones són un remans de pau
En la novel·la, els espais pensats per a la solidaritat entre dones acaben sent el contrari. Barquinero creu que «la maldat es distribueix igualment per gèneres». No volia construir una imatge falsa de dones sempre disposades a ajudar-se, que qualsevol que hagi passat uns anys a la universitat podria desmuntar. «A vegades la persona més perillosa que pots tenir al teu voltant en una d’aquestes situacions és una dona que està fent una tesi sobre Butler.» Sosté que la imatge de la dona bondadosa l’infantilitza i la presenta com a víctima més que com a dona.
Examen anònim per ser professor
La seva primera solució és que l’accés a un lloc de treball a la universitat sigui com en qualsevol altra feina pública: «Un examen signat amb el teu DNI i sense noms». Recorda que, quan ella va demanar la FPU, el director i el grup d’investigació pesaven tant o més que l’expedient. Això obligava a teixir xarxes abans de dedicar-se a l’acadèmia. A la seva opinió, el canvi posterior en l’accés l’ha millorat. «Ningú és capaç de dir-me per què seria tan dolent que per ser professor de Metafísica II jo fes un examen i no un concurs de mèrits absurds.» Així, diu, deixaria de tenir sentit publicar sense fi articles Q1 pensant en la plaça.
El sistema de publicacions li sembla «una de les trampes més perfectes per sotmetre tot el professorat». A més, ho considera absurd. Quan treballava com a correctora, va saber d’algú que va pagar per publicar un Q1 l’article del qual li havia encarregat escriure a ella.
Tampoc no salva els tribunals de tesi. «En el teu tribunal de tesi la gent no sent que t’estigui avaluant a tu, sinó al teu director», i ningú vol que el seu doctorand faci el ridícul. També funciona al revés. Un director pot amenaçar amb un tribunal agressiu. I si vols renunciar a la beca perquè no estàs còmoda amb ell, ho ha de signar ell, amb quatre anys de sou en joc.
I la responsabilitat de qui participa en aquest sistema? Barquinero creu que n’hi ha, encara que el problema de fons sigui estructural, perquè no es pot esperar que la gent sigui santa. Però distingeix la jove seduïda de qui diu: «Porto 30 anys amb aquest senyor al despatx, l’he vist 200 milions de vegades fent el porc i no dic res per un Q1». «Això és el que val la teva moral», sentència.
