Josep, no ets tu, soc jo. Tot el que et digui pren-t’ho amb la mateixa distància que separa Barcelona d’Osona, la meva generació X del teu mil·lennialisme, o la llunyania insalvable entre l’escenari i la butaca refotudament perduda, on vaig anar a parar el dia del tercer Concerto Grosso.
Tot estava tan cuidat aquell dia… Les arengues i els discursos calculadíssims, les flamarades i la pirotècnia dalt de l’escenari, les pantalles amb prop de 100.000 polzades farcides de leds, que ja les voldria en Bad Bunny per a la seva gira. Però, amic meu, a les grades de l’estadi, és allí on es lliurava la guerra veritable: La cervesa petita costava 8,9 € més els 3 € preceptius del got de plàstic teòricament retornable. Una escanyada model Barcelona. Al Monsters of Rock dels anys vuitanta, per molt menys que això s’hagués suspès el concert i la gent haurien provocat flamarades, però de les de veres. Un grapat de persones —algunes ataviades amb samarretes del barça— i carregades d’entusiasme va assaltar l’escenari, però per ballar una mena de coreografia innocent i estèril. Bé, no vull parlar més del concert…ni del preu de la cervesa a l’Estadi Lluís Companys.
Mira que en saps, de produir, bandidu. Que els temes que fas tenen el so més cuidat de l’escena pop, ja no catalana, sinó ibèrica, i gosaria dir que de l’Europa occidental i tot. Corren vídeos com la d’un productor de Texas a qui se li obren les orelles com finestrals i se li humitegen els ulls (a YouTube em remeto). I a mi em passa el mateix cada vegada que canteu amb la Rita allò de «No sé res, però m’ho vull creure…». O amb la potència dels baixos magnífics de «Molta Tralla»… Sou els Coldplay catalans acampant a l’U-Zona Reggae, amb un infiltrat de Sigur Rós i en Bruno Mars fent tombarelles a l’estudi, mentre escolta un tema de Nu-Disco. Es nota la feinada impressionant que hi has posat al darrere: hores i hores de polir el so fins deixa-lo brillant com un cotxe amb encerat extra, i les lletres i la música acompassades a cor que vols, fins preparar la millor hamburguesa sonora imaginable. El resultat agrada a tothom: heu desplegat una màquina envoltant capaç de reunir petits i grans, festers i compungits, en un mainstream de qualitat… i en català (!).
Els temes que fas tenen el so més cuidat de l’escena pop, ja no catalana, sinó ibèrica, i gosaria dir que de l’Europa occidental i tot
I no us heu conformat només amb això: «La gent que estimo» és l’himne emocional de la dècada i també d’un país. La Shakira ja no cantaria «Boig per tu» (ja tocava passar pàgina, no creieu?) si comencés a sortir de nou amb un futbolista local. Fixeu-vos en una cosa: quasi totes les cançons que es fan arreu, parlen o bé d’amor, o bé de desamor. Doncs bé, «La gent que estimo» no se sap del cert si parla d’amor o de desamor. Potser perquè hi són totes dues coses alhora! Aquí rau el seu encant… I què podem dir de «In the night»? Reunia les condicions necessàries i suficients per ser la cançó de l’estiu a tot el globus terrestre, com ho fou «La Macarena» al seu dia. I em consta que es va intentar… però es veu que la indústria musical catalana no és la de Miami (oh sorpresa). Però, escolta, has convocat 220.000 ànimes i has omplert quatre estadis olímpics, com qui no vol la cosa. I ja poden dir missa,… que tu jas ho has petat!
Gràcies per unir-nos en aquest meravellós desastre.
Epíleg
Et sento explicar que ara només vols tranquil·litat i passejar amb els teus gossos per Osona. Que la feina no ho és tot, que val més plegar ara que estem de guais i que les cançons i no el grup són el veritable llegat. Em quedo, Josep, amb la sensació que potser tot se n’ha anat de mare, com aquell forn de barri que fa els millors croissants del país i acaba desbordat. Dius que necessites recloure’t més. Reconec que el dia abans d’anar al concert no sabia encara ni quina cara feies… Jo no he estat massa atent a allò que fèieu tot aquest temps, i tu tampoc has concedit massa entrevistes ni t’has prodigat gaire als mitjans de comunicació, Josep. A mi m’interessava saber més coses del cervell creatiu darrere les cançons que sonaven a casa dia-sí-dia-també, i no saber únicament de les teves giragonses emocionals. He arribat a temps d’assistir al teu penúltim concert, però massa tard per saber qui hi havia veritablement al darrere.
