A The Wire, el detectiu Lester Freamon explica que per entendre d’on sorgeix un crim, has de seguir el rastre dels diners. Comences per un camell de cantonada i acabes en una promotora immobiliària, en un despatx de l’ajuntament, a l’escó d’un senador. La premissa del detectiu continua essent vàlida, però avui cal seguir també un altre rastre per entendre els fenòmens socials: el de l’algoritme, els interessos que l’organitzen i les conductes que contribueix a posar en circulació.
Dissabte al vespre, uns sis-cents joves van baixar al centre de Barcelona. Feia una setmana que la crida circulava per TikTok sota l’etiqueta Blocus, un terme francès que remet als bloquejos d’instituts protagonitzats pels estudiants dels lycées. La convocatòria interpel·lava joves de Barcelona, Madrid, València i Bilbao. Després va saltar a grups de WhatsApp i Telegram, on alguns participants demanaven calma mentre d’altres parlaven obertament de saquejar botigues. L’associació de comerciants Barna Centre havia advertit els seus associats del que podia passar. L’endemà, Barcelona es despertava amb 23 comerços vandalitzats o saquejats, 14 mossos ferits, 33 intervencions dels Bombers i 128 detinguts, 72 dels quals eren menors. Només dos tenien antecedents per desordres públics.
Resulta evident que la proximitat de les eleccions obliga a fer-se preguntes sobre qui, com i per què va promoure tot el que va passar. Falten cinc setmanes per al 29 de novembre, i els aldarulls poden alterar el debat públic en un moment especialment sensible. Una campanya centrada en l’habitatge, en els salaris o en la factura de la llum és un terreny incòmode per a l’extrema dreta, mentre que les imatges de contenidors cremats, aparadors rebentats i menors encaputxats encaixen amb el seu discurs sobre la inseguretat i el desordre. Abans que els Mossos haguessin acabat de comptar els detinguts, diversos digitals i mitjans de dretes ja posaven el focus en el fet que molts dels joves eren estrangers o ho semblaven.
Falten cinc setmanes per al 29 de novembre, i els aldarulls poden alterar el debat públic en un moment especialment sensible.
Qui va amplificar aquells vídeos durant la setmana prèvia? Eren comptes nous, sense historial, que publicaven al mateix ritme? Hi havia algú, a Moscou, a Tel Aviv o en qualsevol altra capital amb interès a veure les democràcies europees governades per la por, que hi tingués la mà? No ho sabem, però hi ha indicis que ens fan sospitar que així podria ser; alguns dels comptes utilitzats a TikTok per a la convocatòria compartien una semblança sospitosament elevada amb els que grups d’extrema dreta van fer servir per promoure linxaments contra la població immigrada a Ceuta.
Seria, doncs, ingenu descartar aquesta hipòtesi d’entrada, quan desestabilitzar el debat públic d’un país amb quatre perfils anònims costa menys que un anunci a la televisió. I seria igual d’ingenu donar-ho per fet sense proves, que és exactament el que faria un bon trol de Twitter. La coordinació digital, l’anonimat dels comptes o la rapidesa amb què circula una convocatòria poden justificar una investigació, però no identifiquen per si mateixos els responsables ni demostren que hi hagi un govern estranger al darrere. Mentrestant, hi ha una altra pregunta que mereix la mateixa atenció: per què una convocatòria d’aquestes característiques va trobar un públic disposat a seguir-la?
Hi ha quelcom sospitós en la comoditat d’una conclusió precipitada. El problema o la virtut, segons es miri, d’atribuir els aldarulls a una operació de desestabilització és que pot deixar tranquil el cor de la persona d’esquerres. Ofereix una explicació exculpatòria del comportament dels joves: si no fan el que considerem que haurien de fer, deu ser perquè els relats de l’extrema dreta que circulen per les plataformes els han imposat una falsa consciència. La manipulació es converteix així en una resposta que ens estalvia examinar les contradiccions de la societat que volem transformar.
El problema o la virtut d’atribuir els aldarulls a una operació de desestabilització és que pot deixar tranquil el cor de la persona d’esquerres
L’agost del 2011, quan els suburbis de Londres van cremar durant quatre nits, Slavoj Žižek va escriure que el més inquietant d’aquells aldarulls era que no demanaven res; que no hi havia programa ni consigna, ni tan sols l’enemic de classe ben definit dels vells motins. Hi havia saqueig: joves que entraven a les botigues a buscar les mateixes sabatilles que l’anunci els havia promès i que el sou dels pares no podia pagar. Una violència sense reivindicació articulada, que justament per això podia dir alguna cosa sobre una societat que havia convertit el consum en una promesa universal i l’accés als béns en un privilegi desigual. Per a Lacan, el símptoma és també una veritat que retorna de manera deformada, una contradicció que es manifesta allà on menys s’espera. Llegir els aldarulls com un símptoma no ens diu, per si sol, què volia cadascun dels participants; més aviat ens obliga a preguntar-nos què revela aquella conducta sobre el món que l’ha fet possible.
Què volien els menors detinguts dissabte? Probablement, no tots volien el mateix, i potser alguns no sabrien formular-ho. Viuen en una ciutat on el lloguer s’endú una part desproporcionada dels ingressos, on emancipar-se abans dels trenta és cada vegada més difícil i on una part important de la vida social transcorre en una pantalla de sis polzades. TikTok és també la finestra des de la qual contemplen cotxes que difícilment podran tenir, pisos on potser no viuran i vides que semblen reservades als altres.
I si parlem de la generació de joves nascuts a Catalunya de famílies d’origen estranger, fem-ho també —des d’una casa que és casa seva—, i parlem de la falta de suport institucional per revertir les lògiques racistes i de despossessió que operen als marges, en lloc de servir en safata de plata el discurs de l’estigmatització racista de la dreta.
Durant anys, la pregunta recurrent era on eren els joves, i dissabte en va sortir una part, la menys escoltada, i va respondre a la seva manera. Això no converteix el saqueig en una reivindicació ni la precarietat en una excusa, però tampoc no ens permet desentendre’ns del que aquella violència pot revelar. Explicar les condicions d’una conducta no significa justificar-la, de la mateixa manera que exigir responsabilitats individuals no ens dispensa d’investigar les estructures en què es produeix. Una cosa està clara: l’espurna no crema res si no troba llenya seca.
